dilluns, 23 de febrer del 2009

EL MARQUÈS I EL SODOMITA

El marquès del títol és John Douglas, marquès de Queensberry, i el sodomita és Oscar Wilde. L'any 1895 el marquès va enviar a Oscar Wilde una nota clarament ofensiva tractant-lo de sodomita. El marquès era el pare d'Alfred Douglas, més conegut com a Bosie, amant de Wilde.
Wilde i Bosie van tractar de posar fre a l'acós del marquès. En no aconseguir-ho van optar per acusar-lo d'injúries. El marquès va ser detingut i jutjat. Finalment no va ser acusat, doncs durant el judici va quedar clar que certament Wilde era un sodomita. El resultat, a més de la no culpabilització del marquès, va ser que Wilde va ser detingut dies després d'aquest primer judici i, aquest sí, condemnat per sodomita a treballs forçats.

El llibre en qüestió és la còpia de les actes del primer judici. Com una obra de teatre apassionant en què escoltem els advocats, els testimonis i el propi Wilde, orgullós, llest però alhora insolent. Aquesta actitut serà la que el portarà a posar-se en evidència i ser finalment detingut, jutjat i acusat.

Oscar Wilde era un home casat i amb dos fills en els moments dels judicis. Com tants homes de l'època es veia obligat a portar una doble vida, d'una banda la dona, els fills i les relacions socials. De l'altra els amics, amants, la vida de l'ambient i la segona parella estable, en el seu cas el jove Alfred, a qui ell anomenava Bosie. Un cop Wilde va ser acusat la seva dona, clarament humiliada, va agafar els dos fills i va fugir de Londres. Els nens van perdre el cognom Wilde i també la relació amb el seu pare.
En aquest llibre fantàstic, veritable document que es pot llegir com si s'assistís certament a un judici, es pot veure tant l'enorme intel.ligència de Wilde com l'homofòbia de l'època. El jutge del judici que finalment acabarà condemnant a Wilde, un home que havia jutjat violadors i assassins, dirà que el delicte de Wilde era el pitjor que ell havia jutjat mai.

Una altra circumstància que fa que el llibre que comento sigui un text tan singular és la identitat de l'autor, de la persona que va agafar les actes i els hi va donar una forma clarament literària. Es tracta de Merlin Holland, un dels nets d'Oscar Wilde, esforçat en recuperar la memòria del seu avi, en editar vells textos familiars i en rescatar actes oblidades i amagades per la moral de l'època.
El marquès i el sodomita és un viatje al passat, com un documental que recull una part petita de la història de la moral occidental.

re

dijous, 19 de febrer del 2009

A LA CONTRA (IV): LES XIRIGOTES DE CADIZ

No m'agrada gens el Carnaval. És la festa més conservadora del món. És la setmana en què tot està permès amb la condició que la resta de l'any no s'obri la boca. Per si això fos poc, la gent per Carnaval es torna com tonta. Les gràcies que abunden les trobo poca-soltes. Altura zero, ni gota d'ironia, tot és la gràcia cutre, la caspa, l'humor bastot, la perpetuació dels tòpics.

D'entre totes les manifestacions del Carnaval la que més em molesta és, sense cap mena de dubte, les xirigotes de Cádiz, i els xirigoteros. Em semblen, la majoria, un panda de marrulleros masclistes i homòfobs, uns garrulus. Les posades en escena totes semblants: disfressats de dones de la neteja amb motxos i cubells, vestits com nens d'escola, disfressats de monjes i capellans, de negres de l'Àfrica parlant de pateres, de futbolistes i entrenadors. No negaré que alguna xirigota té una mica de gràcia. Del que em queixo no és tant d'alguna rima afortunada sinó de l'esperit xirigotero en general. De revolada he recollit alguns fragments esgarrifosos:

"Hay que ver la Mesalina
vaya una hembra más fina
de una gran habilidad,
que se cargó con su amiga
a las legiones de los romanos
y seguía pidiendo carne empujá."

"Ya no vendemos porritos,
ni grifa ni marihuana,
ahora tenemos un negocio
iuuuuuu, ayyyyy
de chochitos y avellanas."

"Puse la tele un día
cuando volví de entrená en la plaza,
y echaban un programa
de trucos prácticos pa la casa.
Lo mismo te explicaban
una receta pa hacé la berza
que un crema casera
que pone guapa hasta la alcaldesa."

"Me fui directo al libro de naturales
para ver si los turcos
son animales racionales.
Vi que esa gente y los bovinos son iguales,
y me aclaró la duda: son todos animales"

I no segueixo perquè no cal. En qualsevol cas, em molesten tant i em fan tan poca gràcia que no poso ni foto (molt menys un vídeo de youtube).

re

dilluns, 16 de febrer del 2009

ANTOLOGIA PERSONAL: CÓMO LLENARTE SOLEDAD

Cernuda és un dels meus poetes, sense cap mena de dubte... Aquest poema, que parla de la soledat humana, sempre m'ha impresionat vivament.

"Cómo llenarte, soledad,
sino contigo misma...

De niño, entre las pobres guaridas de la tierra,
quieto en ángulo oscuro,
buscaba en ti, encendida guirnalda,
mis auroras futuras y furtivos nocturnos,
y en ti los vislumbraba,
naturales y exactos, también libres y fieles,
a semejanza mía,
a semejanza tuya, eterna soledad.

Me perdí luego por la tierra injusta
como quien busca amigos o ignorados amantes;
diverso con el mundo,
fui luz serena y anhelo desbocado,
y en la lluvia sombría o en el sol evidente
quería una verdad que a ti te traicionase,
olvidando en mi afán
cómo las alas fugitivas su propia nube crean.

Y al velarse a mis ojos
con nubes sobre nubes de otoño desbordado
la luz de aquellos días en ti misma entrevistos,
te negué por bien poco;
por menudos amores ni ciertos ni fingidos,
por quietas amistades de sillón y de gesto,
por un nombre de reducida cola en un mundo fantasma,
por los viejos placeres prohibidos
como los permitidos nauseabundos,
útiles solamente para el elegante salón susurrado,
en bocas de mentira y palabras de hielo.
Por ti me encuentro ahora el eco de la antigua persona
que yo fui,
que yo mismo manché con aquellas juveniles traiciones;
por ti me encuentro ahora, constelados hallazgos,
limpios de otro deseo,
el sol, mi dios, la noche rumorosa,
la lluvia, intimidad de siempre,
el bosque y su alentar pagano,
el mar, el mar como su nombre hermoso;
y sobre todo ellos,
cuerpo oscuro y esbelto,
te encuentro a ti, tú, soledad tan mía,
y tú me das fuerza y debilidad
como el ave cansada los brazos de la piedra.

Acodado al balcón miro insaciable el oleaje,
oigo sus oscuras imprecaciones,
contemplo sus blancas caricias;
y erguido desde cuna vigilante
soy en la noche un diamante que gira advirtiendo a los hombres,
por quienes vivo, aún cuando no los vea;
y así, lejos de ellos,
ya olvidados sus nombres, los amo en muchedumbres,
roncas y violentas como el mar, mi morada,
puras ante la espera de una revolución ardiente
o rendidas y dóciles, como el mar sabe serlo
cuando toca la hora de reposo que su fuerza conquista.

Tú, verdad solitaria,
transparente pasión, mi soledad de siempre,
eres inmenso abrazo;
el sol, el mar,
la oscuridad, la estepa,
el hombre y su deseo,
la airada muchedumbre,
¿qué son sino tú misma?

Por ti, mi soledad, los busqué un día;
en ti, mi soledad, los amo ahora.

Luis Cernuda"

(L'aquarel.la que encapçala aquesta entrada representa a Luis Cernuda a Almeria i la va pintar el seu amic, el pintor Ramón Gaya)

re

dissabte, 14 de febrer del 2009

PSEUDO-NERUDA

De la mateixa manera que hi ha falsos Picassos hi ha també, gràcies a internet, falsos Nerudas. Aquests poemes que la gent es passa per correu electrònic dient que són de Pablo Neruda, aprofitant que Neruda és un nom tan conegut. El Periódico de Catalunya en parlava fa un mes i em va cridar l'atenció de buscar els poemes falsos. D'una banda "Muere lentamente", molt utilitzat per felicitar els aniversaris o l'any nou.

"Muere lentamente quien no viaja,
quien no lee,
quien no oye música,
quien no encuentra gracia en sí mismo.
Muere lentamente
quien destruye su amor propio,
quien no se deja ayudar.
Muere lentamente
quien se transforma en esclavo del hábito
repitiendo todos los días los mismos
trayectos,
quien no cambia de marca,
no se atreve a cambiar el color de su
vestimenta
o bien no conversa con quien no
conoce.
Muere lentamente
quien evita una pasión y su remolino
de emociones,
justamente estas que regresan el brillo
a los ojos y restauran los corazones
destrozados.
Muere lentamente
quien no gira el volante cuando esta infeliz
con su trabajo, o su amor,
quien no arriesga lo cierto ni lo incierto para ir
detrás de un sueño
quien no se permite, ni siquiera una vez en su vida,
huir de los consejos sensatos...
¡Vive hoy!
¡Arriesga hoy!
¡Hazlo hoy!
¡No te dejes morir lentamente!
¡NO TE IMPIDAS SER FELIZ!"
Un altre fals-Neruda és el poema "Queda prohibido", un poema escrit en realitat per Alfredo Cuervo, periodista i poeta espanyol. Un poema molt senzill, massa elemental, que si un pensa que l'ha escrit Neruda sóna efectivament millor que si sap que l'ha escrit Cuervo.

"Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarte un dí­a sin saber que hacer,
tener miedo a tus recuerdos.
Queda prohibido no sonreir a los problemas,
no luchar por lo que quieres,
abandonarlo todo por miedo,
no convertir en realidad tus sueños.
Queda prohibido no demostrar tu amor,
hacer que alguien pague tus deudas y el mal humor.
Queda prohibido dejar a tus amigos,
no intentar comprender lo que vivieron juntos,
llamarles solo cuando los necesitas.
Queda prohibido no ser tú ante la gente,
fingir ante las personas que no te importan,
hacerte el gracioso con tal de que te recuerden,
olvidar a toda la gente que te quiere.
Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo,
tener miedo a la vida y a sus compromisos,
no vivir cada dí­a como si fuera un ultimo suspiro.
Queda prohibido echar a alguien de menos sin
alegrarte, olvidar sus ojos, su risa,
todo porque sus caminos han dejado de abrazarse,
olvidar su pasado y pagarlo con su presente.
Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen mas que la tuya,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha.
Queda prohibido no crear tu historia,
no tener un momento para la gente que te necesita,
no comprender que lo que la vida te da, también te lo quita.
Queda prohibido no buscar tu felicidad,
no vivir tu vida con una actitud positiva,
no pensar en que podemos ser mejores,
no sentir que sin ti este mundo no sería igual."

N'hi ha més. Per exemple el poema "Nunca te quejes" de l'estil de l'anterior, aquest cop un poema en prosa, o potser una redacció escolar sense més pretensions, d'autor desconegut. En aquest estil tan emprenyador que es podria definir com estil literari de llibre d'autoajuda.

"Nunca te quejes de nadie, ni de nada, porque fundamentalmente tu has hecho lo que querías en tu vida. Acepta la dificultad de edificarte a ti mismo y el valor de empezar corrigiéndote. El triunfo del verdadero hombre surge de las cenizas de su error. Nunca te quejes de tu soledad o de tu suerte, enfréntala con valor y acéptala. De una manera u otra es el resultado de tus actos y prueba que tu siempre has de ganar.

No te amargues de tu propio fracaso ni se lo cargues a otro, acéptate ahora o seguirás justificándote como un niño. Recuerda que cualquier momento es bueno para comenzar y que ninguno es tan terrible para claudicar. No olvides que la causa de tu presente es tu pasado así como la causa de tu futuro será tu presente.

Aprende de los audaces, de los fuertes, de quien no acepta situaciones, de quien vivirá a pesar de todo, piensa menos en tus problemas y mas en tu trabajo y tus problemas sin eliminarlos morirán. Aprende a nacer desde el dolor, y a ser mas grande que el mas grande de los obstáculos, mírate en el espejo de ti mismo y serás libre y fuerte y dejaras de ser un títere de las circunstancias porque tu mismo eres tu destino.

Levántate y mira el sol por las mañanas y respira la luz del amanecer. TU eres parte de la fuerza de tu vida; ahora despiértate, lucha, camina, decídete y triunfaras en la vida; nunca pienses en la suerte, porque la suerte es el pretexto de los fracasados."

re

dijous, 12 de febrer del 2009

AUTO-TUNE

L'Auto-Tune és un processador de so que modifica i arregla la veu en els enregistraments i en els directes. Si un cantant fa un gall, l'Auto-Tune l'esborra. Si un altre cantant no arriba a certa nota, l'Auto-Tune sí que hi arriba. Ja se sabia: en els enregistraments res és el que sembla. En els directes tampoc. L'Auto-Tune modifica també la veu en el mateix moment de ser emesa.

No em sembla malament. El que passa és que el fet de cantar, l'emoció del cant, queda totalment desvirtuada. T'emociona l'Auto-Tune, no el cantant.

Potser per això valoro sobretot la veu en directe, sense micròfons. No hi ha trampes. Però l'Auto-Tune, aquest miracle per a tants cantants que no saben cantar, no ha de ser necessàriament associat a la trampa. Hi ha cantants que proclament l'ús d'aquesta tecnologia, no se n'amaguen. Com el raper KanYe West. Sempre ha volgut ser cantant però mai ha sabut cantar. En el seu disc pregona sense complexos l'ús de l'Auto-Tune. O com Cher que va enregistrar ja fa anys el seu Believe abusant totalment de l'aparell. Llavors no ens en vam adonar però si l'escoltem ara notem un so molt poc natural en la veu de la ¿cantant?.

re

dissabte, 7 de febrer del 2009

EXTRAÑA FORMA DE VIDA

Sóc un fanàtic de Vila-Matas. Des que vaig descobrir una novel.la d'aquest autor català m'he convertit en un fan total i fatal. M'encanta aquesta literatura que fa, una mica absurda, de no saber exactament on va, realista però alhora paranoica, d'aprofundir (o insistir) en allò que tots tenim d'absurd. Extraña forma de vida és una novel.la molt curta, que es llegeix d'una revolada. Ens explica la història d'un novel.lista que ha d'escriure una conferència. Vol fer-ho molt bé perquè té previst que la seva amant, que assistirà a la conferència, vulgui fugir amb ell. I decideix que parlarà dels detectius i dels espies, que són els que tenen una "extraña forma de vida".
A partir d'aquí la novel.la ens parla de l'escriptor com d'un altre tipus d'espia. Efectivament, el novel.lista espia els seus veïns perquè són ells, sense saber-ho, els que passen a les pàgines de les seves novel.les. I parla també d'un món boig que ha perdut els referents perquè ha perdut Déu. Déu, que era el suprem espia, tenia vigilada i controlada a la gent. Ara, sense Déu, la gent sap que ningú els vigila i per tant tot està permès.

El novel.lista és, com tots, un petit espia domèstic. Alimentar-se, així, de la anònima vida dels altres converteix també la seva, la de tots, en una extranya forma de vida.

re

dimarts, 3 de febrer del 2009

AGUSTÍ CENTELLES

Agustí Centelles és un fotógraf valencià que, de fet, pot ser considerat català doncs de petit va venir a Barcelona i es va quedar fins l'exili. Va tornar a Catalunya al cap de poc temps i va ser jutjat per les autoritats franquistes que el van condemnar a no poder fer més fotografies de tipus artístic o periodístic. Es va haver de refugiar en la fotografia publictària, treballant per Chupa Chups, per exemple.

Les seves fotografies de la guerra civil són impresionants, conegudes a tot el mon. Juntament amb Robert Capa i Gerda Taro és considerat un dels millors fotógrafs de guerra del segle XX. Per exemple la famosa foto que va fer en els primers dies de la guerra al carrer Diputació amb Bruc.
També d'altres fotografies notables, intenses, verdaderes obres d'art.







N'hi ha una que resulta terrible, la fotografia d'una dona plorant la mort del seu marit, fusilat pels fascistes en el cementiri de Lleida.
Molts anys després de feta aquesta fotografia el periodista de El Periódico de Catalunya Josep Pernau descobria que la dona que plorava era la seva mare i l'home mort a terra el seu pare. Així ho explicava en un article: "I per acabar, una vivència personal. Franco havia mort, Centelles havia recuperat el famós maletí i un dia em va trucar per oferir-me una visita al seu estudi. No recordo qui li havia identificat Josep Pernau amb el fill de l'home que ell havia fotografiat al cementiri de Lleida, a terra, en el moment en què era reconegut per la meva mare. Gran fotoperiodista i home de sentiments, al seu costat vaig viure unes hores molt emotives."

re

diumenge, 1 de febrer del 2009

RACONS (III): CADAQUÉS

Cadaqués és molt famós i amb tota la raó. Un poble mariner que ha preservat la història, gairebé el temps, acollit darrere de les muntanyes, al voltant del mar. Ara que ens queixem de les grues, dels xalets adossats, dels blocs d'apartaments, dels supers i els hipers, de les zones industrials, dels tunels, de les autopistes i les autovies, dels hotels a primera línia de mar, trobar un indret com Cadaqués resulta un regal.
Va ser una excursió ràpida el passat Nadal. Fèia fred, vent. Però la intensitat de l'estada, del blau del mar i del cel, del blanc de les cases, del gris de l'empedrat i del verd de les muntanyes va fer que m'enamorés de forma inevitable d'aquest poble.
Vam visitar Portlligat, de clares connotacions dalinianes. La casa de Dalí i Gala és la cosa més frikie que he vist en molts anys. Curiosa, de totes maneres. No en poso cap foto (ai, les bateries...) És igual, millor una foto de l'església de Cadaqués, francament impresionant.
Hi ha gent que diu que els pobles de la costa a l'hivern resulten molt tristos. No hi estic d'acord. Resulten, en primer lloc, molt tranquils, que a l'estiu de vegades són intransitables. I tot aquest aire una mica decadent que potser sí que tenen, tan solitaris, amb el fred i el vent i l'humitat, ja m'hi està bé. Representen la vida tranquila i descansada, la vida aprofitada, la vida en bona companyia.
(Per cert, totes les fotos d'aquesta entrada són meves, ara sí. Com es nota que ja he heredat la petitona...)

re