dimecres, 28 de gener de 2009

SIMON BOCCANEGRA

Una altra òpera de Verdi al Liceu. Primera setmana de gener. Verdi en té tantes d'òperes i tantes de destacades que es fa difícil que tots els teatres d'òpera no en programin alguna cada temporada. L'ABAO (Associació de Bilbao d'Amics de l'Òpera) s'ho ha pres tan al peu de la lletra que des de fa un parell de temporades ha començat la programació de totes les òperes de Verdi sota el títol genèric de Tutto Verdi.
Al Liceu, sense arribar a tant, ja l'any passat vam veure Aida i Luisa Miller. Aquesta temporada, Simon Boccanegra.
Aquesta és una òpera de Verdi una mica maltractada. A més la funció del Liceu tenia unes crítiques pèssimes ("Simon Boccagris" es titulava la de La Vanguardia). Vam anar al teatre amb por. I mira, fos perquè no esperàvem res, fos perquè realment no estava tan malament, fos perquè els cantants eren realment notables, el cas és que vam disfrutar. Està clar que no és la millor òpera però vam passar una estona força agradable.

re

diumenge, 25 de gener de 2009

PINTORS (I): ARMAND GUILLAUMIN

De tots els moments de la història de la pintura un dels meus favorits comença a finals del segle XIX. Els darrers realistes, l'impresionisme i post-impresionisme, el puntillisme, els diferents moviments que portaran a les avantguardes. He tingut la sort de poder veure quadres d'aquests pintors a París, a Amsterdam, a Londres. Aquestes pintures, que representen l'alliberament del color, el moment en què el cromatisme s'escapa de la línia, m'impresionen enormement, ja retratin un paisatge rural o ja sigui urbà (París, per exemple). De tots els impresionistes n'hi ha un que no és tan famós com Monet, Renoir, Seurat, Pissarro o la Mary Cassat, però sí igualment destacable: Armand Guillaumin. Jo l'he descobert fa molt poc. Aquests són alguns dels seus quadres.












re

dijous, 22 de gener de 2009

SIS GRAUS DE SEPARACIÓ

Sempre m'ha sobtat la teoria dels sis graus de separació. Segons aquesta teoria tots estem connectats com a molt en sis graus. Això vol dir que jo conec a X, X coneix a Y, Y coneix a Z... d'aquesta manera i fins a sis vegades com a molt tots estem connectats els uns amb els altres. Tots estem connectats amb, per exemple, Barack Obama o el natiu més allunyat de qualsevol tribu. Com a molt per sis graus de separació.
Del 10 al 12 de desembre de 2008 uns investigadors es van reunir a la UB en el congrés BCNetWorkshop per commemorar que fa deu anys es va publicar el primer article sobre el tema. A partir de la teoria sobre els sis graus s'ha creat la anomenada ciència de les xarxes, que estudia també la propagació dels virus informàtics o d'altres qüestions. Stanley Milgram, psicòleg dels USA, va ser el primer investigador que va formular la teoria dels sis graus mitjançant un experiment. Un recent article de El Periódico de Catalunya ho explicava de la següent manera: "Aquest investigador va enviar més de 150 cartes a ciutadans americans escollits a l'atzar. Els demanava que reenviessin aquelles cartes a un ciutadà de Boston, de qui donava el nom, però no l'adreça. Els participants en l'experiment havien d'enviar les cartes a algun conegut seu, que per algun motiu els semblés pròxim al destinatari. Sorprenentment, al cap d'uns quants dies el destinatari de Boston va començar a rebre les primeres cartes. Quan l'experiment es va donar per acabat, més de la meitat de les cartes havien arribat a la seva destinació, passant per una mitjana de sis intermediaris."
Les investigacions continuen amb treballs de camp possibles gràcies a les xarxes socials (facebook i similars). Hi ha una pel.lícula molt interessant sobre el tema: "Seis grados de separación", de 1993. En aquest film, partint d'una anècdota força divertida, es formulava per primera vegada la teoria en un gran mitjà audiovisual. Una teoria que ens ve a dir, en síntesi, que tots som molt més a prop els uns dels altres del que aparentment podriem sospitar. Separats només, com a molt, per sis graus de separació.

re

dissabte, 17 de gener de 2009

RACONS (II): LES CASES QUE BALLEN

A Praga, entre molts edificis, carrers, ponts i monuments emblemàtics hi ha una edificació nova que s'està convertint en una altra icona de la bonica ciutat, capital de la República Txeca i de l'antic regne de Bohèmia. És de l'arquitecte Frank Gehry, autor també del Guggenheim de Bilbao i del peix daurat del Port Olímpic de Barcelona. De Frank Gehry és també el projecte d'edifici de la futura estació de la Sagrera, a Barcelona. Aquest és el projecte de la Sagrera i el peix.

Les cases que ballen, al costat del riu Moldava, són dues cases que es retorcen com si ballessin També se les anomena Ginger i Fred, en homenatge a Ginger Rogers i Fred Astaire. En fotografia són curioses, en directe molt sorprenents.

re

dijous, 15 de gener de 2009

A LA CONTRA (III): L'OLOR DE LES MANDARINES

Bé, cal precisar. El que realment no m'agrada no és tant l'olor de les mandarines com l'olor de les mandarines a les mans d'algú que n'acava de menjar. Tinc una tieta que ho sintetitza dient que és un olor molt ordinari.

re

diumenge, 11 de gener de 2009

BUS ATEU

Aquesta tardor passada a Londres i d'altres ciutats angleses van començar a circular uns autobusos amb una particular propaganda. No anunciaven un producte sinó una opció: "Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i disfruta la vida". En una època en què es torna a dubtar de la teoria de Darwin, que ja semblava completament assumida, i que tantes associacions i persones (inclosa la Reina de España) aposten que un ensenyament marcadament religiós i creacionista, que un grup de persones paguin propaganda tan políticament incorrecta als autobusos és com una alanada d'aire fresc. Ara aquesta campanya arriba a Barcelona amb el nom de Bus Ateu promoguda i pagada per diverses associacions de lliurepensadors i ateus.

Jo no sóc ateu, sí anticlerical, i per tant penso que és sempre mala cosa que la religió es posi massa en les qüestions públiques. Penso que tota espiritualitat s'ha de viure de forma íntima, personal, i que sempre que es comença a fer proselitisme i imposar dogmes i normes de conducta hi ha una ideologia determinada que espera treure'n alguna mena de profit. Tot i sent creient penso que dintre d'unes lògiques normes de civilitat i respecte, cada un ha de viure com vulgui, talment com si Déu no existís. És la única manera de fugir d'integrismes que signifiquen sempre un pas enrere.

(Un grup d'evangelistes de Fuenlabrada han contraactacat amb un autobús que dóna voltes per Madrid amb el lema "Dios sí existe. Disfruta de la vida en Cristo")

re

dimecres, 7 de gener de 2009

RACONS (I): MONUMENT A L'HOLOCAUST

Hi ha un espai a Berlín que resulta sorprentent. És força nou. No sé ara com estarà, potser està molt degradat. Quan jo hi vaig anar feia poc que l'havien inaugurat i era impresionant.
Al costat de la Porta de Brandemburg, a quatre passes de Potsdamer Platz, un monument original recorda tots els morts a l'Holocaust dels nazis. En una plaça amb desnivells un conjunt de blocs de pedra negres de diferents alçades, posats en fila, creant un laberint de llargs passadissos, componen l'original monument. T'endinses i els blocs es fan més grans. Els blocs de pedra delimiten els carrers estrets i alhora amaguen el voltant. No hi ha pèrdua, si un segueix recte surt del monument però alhora la sensació és d'absoluta claustrofòbia.
Resulta una curiosa metàfora de l'horror. I una interessant manera d'honorar el record. (Tan present ara, amb tot el que està passant a Palestina. Quina vergonya l'esser humà...)

re

dissabte, 3 de gener de 2009

ARIA (III): UN AURA AMOROSA

Ja he parlat de dues àries de Mozart que m'agraden molt. D'una banda, Deh vieni, de Les noces. De l'altra, Porgi, amor, que de fet és una de les meves favorites.

De les òperes de Mozart, a part de la màgica La clemenza di Tito, que tan poc èxit va tenir al seu moment i que segueix sent considerada menor, tot i que és una de les meves preferides, hi ha Cosi fan tutte, fantàstica. De Cosi és Un aura amorosa, una ària per a tenor, que aquí recullo com una de les meves preferides. La canta el jove tenor Jonas Kaufmann.

re