dimarts, 29 de juliol del 2008

FINESTRES DE MANHATTAN

No sé si en una ciutat qualsevol hi ha més ciutadans que finestres o més finestres que ciutadans. El que sé es que el títol de llibre de Muñoz Molina està molt ben trobat: Ventanas de Manhattan, aquesta és una ciutat de finestres. Aquest video de sota és de la construcció de l'Empire State Building.



"Señores pasajeros buenas tardes
y Nueva York al fondo todavía,
delicadas las torres de Manhattan
con la luz sumergida en una muchacha triste,
buenas tardes señores pasajeros,
mantendremos en vuelo doce mil pies de altura..."

Luis García Montero; "Life vest under your seat", Habitaciones separadas

Manhattan, Brooklyn, el Village, Central Park, Flatiron, Broadway, West Side, Wall Street, Staten Island, Harlem, el Bronx, Soho... finestres, edificis, contrastos. I Tiffany's & Co.

re

dissabte, 26 de juliol del 2008

N.Y.

A N.Y. res et sorprèn. Ho has vist tot moltes vegades al cinema, a la TV. Pero curiosament per a mi N.Y. està sent una gran sorpresa, no pel que vec, sinó per cóm ho vec. De repent les dues dimensions s'han convertit en tres. No només puc veure, tambe tocar, olorar. Això, que es una evidència tan gran, és aquí més veritat que mai. Al menys jo ho sento així. Es com a La rosa purpura de El Cairo, de repent ets dintre de la peli. O parlant del Woody...



N.Y. tambe és literatura, molta literatura...

"La aurora de Nueva York tiene
cuatro columnas de cieno
y un huracán de negras palomas
que chapotean en las aguas podridas.

La aurora de Nueva York gime
por las inmensas escaleras
buscando entre las aristas
nardos de angustia dibujada."

Federico García Lorca; "La aurora", Poeta en N.Y.

" Leyéndolos yo, cada verso, con toda la hermosura tierna de abril, ha dejado, corriendo al mar por cada calle, verdes, inesperadas y alegres las once avenidas de New York..."

Juan Ramón Jiménez; "Garcilaso en New York", Diario de un poeta reciencasado

"Nadie comprendió entonces sus palabras.
Por eso andan, ahora, las palabras
pasando por los vientos,
ávidas de que alguno las recoja
siglos después de pronunciadas.
Y aquí están aguardando que alguno las escuche,
aquí en el lugar mismo en donde fueron pronunciadas,
aquí donde confluyen
Broadway y la Séptima Avenida.
Fue aquí donde él me vio,
donde narró la crónica
de este instante en que estoy evocándolo.
Aquí, entre anuncios luminosos,
en la ciudad de Nueva York".

José Hierro; "Preludio", Cuaderno de N.Y.




"Estoy en Nueva York; pero no en la ciudad, sino en el estado que también existe. Resulta que en la canción, Sinatra estaba dándonos la dirección postal: New York, New York, como Oviedo, Asturias."

Guillermo Fesser; A cien millas de Manhattan.

re

divendres, 18 de juliol del 2008

LISBOA EN UN BANC DE PEDRA


L'estiu passat, a Lisboa, passejant pel Castelo mentre observava el Tejo, Alfama i el Chiado, de repent vaig descubrir en un banc de pedra un poema escrit. Era gravat a la pedra del banc. Vaig llegir-lo i després, al tornar a aixecar la vista i contemplar els voltants, el Castell, Lisboa als peus, vaig mirar-ho tot d'una altra manera, amb uns altres ulls. Era com si Sophia de Mello, que així es deia qui signava el poema, m'hagués donat una nova perspectiva. De repent tot era més bonic. Vaig fotografiar el poema imprés a la pedra del banc per no oblidar-lo, per poder buscar-lo qui sap com.

"Digo:
Lisboa
Quando atravesso - vinda do sul - o rio
E a cidade a que chego abre-se como se do seu nome nascesse
Abre-se e ergue-se em sua extensão nocturna
Em seu longo luzir de azul e rio
Em seu corpo amontoado de colinas.
(...)
Lisboa oscilando como uma grande barca
Lisboa cruelmente construída ao longo da sua própria ausência"


Lisboa, la ciutat cruelment construïda al llarg de la seva pròpia absència. Potser per això m'havia semblat tan maca, tan trista. Potser ara s'entenia el fado. Sense cap mena de dubte ara veia Lisboa amb un plus afegit que feia que m'arribés al cor de forma més immediata.

Al dia següent vaig entrar en una llibreria. Vaig demanar per Sophia de Mello com qui demana per una amiga de tota la vida. Em va caure l'ànima als peus quan vaig veure que hi havia uns 30 llibres seus en un estant. Com trobar en aquells 30 llibres el poema que buscava? Vaig agafar un llibre, passo pàgines, res. Agafo un altre llibre, instintivament. Obro. I llegeixo: "Digo: Lisboa Quando atravesso - vinda do sul - o rio". M'estava esperant... No sé si el llibre, si el poema, si Sophia de Mello o si Lisboa. Però m'estava esperant.

M'adono ara de quina manera la literatura crea també les ciutats, i de quina manera literatura i record es converteixen, fatalment, en la mateixa cosa.

(I això passa també amb els amics i les nits d'estiu, amb la vida en general. Aquests dies he vist a l'Elena, l'Enrique i la petita Martina. Passejada pel Raval, cafè al Kasparo. I aquesta nit sopar de tapes amb l'estimada Susana, referència sempre en la meva vida, el seu company, el Miki, i la Èlia, tan màgica. Les hores passaven i recuperavem, plegats, literatures personals de les nostres vides. Una nit molt plena.)

re

dimecres, 16 de juliol del 2008

MERCURI

Vaig tenir una professora que deia que Mercuri era el culpable de les fallades dels electrodomèstics i dels petits errors quotidians que són poc importants però molt emprenyadors. Quan la rentadora s'espatllava deia que el Mercuri estava retrògrad. Si arribava tard per culpa d'una aturada al metro, deia que era Mercuri. N'estava convençuda.



Jo també estic segur que ara Mercuri està retrògrad. O això o cada vegada fan els electrodomèstics amb una esperança de vida funcional més curta. El cas és que l'ordinador va especialment lent. La nevera va haver de ser falcada perquè feia un soroll molt sospitós i empipador. L'scaner s'ha espatllat definitivament. L'impresora no funciona. La rentadora no agafa el suavitzant i hem d'estar atents a posar-lo manualment quan la rodeta del programa està entre el 4 i el 5. O Mercuri es posa a to aviat o ja tremolo per les despeses...

re

dilluns, 14 de juliol del 2008

GIRASOLS

Los girasoles ciegos no és pròpiament una novel.la sinó un recull de quatre contes. El llibre es va convertir en una revelació al poc de publicar-se, l'any 2004, aconseguint el Nacional de Narrativa, el Premi de la Crítica i una reedició rere l'altra. El seu autor Alberto Méndez pràcticament no havia publicat res i era un perfecte desconegut. Moria pocs mesos després de l'aparició de Los girasoles sense poder gaudir de l'èxit inesperat.

Són quatre històries de quatre perdedors de la guerra civil. L'Ana Rodríguez va comentar que el material era, segons les seves paraules, "demasiado trillado". En canvi n'he sentit opinions tan favorables que m'he animat a llegir el llibre. Jo sempre havia pensat que sobre la Guerra Civil estava tot dit, és més, va arribar un moment en què em feien nosa tantes històries de la guerra. Pensava que era una moda que s'havia acabat, o estava a punt. Doncs no. Ho va confirmar Soldados de Salamina de Cercas. Tot i que aquell era un llibre que fèia moltes concessions a l'emotivitat fàcil, la qual cosa em va molestar molt, és cert que donava veu de manera molt intensa als exiliats, oblidats de tothom, que malmorien en geriàtrics francesos o mexicans. El llibre de Méndez que estic llegint ara continua la mateixa línia, espero que sense els defectes de l'altre: dóna veu als perdedors, rescata les seves figures, fa de la memòria històrica una necessitat inajornable. Se n'està fent una pel.lícula que serà horrorosa, em temo.

He acabat fa molt poc un altre llibre, aquest no de ficció. És el centenari de la Rodoreda i va caure a les meves mans l'estudi de Mercè Ibarz.

Quin personatge la Rodoreda! Casada amb el seu oncle, de seguida amb problemes, manté una relació amb Andreu Nin. S'exilia després de la guerra amb el seu amant Armand Obiols deixant família i fill a Barcelona. Viuran sempre junts però alhora separats, un a Viena, l'altra a Ginebra. Talla totalment les relacions amb el seu fill (mai més intentarà un apropament, ni quan el fill és ingressat amb una malaltia greu). Després de mort Franco torna a Catalunya i es posa a viure a casa de Carme Manrúbio, una amiga, a Romanyà de la Selva. La relació de les dues dones sempre m'ha semblat més que una amistat. Però, fos com fos, Rodoreda es construeix una casa al costat de la casa de la seva amiga i llavors li retira la paraula. De aquella vida intensa en queden un grapat de novel.les, de contes, de poemes i de pintures.

re

dissabte, 12 de juliol del 2008

AMICS

Està molt bé aquest stress de recuperar la gent de cop. Primera setmana de vacances, després del curs de la setmana passada. Orxata amb la Marisa, la noia d'Alacant. Sopar amb la Montse i el Romà, tan estimats des de fa tant de temps, ara que el Romà per fi ha guanyat la plaça a la UAB.La Pepi i el seu company, amb les mil cinc-centes fotografies de New York. El retrobament amb en Joan, l'arquitecte, prenent un cafè i fent un volt pel seu barri, al carrer d'Allada-Vermell, d'original nom, un dels meus carrers preferits de BCN juntament amb el carrer del Call, el dels Banys Nous i d'altres del Born.

El sopar de les flors de Bori, en Josep i en Carles, la Carmen, el meu germà. I amb la Rosa i la Nan voltats de mil guiris a la Font de Montjuïch. Per cert, aquesta és una activitat totalment recomanada, dijous i caps de setmanes per la nit, és increïble la quantitat de gent que hi assisteix. Vaig recordar la meva infantesa.


I finalment divendres. Concert a l'Auditori amb el Miguel Ángel (peces de Rossini, Puccini, Saint-Saëns...) i després sopar en una terrassa. No he robat cap tassa, això ho reservo per els viatges, però sí que he fet fotos, absurdes la majoria.
Hi ha gent que diu que el treball els realitza. No és el meu cas, està clar.

re

dimecres, 9 de juliol del 2008

REBECCA EVANS

Aquest és el nom d'una soprano desconeguda per a mi fins fa molt poc. M'ha sorprès moltíssim. Ja és una de les meves favorites, com la Gruberova, com la Dessay, com la Fleming. Aquesta ària, de Les noces de Fígaro de Mozart, no em va cridar mai l'atenció de forma especial. No al menys fins que la vaig sentir cantada per aquesta cantant galesa.

re

dimarts, 8 de juliol del 2008

ROBATORIS

Un blog-bitàcora és sempre un lloc on es comparteixen coses molt edificants i positives sobre un mateix. Però jo vull compartir les meves tasses robades. Robo tasses. O mugs, o cendrers. Robo el que sigui. Això sí, només en els viatges i com a record. Allò que va començar com anècdota s'ha convertit en un costum. I en una necessitat. Ja no puc visitar cap ciutat sense robar alguna cosa. Al principi havia de ser alguna cosa maca. Ara ja és igual, la qüestió és ampliar la col.lecció. Tinc veritables joies, però també peces molt mediocres. Jo les estimo totes igual. Aquest és el verdader sentiment del lladre de tasses. (Això ja ho sap una amiga que segueix les meves indicacions i en el seu recent viatge a Roma va venir amb dues adquisicions molt meritòries).


En aquesta entrada hi ha la foto del cendrer del Cafe de Flore de París i dels dos mugs del British Museum. Un altre dia en compartiré més doncs tinc tots els meus robatoris fotografiats i perfectament catalogats.

re

divendres, 4 de juliol del 2008

LA SENYORA QUE DORM


Els funcionaris cobrem els nostres sexenis gràcies a la paciència de fer cursos pesats. Ara en faig un de 30 hores, 6 diàries. "Palabra en el tiempo", es diu. O sigui, textos, ja se sap. Tot i això un descobreix de vegades un autor, un conte, una frase, una cita. Com aquesta de Borges: "Sé lo que hay de utópico en mis ideas y la lejanía entre una posibilidad intelectual y una real, pero confío en el tamaño del porvenir y en que no será menos amplio que mi esperanza."

El curs el fem a la facultat d'Història. Des d'aquest edifici nou es pot veure el balcó de l'antiga casa de la Rosa, la Nan i el Josep, la casa del carrer Tallers en què tantes hores vaig passar en la meva joventut. Dimarts m'emporto la càmara per fer una foto del balcó i enviar-li a la Rosa. Apunto, noto que la gent em mira però passo, disparo. A la tarda, després de la migdiada, li envio a la Rosa. I ella m'escriu per dir-me que a la foto hi surt una dona que dorm, o que està desmaiada, o qui sap. Obro la foto amb la mateixa incredulitat que si m'hagués dit que casualment he fotografiat un fantasma sense adonar-me'n. I sí, allà està la dona, estirada al terra del balcó, prenent la fresca (espero). És la senyora que dorm.

re