dimarts, 26 d’agost de 2008

LES TASSES DE L'ESTIU

Ja vaig dir en una altra entrada que quan viatjo per a mi és necessari endur-me un record. I quan dic endur-me vull dir justament endur-me. Generalment és una tassa. De vegades amb el platet. D'altres amb la cullera i tot per no aixecar sospites.

A New York la cosa va ser molt difícil, moltíssim. Anaven passant els dies i ja pensava que no podria ser. Amèrica és el regne del cartró i del paper, i és clar, si fins i tot com a cullera per remenar et posaven una canyeta vermella, no era plan de tornar amb una tassa com aquesta.
Finalment, passejant per la vuitena avinguda, vam passar per devant d'un cafè en què tenien tasses-tasses. Vam entrar, naturalment. I encara que eren vulgars, el típic model ILLY, sabia que aquella era la meva possibilitat, segurament la única. I vaig endure-me'n dues, una de gran i l'altra de petita. Primer una imatge de la gran, al costat de l'estranya magdalena vermella que vaig demanar, i després ja les dues juntes.

A Granada va ser encara més difícil que a New York. No perquè allà abundin les tasses de cartró, sinò per la gent. Ja vaig dir que Granada és una ciutat que m'encanta, preciosa. Però la majoria de la gent té pinta de guàrdia civil. Molta, però no tothom, que puc donar fe que hi ha gent de Granada fantàstica ;)

Si en el bar de sota casa jo vec algú que es posa una tassa a la bossa, passo. Però allà sempre tens la sensació que t'han de denunciar, o per roig o per lladre de tasses, o pel que sigui. Quan sortia del bar, depressa, amb la tassa, estava segur que algun dels clients m'havia vist i, amb tota seguretat, havien anat al cambrer per dir-li que jo els havia robat. Però jo vaig anar més depressa i aquí hi ha la tassa (amb el plat aquest cop). Porten en vermell un escut amb la magrana, símbol inequívoc de la ciutat.

re

diumenge, 24 d’agost de 2008

L'ALHAMBRA EN UNA NIT D'ESTIU

Granada és una ciutat màgica, realment molt bonica. Una ciutat petita però encantadora, com ho són Girona, Toledo, Florència... Té dos rius, petits tots dos. El Genil i el Darro. El Darro, que passa soterrat en la seva major part per l'interior de Granada, és més aviat un rierol que serpenteja per l'anomenada Carrera de Darro, per a mi un dels carrers més macos que he vist mai, a sota mateix del turó de l'Alhambra. La Carrera de Darro, al peu tant de l'Alhambra com del barri de l'Albaicín, es converteix un tros més amunt en l'anomenat Paseo de los Tristes.
L'Albaicín és un barri fascinant. Les seves cases blanques, els xiprers, els cármenes, allò que el poeta de Granada Soto de Rojas va anomenar Paraíso cerrado para muchos, jardines abiertos para pocos. Vam sopar en un d'aquests cármenes. Un pico però tan maco, l'Alhambra iluminada, el silenci, el so de l'aigua. Casi sense dir res, per por de trencar la màgia del moment.
Em vaig comprar unes sandàlies mores, vam voltar molt per els carrerons i les places, vam pujar i baixar. Sí, Granada és una ciutat màgica. I l'estada d'aquest cop, encara que breu, tan inoblidable com les anteriors.

re

diumenge, 17 d’agost de 2008

NICK

Fa anys, quan vaig començar a xatejar (quins temps aquells), va sorgir el primer dubte que em creava internet: buscar un nick (quin nick tens? era una pregunta molt habitual en aquells anys). Vaig pensar i repensar. No era fàcil. Se suposava que el nick havia de ser una paraula en primer lloc maca i en segon lloc que digués alguna cosa d'un mateix. Després de molt pensar vaig decidir que el meu nick seria "Orlando". Sonava bé. Era a la península de la Florida. A Orlando hi havia Disney World. A més existia Orlando el furioso, obra d'Ariosto, i Orlando significava Roland, com la Chanson de Roland de l'èpica francesa. Així la cosa literària quedava també coberta. Orlando, com a Nick, era perfecte. Aparentment.


A l'identificar la gent Orlando amb el tomàquet fregit va obligar-me a trobar un altre nick amb connotacions menys fàcils. Vaig trobar, no diré de quina manera, EastRiver. Sonava fins i tot millor que Orlando. Era el riu de l'est però jo m'estimava més dir-ne el riu de l'orient. A més la seva connexió amb NY tampoc em molestava gens. Encara que NY no era per a mi la ciutat mítica que era per altres sí és evident que em cridava, i molt, l'atenció.

I ara, quan per fi vaig conèixer NY, trobar-me amb el riu va significar, ves quina cosa, quelcom molt important. No en va amb el temps m'he identificat molt amb EastRiver. Va haver-hi un punt d'emoció i tot. EastRiver, aquí Ramon. Ramon, aquí l'EastRiver. Emocionant. Creuar-lo pel pont de Brooklyn, contemplar-lo des de l'altre costat de Manhattan, tot plegat. EastRiver.

Aquí, present en unes imatges, l'EastRiver de NY.


re

dijous, 14 d’agost de 2008

VAN DYCK, VERMEER I D'ALTRES

Viatjar sempre serveix per apropar-se a l'art. És una cosa que m'agrada molt fer, dedicar un parell o tres de matins a visitar els museus més destacats del lloc on sóc (pintura i escultura). En el recent viatge a NY van ser quatre els museus: el Met, el Moma, el Guggenheim i la Frick Collection. El Met impresionant tot ell, està molt bé la part d'Egipte o de l'antiga Grècia, la part de pintura clàssica i també la part de finals del XIX. Un gran museu com pot ser-ho el Louvre o els museus vaticans. El Moma val la pena especialment per la pintura de finals del XIX, un complement perfecte al d'Orsay de París. La Frick va ser una sorpresa, un museu petit però amb molt de gust, amb molta pintura clàssica molt interessant. I el Guggenheim, si deixem de banda a Kandinski, una presa de pel (odio l'art contemporani, el meu límit està en l'abstracció de principis del XX que em sembla interessant i estèticament m'arriba molt, ja quan comencen a fer quadres tots de color blau o tots de color negre sento que he caigut en el manierisme de l'abstracció, o en el minimalisme o ves a saber, i ja no segueixo perquè no em provoca res absolutament, ni tan sols malhumor).

Posats a triar una època, tot i que m'interessa molt la pintura europea clàssica, em quedo amb l'impresionisme, el postimpresionisme i tot el que va esdevindre en els anys següents. Monet, Renoir, Pissarro, Seurat, Gauguin, van Gogh i també alguns posteriors com Matisse, Picasso, l'abstracció, Miró, Gris, Chagall, etc.

A NY, entre altres moltes coses, he canviat la meva percepció sobre dos grans clàssics. Per una banda Van Dyck. Em semblava un pintor de gran perfecció tècnica però que no m'arribava, o no m'arribava tant com d'altres. Un dia, al Met, em vaig quedar parat contemplant un quadre seu. Per primera vegada es va produir allò tan estrany quan alguna cosa t'agrada molt, aquella mena de comunicació. Vaig descobrir-lo.




L'altre pintor sobre el qual va canviar la meva percepció va ser Vermeer, del qual havia vist molta cosa a Amsterdamm crec recordar. Per primera vegada es va produdir també aquest enteniment que va fer que el mirés amb una altra mirada.


El meu canvi de percepció sobre Vermeer es va produir, crec jo, en la Frick Collection, mentre contemplava un quadre que ja puc dir que és uns dels meus favorits. Una criada entrega una carta a la seva senyora que sembla sorpresa, potser preocupada. La mirada de la criada deixa molt clar que les dues dones comparteixen molts secrets.
A la Frick vaig llegir que la revaloració de Vermeer, amb les seves escenes íntimes, anava parella al menor interés que desperta el seu contemporani Rembrandt, fins fa poc el més valorat dels dos. Rembrandt presenta unes figures plenes d'energia, la seva pintura és d'una gran intensitat. Es com si cada època valorés els artistes que expliquen millor el món al qual s'aspira. De totes maneres a mi Rembrandt m'ha agradat sempre, sempre em soprèn.



Finalment, de Rembrandt, vaig poder veure i admirar el seu soprenent quadre El jinete polaco, que va donar títol a una novela de Muñoz Molina de qui parlo molt darrerament(inevitable d'altra banda parlant de NY). És un quadre molt misteriós en què el cavall, sec i mig mort, anuncia el llarg i dur trajecte que ha fet el misteriós polac que porta a sobre.

re

dilluns, 11 d’agost de 2008

FINESTRES

Parlava des de N.Y. de les finestres de Manhattan. Una finestra és segurament una de les coses més universals. Un lloc per treure el nas, per mirar el que passa fora des de la seguretat i el comfort de l'interior.



Finestres urbanes, com les de Barcelona o NY i finestres rurals, de pedra, com aquestes...


O les portes, fonamentals, segurament més que les finestres. Però de portes n'hi ha menys. Per cada porta, un grapat de finestres.







(Nota d'última hora: el Mercuri segueix retrògrad, o potser després d'una temporada de normalitat ja hi torna a ser. Ara el que ha fallat és l'aire condicionat. Estic ofegat!)

re

dijous, 7 d’agost de 2008

TORNAR ENRERE

Una experiència curiosa que jo tenia bàsicament de molt jove era el "deja vu", la sensació d'haver viscut ja allò que estàs vivint. Hi ha una altra sensació especial en la percepció del temps. Quan percebs que el que estàs vivint és una còpia d'alguna cosa que va existir en un temps tan llunyà (centenars d'anys, potser més) que tu no pots haver viscut. Una manera de traslladar-se a un altre temps.

De vegades a la ciutat, una cantonada, un carrer, un paisatge, et remet a les fotos de la posguerra. O aqui al poble, al camp... Costa de trobar, pero de repent es produeix la sensació. No hi ha res de contemporani, totes les coses romanen com en els vells temps.
Ho vaig viure d'una forma molt viva al Central Park de New York. Tothom m'havia parlat del parc gegant, de l'immens pulmó verd, de l'Imagine de John Lenon, del ferèstec d'alguns racons. Sí, tot això es cert. Em va agradar molt.

Però a part de tot això la meva sorpresa va ser sentir que m'havia traslladat a un altre temps, centenar d'anys enrere. Les pedres, els turons (Manhattan de fet vol dir illa de turons, serà cert o ben trobat?) em van fer veure, o si més no intuir, com era l'illa en temps dels indis, quan res del que ara ens admira era allà.

D'això en parla el poema de J.Hierro que m'agrada tant, el de les paraules dels indis que han quedat aturades en un racó entre Broadway i la setena, és a dir, a Times Square (vaig copiar un tros del poema en una de les entrades que vaig escriure des de NY).

re

diumenge, 3 d’agost de 2008

ESPIRIT NEW YORKER

No volia que aquest blog quedés sense alguna imatge dels gratacels de NY. Amb la cobertura del wireless del poble serà difícil de pujar alguna foto, de totes maneres ho intento.

Esperit "new yorker" significa, suposo, contrast en tots els sentits, cosmopolitisme, barreja, pressa, cultura, banderes, cheesecake, altura. He tornat sobtat. NY es molt NY, tant pel bo com pel dolent.



re