diumenge, 30 de novembre del 2008

NADAL

Aquest any, abans de la castanyada, ja hi havien torrons i neules al súper. Alguns diuen que la crisi es nota i que no es fan tants anuncis de perfums i caves. Podria ser. Però també és veritat que els nadals s'avancen cada cop més. Recordo que fa anys els llums dels carrers, per exemple, s'encenien la primera setmana de desembre. Des de fa uns anys, el 25 de novembre. I aquest any jo diria que inclús uns dies abans ,al menys en algunes zones. La gent diu que els comerciants semblen idiotes, que es pensen que per posar quatre llums la gent comprarà més, quan està clar que no es així. Jo ara ja penso que potser sí que és així, i que els idiotes som els que comprem més, engrescats pels llums, els estels i els papa-noels.

Un altre tema: cada any felicito els nadals als amics amb una postal feta per mi. Res, una foto amb dedicatòria. Ahir vaig sortir a la ciutat (per cert, quin fred) amb la càmera, buscant una imatge nadalenca per a la postal d'enguany. Les fotos d'aquesta entrada són de la sortida d'ahir per tal de celebrar, des del bloc, el nadal 2008.

re

dijous, 27 de novembre del 2008

RONDA MARSÉ (I LES CASUALITATS)


L'Ana Rodríguez, que va ser professora meva a la facultat, ha publicat el seu Ronda Marsé, un llibre que recull la recepció que es va fer de les principals novel.les de l'autor de Barcelona. Un treball complicat i laboriós, moltes hores d'hemeroteca i de destriar quines eren les crítiques més valuoses que, al seu moment, es van publicar a mesura que Marsé anava conformant la seva obra. El llibre es complementa amb un documental en DVD: "Un jardín de verdad con ranas de cartón".

Juan Marsé és un autor que m'encanta. Té algun conte extraordinari. I de les seves novel.les n'hi ha quatre de fantàstiques: Últimas tardes con Teresa, Si te dicen que caí, El embrujo de Shangai i Ronda Guinardó. Si te dicen i Ronda són, segons el meu parer, dues obres mestres. També estan molt bé El amante bilingüe i Rabos de lagartija, però les quatre que he dit per a mi són les millors. Quatre obres fonamentals d'un narrador ja clàssic.

L'Ana ha tingut el detall de escriure unes paraules especials per a mi en l'exemplar que em va enviar. En vaig escriure una crítica que sortirà a la premsa especialitzada un dia d'aquests.

(Quines casualitats... He penjat aquesta entrada a les 4.20 aproximadament i mitja hora més tard el Ministre Molina compareixia per fer públic el nom de Marsé com a guanyador del prestigiós premi Cervantes. Qui ha dit "casualitat"???) Val la pena de llegir una autobiografia curta de Marsé, molt divertida, a les pàgines de El Pais: el nen que va tenir quatre pares i vuit avis.

re

diumenge, 23 de novembre del 2008

PORGI, AMOR

Aquesta nit passada, Liceu. Les noces de Figaro, de Mozart. La pega d'aquesta òpera és la seva durada excessiva. La manera d'allargar la trama, d'altra banda molt previsible. El millor, sense cap dubte, la música extraordinària, un repertori inacabable d'àries fantàstiques. Per exemple, Voi che sapete, aquí cantat per la mezzo Cecilia Bartoli.


O una de les meves àries favorites, Porgi, amor.


O Deh vieni, non tardar, de la qual ja en vaig parlar en una altra entrada. Les noces de Fígaro no és la meva òpera favorita, tot i que sempre val la pena escoltar Mozart.

re

dilluns, 17 de novembre del 2008

PRESSA AL METRO

Em vaig posar a córrer pels passadissos del metro, i una mica més i faig caure la vella que gairebé no es movia devant meu, a les escales. A sota hi havia el metro parat, si no anava depressa el perdia. No tenia específicament pressa. Vull dir, no m'esperava ningú, ni anava a la feina. Quan vaig ser a sota el metro va tancar la porta als meus morros i jo em vaig indignar moltíssim. Per culpa de la vella i de la gent que no es movia l'havia perdut. I ara m'havia d'esperar tres minuts a que vingués el següent.
I llavors vaig pensar de quina manera la vida aquesta que portem, amb les presses, fa que perdem el nort de vista. Valia la pena fotre's a córrer a les escales amb el perill de caure, de fer caure la vella, de donar una estrabada a algú? Tan importants eren tres minuts?. La vida ens fa entrar en la seva paranoia i encara que ja sabem que ens hem de prendre la vida amb més tranquilitat acabem sucumbint a les presses generals. Ens ho hauriem de fer mirar.
Aquell mateix dia per la tarda vaig anar a la casa del Tibet de Barcelona a escoltar la conferència d'un lama (el Miguel Ángel n'ha fet una crònica en el seu bloc). La conferència em va fer repensar en el que havia viscut al matí. Es va parlar de la pressa innecessària i de la conveniència de prendre'ns la vida d'una altra manera, més tranquila, més felic. Són coses que ja sabem però que cal recordar sovint. La Susana, que ve a ser la meva assessora espiritual, em recorda una frase de la pel.lícula El señor Ibrahim y las flores del Corán que diu: "El secreto de la felicidad es la lentitud." I tenir amics per compartir-la, afegeixo jo.

re

dijous, 13 de novembre del 2008

MARGARIT

Joan Margarit és un poeta català que està de moda en el món de les lletres. És realment molt bo. Ara li han concedit el Nacional de Poesia. En una entrevista a El Periódico (dijous 6 de novembre) explicava: "La cultura no són els castellers ni ser un erudit, és saber què has d'aprendre i quines eines usar per conèixer-te a tu mateix. Les eines són la poesia, la música, la filosofia i la religió entesa com a meditació. L'alternativa és seure a veure un partit de futbol o treballar 12 hores al dia fins a caure exhaust, però això no frena el desordre interior. La lectura d'un poema sí que hi ajuda." La cultura és, per tant, allò que ens ajuda a ser millors i, probablemente, més feliços.

Copio un poema de Margarit. Parla d'Ulisses, l'heroi d'Homer, recreat pel gran Kavafis, un dels meus poetes, en aquell poema que va musicar Lluis Llach ("Viatge a Itaca"). Es titula "Ulisses en aigues d'Itaca" i es meravellós. Parla de quina manera la literatura, la paraula, la llegenda, donen la vida veritable.

"Vas arribant a l'illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l'atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l'eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l'illa: els roquerars,
com el temps l'Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l'oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l'illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar-lo alguna dona,
però en el somni d'un poeta cec
continues salvant-te. Al front d'Homer,
etern i rigorós, cada trenc d'alba
un solitari Ulisses desembarca."

re

dissabte, 8 de novembre del 2008

HIBRIDISME I SORPRESA

En la contraportada de El Periódico sortia l'altre dia (dimecres 29 d'octubre) una entrevista amb Salvador Pániker que em va semblar en bona mesura un diagnòstic del moment present. "Estamos" dèia Pániker "en la era del hibridismo. Se puede ser a un tiempo anarquista y budista, homosexual y cristiano, ateo y místico, socialista y nacionalista. O puede haber un capitalismo y comunismo a la vez, como en China. Y, con esta crisis actual, vencerá el hibridismo. Será una mezcla de capitalismo y socialismo: eso salvará al sistema. La socialdemocracia está bien preparada, y prevalecerá."

Manifestava un seguit de coses molt interessants que se senten molt darrerament, com la idea del relativisme criticada, per exemple, pel mateix Papa Ratzinger. El relativisme, sinònim segurament d'aquell altre terme que defineix la nostra època : la postmodernitat. "(Esta) es una época de relativismo. No hay verdades absolutas ni valores absolutos. Y los que se agarran a las verdades absolutas suelen ser fundamentalistas. Hay que avanzar en el sentido progresista y en el retrógrado." Pániker matisa aquestes darreres paraules: "Yo soy a la vez conservador y progresista. Así mantengo el equilibrio. Conservador no político, sino de volver a las raíces. Se trata de mantener el equilibrio con lo que yo llamo un suelo místico." Hi haurien doncs dues tendències: una que veu en el relativisme la font de tots els mals, l'altra, la de Pániker, que creu que el relativisme, amb la seva capacitat de síntesi i hibridisme, serà el que ens salvarà.

Seguint amb una anàlisi d'allò místic deia: "A un maestro zen le preguntaron: "¿Qué es el zen?". Y él contestó: "Una nube en el cielo, agua en la jarra". Intento asombrarme por cualquier cosa, y vivirla a fondo." La capacitat de sorpresa, de mirar el món amb ulls de nen, això seria en bona mesura la mística. Més endavant aprofondeix en aquesta idea: "Los antiguos tenían un sentido de lo sagrado que se ha perdido. Solo se ha conservado en el mundo estético y en las experiencias más profundas. Toda nuestra cultura conspira para que todo sea banal, trivial, pasajero y superficial." En front d'això cal recuperar la capacitat de sorpresa. "La capacidad de asombrarse por cualquier cosa. Incluida esta conversación."

re

dimarts, 4 de novembre del 2008

LA DIRECTORA (TORNEM-HI)

Acabarem a tiros. Ja vaig parlar de la meva directora en una altra entrada, que erem molt amics i tot això. Doncs fa cosa de tres setmanes va fer córrer que volia una foto de tots els treballadors per posar-la a la pàgina web. Quan circula un rumor d'aquests mai se sap si és veritat o no, ni quina part hi ha de veritat. Però hi va haver gent que es va molestar: no volia que la seva foto sortís a internet. Entre aquesta gent, jo, naturalment. Llavors va circular un altre rumor, que la directora volia la foto de tots no per penjar-la a internet sinó per crear una mena d'orla que facilités als nous companys la localització d'un company determinat. La gent va començar a opinar, que no es farien la foto, que quina bestiesa, etc. Jo no en vaig fer cas, pensava que era un rumor sense base real.

Doncs mira, em vaig equivocar. Venint de la directora m'ho podia esperar. Venint de la directora un s'ho pot esperar tot. Amb una circular ens va citar al despatx d'un company seu. La gent entrava a parlar del tema pel qual havia estat citada i, un cop parlat el tema, l'altre treia del calaix una càmara de fotos i els retratava. Ningú es queixava després, perquè queixar-se equivalia a quedar molt malament. Ningú s'havia volgut fer la foto i al final tothom se la feia.
Aquest matí he estat citat a direcció. Jo ja anava preparat. Sabia que al final s'obriria un calaix i en sortiria una càmara de fotos. I no volia. Primer perquè em sembla una tonteria. Segon, perquè no té cap dret a exigir això. Tercer, perquè qualsevol iniciativa pocasolta de la directora no em ve de gust. Efectivament, s'ha obert el calaix i m'han apuntat. M'he plantat, que no, que no vull fotos, ni per posar-les en una orla, ni molt menys per penjar-les a internet. Ha estat violent. El que més m'emprenya és que et fan sentir raro. Si tothom s'ha retratat, per què tu no? Ets raro, excèntric, tossut... A part de sentir-me com el Pajares o la Pantoja ("¡¡no me vais a grabar más!!") el que més m'emprenya és aquesta sensació, la d'haver-me significat en una cosa tan idiota. I tot per culpa d'aquesta directora tan macota.

re