dimecres, 31 de desembre del 2008

BON ANY 9


Feliç any nou per a tothom!

re

dissabte, 27 de desembre del 2008

LA OSCURA HISTORIA DE LA PRIMA MONTSE

La oscura historia de la prima Montse és una novel.la de Marsé que jo sempre havia pensat que era una novel.la menor. Per tant, l'havia ignorat sempre. Però la lectura de Ronda Marsé, llibre del qual vaig parlar,va fer que decidís llegir-la. I bé, una gran novel.la, però que molt bona. Una sorpresa.

La Montse Claramunt és una noia molt catòlica en la Barcelona dels anys seixanta. Tipus pijilla, classe alta, burgesia catalana. És visitadora, és a dir, ajuda a la gent de les barraques (de les barraques també en vaig parlar), visita la gent necessitada, els ajuda, com una mena d'assistenta de Càrites de l'època. En una de les visites a la presó coneix un pres que està molt bo, un murcià del Carmel que va de bona gent, de catòlic, de compromès. I resulta que ella es va encapritxant del xarnego, i el xarnego veu que la noia és una forma ideal de millorar a la vida. Però el xarnego no ha pensat que per uns pares molt burgesos i molt catalans un xarnego murcià i ex presidiari no és el millor partit per una filla una mica toia (bé, potser no cal ser ni burgés ni català per estar d'acord en això). El cas és que la Montse i el Manolo comencen una relació furtiva que no pot acabar bé de cap de les maneres. D'una forma molt amena assistim al final previsible. El pont de Vallcarca, el pont dels suïcides de Barcelona, es converteix en l'escenari ideal.

La història de la "prima Montse" ens és explicada per la germana d'ella, la Núria, i el cosí de totes dues, el Paco Bodegas. En un gir molt de Juan Marsé descubrim al final que, certament, la "oscura historia" no és pas la de la pobra Montse Claramunt, sinó la de l'altra cosina, la Núria, culpable en bona part, descubrim al final, del fracàs vital de la Montse i de la seva decisió terrible. Una gran novel.la.

re

dimarts, 23 de desembre del 2008

A FAVOR: EL NADAL


Quan era més jove no soportava el Nadal, em semblava tan empalagós, tan burgès, tan conservador... Però un any, quan ja era més gran, el dia de reis em va saber greu que s'acabessin les festes. I vaig decidir que l'any següent el viuria plenament, potser per primera vegada a la vida.

Ara el Nadal em continua semblant molt empalagós, molt burgès, molt conservador. Però he descobert que està bé saber disfrutar de família i amics i posar-te també una mica empalagós ni que sigui una vegada l'any. El Nadal significa fred (i sempre m'ha agradat més el fred que la calor), significa intimitat, poc soroll, música de fons, significa nit i foscor, memòria, record. És clar que també té connotacions de tristesa, d'enyor, però alhora és un cant a aprofitar el present, a viure'l intensament amb els essers estimats. A més el fet que tinguem festa, que no calgui matinar per anar a treballar, poder deslliurar-se de les obligacions diàries, desconnectar i cobrar la paga extra fa que encara m'agradi més.

re

dimecres, 17 de desembre del 2008

A LA CONTRA (II): ELS PASTORETS

Sempre recordaré una vegada que, de petit, em van portar a veure Els pastorets. Era el dia de Sant Esteve. Doncs bé, mai a la meva vida m'he aburrit tant. No em van fer gens de gràcia les gràcies dels pastors protagonistes, l'obra em va semblar eterna i finalment em va molestar especialment tota la cosa aquella tan religiosa i tant missaire.

Aquella jornada vaig confirmar dos aspectes de la meva personalitat. Primera; no m'agrada en absolut cap cosa folclòrica, del tipus que sigui. I segona; encara m'agrada menys la moguda dels capellans.

re

dissabte, 13 de desembre del 2008

L'ACADÈMIA DE FIRENZE

A l'Acadèmia de Florència sempre m'han impresionat més els esclaus de Michelangelo que no pas el tan famós David. És clar, el David és perfecte, imposa des de la seva perfecció clàssica, és una obra fruit de la sublimació i per tant enormement delicada. Però els esclaus, inacabats, imperfectes, són la viva imatge de les figures que volen escapar, sortir, fugir. Tenen una força extraordinària.

De la visita a l'Acadèmia en recordo les escultures, algun quadre i una dona molt malcarada que no volia veure cap càmara. A mi, en concret, em va fotre una bona esbroncada. Sort d'una turista anglesa que m'anava avisant quan arribava "the woman in red", és a dir, la vigilanta. Llavors jo desava la càmara.

A la Galleria de l'Academia vam coincidir amb una temporal que estava dedicada a un pintor per a mi totalment desconegut. Es tractava de Lorenzo Monaco, un pintor del segle XIV. Aquest home de nom tan principesc (avui tothom el confondria amb un fill de la princesa Carolina) és un continuador de les pintures tan medievals de Giotto, alhora mestre de Fra Angelico. És a dir, es troba entre dos realitats; la medieval i la humanista. Les seves pintures tenen elements de totes dues escoles. Són efectivament gòtiques, alhora anuncien el renaixement. És per això que em van resultar sorprenents i vaig estar content de conèixer aquesta figura fins llavors desconeguda per a mi.





re

dilluns, 8 de desembre del 2008

A LA CONTRA (I): PAPA NOELS A LES FINESTRES




No els soporto, i mira que són abundants...

re

dimecres, 3 de desembre del 2008

ARIA (II): LANGUIR PER UNA BELLA

Hi ha moltíssimes àries de Rossini que m'agraden. De fet és un dels meus compositors favorits. Aquests dies n'estic escoltant molt una de poc coneguda, "Languir per una bella" de l'òpera L'italiana in Algeri. No és una òpera tan coneguda com El barber de Sevilla però jo diria que està a la seva mateixa altura. I l'ària en qüestió és molt maca.

Aquesta versió de l'ària està cantada pel gran tenor peruà Juan Diego Flórez que millora qualsevol ària que canti. No sense raó diuen que és el millor tenor actual.

re