divendres, 31 d’octubre del 2008

LA CIUTAT INFORMAL

En els anys setanta els meus tiets vivien a la Meridiana, en una zona propera on ara hi ha el pont del treball. En una de les visites de la tarda del diumenge ens van portar a veure els gitanos de les barraques, no gaire lluny, on ara hi ha el parc de Sant Martí, a l'altre costat de la via del tren. Aquella visió de les barraques em va deixar parat, la recordo prou bé, i mira que llavors jo era un nen. No sabia que aquell lloc on em trobava era la zona de barraques anomenada la Perona (perque la va visitar Evita Peron durant la seva visita a Barcelona) ni que era només una de les moltes zones de barraquisme que perduraven en la meva ciutat. De fet les barraques van perdurar fins l'any 1989. A un pas de les Olimpiades.

L'altre dia vam visitar l'exposició "Barraques. La ciutat informal" al Museu d'Història de Barcelona, a la plaça del Rei. Un recorregut molt interessant per la història dels principals centres barraquistes del segle XX. El Somorrostro, per exemple, on hi va néixer Carmen Amaya. El Somorrostro era un campament de barraques situades a la platja, just on ara hi ha el Port Olímpic.

O les barraques del Camp de la Bota, on ara hi ha el Forum i Diagonal Mar.

Però molts altres nuclis hi estan representats. Les barraques del Carmel, on hi vivia el fascinant personatge de Juan Marsé, el Pijoaparte, protagonista de Últimas tardes con Teresa (fascinant aquesta novel.la) i que vaig visitar i comentar en una altra entrada d'aquest bloc. O les barraques de Montjuich, on ara hi ha el Palau Sant Jordi i l'antena de Calatrava. O Can Tunis, a la zona Franca, amb gitanos que després van recol.locar a la Mina, a sant Adrià. O tants d'altres.

re

dilluns, 27 d’octubre del 2008

LAS MANOS DEL PIANISTA

Aquest és el títol de la novel.la que vaig llegir abans de la novel.la de la reina. L'autor és Eugenio Fuentes, poc conegut de moment, però una veritable realitat en la novel.la de misteri. Un assassinat, uns personatges, un culpable, un detectiu (Ricardo Cupido). Res nou, però fet amb molta gràcia.

La novel.la de misteri pot ser una narració per passar el temps, sense més pretensions, la qual cosa és del tot lícita. O pot anar més enllà: servint-se dels fets i de la investigació, parlar de tota una època, d'una realitat determinada, sovint fosca i amagada. La novel.la de Fuentes és d'aquestes.

Pertany a una sèrie de novel.les protagonitzades pel detectiu Cupido. Es nota molt la influència positiva de Henning Mankell, un autor de misteri suec, creador del detectiu Kurt Wallander. De Mankell he llegit La quinta mujer, una novel.la també molt aconsellable.

re

dijous, 23 d’octubre del 2008

LA REINA I ELS LLIBRES

Es tracta d'una novel.la curta (per tant, més correcte anomenar-la nouvelle) i molt divertida. Què passaria si la reina d'Anglaterra es tornés de repent una gran lectora? Assistim, al palau de Buckingham, a aquesta història imaginària. La reina de repent llegeix un llibre, s'apassiona, i es converteix en una lectora tremenda, una malalta dels llibres.
Però llegir un llibre no deixa indiferent ningú, i llegir-ne un munt encara menys. De quina manera afectarà la lectura a una dona tan seriosa com la Reina d'Anglaterra?

No només és una història que fa riure a estones, sinó que suposa també una meditació sobre l'escriptura, la lectura i sobre tot allò que té a veure amb la República de les Lletres.

re

dilluns, 20 d’octubre del 2008

RUNA

Aquest és el nom d'una exposició a l'aire lliure (fins el 19 de novembre). L'any 1938, ara fa setanta anys, es vivien els moments més intensos de la Guerra Civil. Els bombardejos a Barcelona van ser molt virulents. Segons alguns Barcelona va ser la primera ciutat bombardejada. Després vindrien Berlin o Londres, durant la segona Guerra Mundial.

En alguns dels llocs on van caure bombes de la Guerra Civil a Barcelona s'han col.locat unes grans fotos de com va quedar el paissatge després de la batalla. Vam visitar alguns d'aquests indrets l'altre dia. Als jardinets de Gràcia, per exempre, una gran foto de Robert Capa. O a la Barceloneta. O a les Rambles, just a l'alçada de la Plaça Reial.


O a la Gran Via, devant del Coliseum. Aquest indret va ser un dels més dramàtics. Els fascistes italians, amics de Franco, van tirar unes bombes que van caure en aquest lloc (coneguda com la bomba del Coliseum), amb tant mala sort que en aquell moment passava un camió ple de trilita. És fàcil imaginar que l'efecte es va multiplicar i el sot de la bomba i la trilita va provocar una gran mortandat. Per aquest lloc passava, aquell dia, a aquella hora, la mare dels germans Goytisolo, Julia, que havia baixat des de Viladrau fins a Barcelona per comprar un regal pel seu fill petit, en José Agustín. L'ona expansiva la va matar: la pobra dona va anar caminant com va poder fins el passeig de Gràcia, es va refugiar en un portal i es va asseure a terra, pensant en recuperar-se. Va morir en aquell lloc. En José Agustín va portar sempre aquella mort com va poder. Depresions, angoixes, suïcidi. A la seva filla li va posar Julia, com la mare. I quan molts anys després va publicar el poemari Palabras para Julia pocs van saber que aquella Julia era la filla però també la mare que pervivia en el record. Històries de la guerra, històries infinites i anònimes que s'amaguen darrere de les fotografies.

Fa uns anys l'Ajuntament va instal.lar un horrible monument (quatre ferros) devant del Coliseum. Un escrit a terra recorda a totes les víctimes.

re

dijous, 16 d’octubre del 2008

UN BON DIA (MEMÒRIA HISTÒRICA)

Avui és un bon dia. Llegeixo a la premsa: "El jutge Baltasar Garzón s'ha declarat competent per investigar els desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme per un delicte de crims contra la humanitat. El magistrat sosté que els cossos dels desapareguts no han estat localitzats i que, per tant, els delictes no han prescrit.(...) El jutge considera responsables dels fets 35 alts càrrecs del règim franquista, i un d'ells és el dictador Francisco Franco."

Em meravella la gent que diu que procurar justicia significa remoure les coses, crear crispació, com si finalment els morts de Franco haguessin de ser culpables de la pell fina que tenen molts. A sobre. Primer els maten i després condemnen els descendents a callar la boca.

Des de personatges coneguts (García Lorca) als anònims, des de gent de dretes a la majoria d'esquerres, es tracta d'un acte de justícia. Perquè ja sabem que tots van cometre brutalitats durant la guerra. Però d'una banda curiosament sempre són els mateixos els que protesten, senyal que alguna cosa els molesta. I de l'altra recordo novament unes paraules que ja vaig copiar en aquest bloc. Són de Cernuda, amic de Lorca: "...todos los crímenes y delitos que puedan achacarse a los del lado opuesto (els fidels a la República) fueron indirectamente ocasionados también por los franquistas. El pueblo es ciego y brutal, todos lo saben, por eso no debe dársele ocasión de que se manifieste como tal, ni provocarle." És a dir, tot i que és cert que de brutalitats tots en van cometre, els responsables directes són els que, un dia, en plena República, van decidir acabar amb les llibertats.

De tant en quant, una petita esperança.

re

diumenge, 12 d’octubre del 2008

FEINA (II): PROTOCOLS

Un dia era a la feina, ja fa anys, en una d'aquestes reunions que no s'acaven mai i que no serveixen per a res. Tenia, llavors, unes certes responsabilitats d'organizació i havia vingut algú de l'administració a qui li havíem d'explicar el rigor del nostre bon funcionament intern. La presència del de fora mantenia la reunió més callada del que és normal. Tot era una bassa d'oli. I en aquell moment el visitant forani ens mira i diu en veu no massa alta: - M'agradaria que m'expliquessiu el vostre protocol en aquests temes. I es va quedar callat, mirant fixament els ulls de la gent desorientada, amb un mig somriure als llavis. Ningú va dir res. Ningú mirava al veí. Els caparrons, el meu inclòs, anaven processant. El protocol? El protocol, ha dit?

Protocol ens sonava a caps d'estat i de govern i a família reial. El protocol situa a la reina al costat del cap del govern, al president de la Generalitat per devant del Lehendakari, al Canceller alemany a l'esquerra de la Reina d'Anglaterra. I ara aquell home ens parlava de protocol. Qui s'asseu a la dreta de la directora i quin tractament donar-li? Eminentíssima senyora? Això era el protocol? I repeteix l'home, encara més seriós: - Suposo que teniu un protocol precís per aquests casos? Naturalment, molt precís, vam afirmar tots amb el cap. - I el teniu escrit?, torna a preguntar. - Encara no- vaig improvisar- però ara ens hi voliem posar, en aquests dies passats precisament parlavem de la necessitat d'entomar aquest tema, de posar-nos el barret del tema del protocol. El visitant va quedar molt convençut.

Des de llavors tots hem après què és un protocol. Hem après que un cop fets ningú els torna a consultar. Hem après que per solucionar els problemes quotidians res millor que el sentit comú, com s'ha fet tota la vida. No seré pas jo qui digui que tots els protocols són innútils. Els de riscos laborals, per exemple, els considero molt importants. Però sobre la gran majoria ja se sap el que en penso.
En aquests casos sempre recordo un microrelat de Julio Cortázar: "Instrucciones para subir una escalera". A part de ser molt divertit (per llegir-lo, clicar AQUÍ) crec que resulta un exemple molt irònic de protocol absurd.

re

diumenge, 5 d’octubre del 2008

EL VIAJE VERTICAL

Crec que tots necessitem ficció en les nostres vides. Per això ens agrada el cinema, les sèries de televisió, les novel.les. Però aquesta necessitat de ficció es pot resoldre amb més o menys exigències. Suposo que és per això que fa temps que no llegia novel.les.

La majoria de novel.les recents que agafava m'acabaven explicant una història sense gaire volada d'una forma molt poc especial. O potser intentaven a tota costa ser profundes i llavors eren molt aburrides i pretencioses. La veritat és que per llegir una novel.la en què la única cosa que se m'explica és una història que no va més enllà, és més còmode veure una sèrie per la tele o posar-te una pel.licula. Exigeix un esforç molt menor.


Una novel.la t'ha de donar alguna cosa més. No sé exactament què. I ara, després de molt de temps, ho he trobat en una novel.la recent, El viaje vertical d'Enrique Vila Matas. El que explica, en principi, és el de menys, com en totes les novel.les. El que realment importa és com ho explica. És la història d'un senyor de Barcelona a qui la dona, un dia, de repent, quan porten ja cinquanta anys casats, el fa fora de casa perquè vol ser ella mateixa d'una vegada, i per aconseguir-ho, ell li fa nosa. Ell, el protagonista, inicia un viatge que el porta a Portugal; Porto, Lisboa i Madeira. Serà el típic viatge d'aprenentatge. Però un viatge d'aprenentatge en un home de més de setanta anys.


Aquest és el viatge vertical, un viatge de fugida de la seva Barcelona natal. Quan vas llegint la novel.la assisteixes, sorprès, a la constatació de què en aquest relat hi ha més del que t'expliquen. L'anècdota es converteix, mica en mica, en categoria. No és allò que alguns en dirien "un novelón". És una novel.la breu, sense pretensions, senzilla, fàcil de llegir. Però conté l'alè inexplicable que tenen les grans obres literàries. Més enllà de la història principal hi ha una veritat en les seves pàgines. O potser diferents veritats.

Jo ara em queixaria i diria: "quin pal que no hagi conegut Vila Matas fins ara". I segurament algú em diria: "quina sort tens... Et queden encara totes les seves novel.les per descobrir". Vila Matas és l'autor també d'obres com Historia abreviada de la literatura portátil, Extraña forma de vida, El mal de Montano, París no se acaba nunca i Doctor Pasavento.

re