diumenge, 29 de març de 2009

L'INCORONAZIONE DI POPPEA

A mitjans de febrer sessió d'òpera al Liceu. L'incoronazione di Poppea de Monteverdi. Aquest cop l'Eva, amiga liceísta, no va poder venir, sí en canvi l'Esther i el Pere. L'incoronazione és una de les primeres òperes del repertori i el teatre havia substituït la gran orquestra sinfònica del Liceu per una orquestra barroca, amb els instruments de l'època. El so era, per tant, més íntim, menys fort. I l'òpera un exemple d'arqueologia musical. Una música encantadora, suggerent, delicada, elegant. Com el duet final entre Neró (mezzo) i Poppea (soprano).


re

divendres, 27 de març de 2009

EL LECTOR

Em van regalar fa anys la novel.la El lector de Bernhard Schlink però llavors, encara que me l'havien recomanat molt, no la vaig llegir. Ara, amb la pel.lícula, que per cert no he vist encara (tot i que la Rosa i la Nan me n'han parlat força bé), em va venir de gust d'adentrar-me en la història del nazisme vist des de la perspectiva d'un lector atent.

Alemanya. Posguerra. Un noi de quinze anys s'enamora i comença una relació amb una veïna, una dona misteriosa que gairebé li triplica l'edat. Convinen passió i lectura, sempre amb ell com a lector. Molts anys després, un cop s'han perdut mutuament la pista, ell la torna a trobar. Estudia dret i assisteix a un judici a un grup de dones nazis. Allà, en silenci, Hanna.

El que més em va agradar de la novel.la és la segona part, a partir del moment del retrobament. De quina manera la presència d'ella és tan intensa que ell sent que ha de continuar llegint-li novel.les. Llavors comença a enviar-li cintes amb la seva veu, llegint a Hanna que és a la presó. Ell, Berg, ha descobert que Hanna no sap llegir. I sospita que la lectura és la darrera possibilitat de fugir d'una realitat ingrata.
La meditació sobre el fet de la lectura és un tema que recentment em trobo inesperadament. A Vila-Matas, és clar. També a Una lectora nada común es parlava un mica d'això. A El lector es convina amb un altre tema igualment intens: de quina manera Hanna s'estima més ser condemnada per assassinat que no pas assumir públicament la vergonya de l'analfabetisme.

Hi ha novel.les que un no dubta en qualificar de bones o d'excel.lents inclús. D'altres potser no arriben a tant, però el qualificatiu d'emotives no les desmereix en absolut.

re

dimarts, 24 de març de 2009

ANTOLOGIA PERSONAL (III): MARTÍ I POL

Hi ha molts poemes de Martí i Pol que m'agraden. Els poemes socials o cívics, per exemple. Com el cicle de poemes de la fàbrica, basats molts d'ells en experiències personals i que segueixen la tendència de la poesia de l'experiència. Així per exemple, el poema dedicat a l'Elionor (no a la princeseta, precisament):

"L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "Sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "Sí, senyor" i "bones tardes".

Es fa difícil decidir, en aquests casos, si el poema participa de la tendència de la poesía de l'experiència o de la poesia social, o de totes dues. N'hi ha un altre que m'agrada moltíssim i que sempre busco amb el nom de Soledat González, però en realitat es titula In memoriam. Una visió de la vida tan nua, tan crua, tan real. Curiosament és la gent amb una visió de la vida tan negativa, o tan "perecedera", la que és capaç d'una alegria més profunda, més sincera, més veritat (i que no cal confondre amb l'alegria vanal).

"Com que no sempre el poema s’organitza
entorn d’una subtil regolfada de conceptes,
ara puc dir que avui hem enterrat
la Soledat González,
que feia disset anys que netejava
les comunes de la fàbrica
i un any escàs que s’havia jubilat
perquè les cames ja no la servaven.

De res no servirà que li dediqui aquest poema
i si dic que cantava mentre feia la feina
no faig sinó narrar
fets sense cap importància.

La Soledat González mai no havia
oblidat el seu poble, a Extremadura,
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.

Avui seria fàcil estibar meravelles.
La Soldedat, l’havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.

Tot el que es perd, es perd per sempre:
vosaltres, jo, la Soledat González…"

Sempre m'ha impresionat totalment aquest poema a la Soledat González. La vida és això, passar i perdre. Però no només poemes tan existencials com aquests de Martí i Pol. També els amorosos. "Mira'm els ulls que cap fosca no venç", per exemple, o "Marta, l'embruix de tu m'ha tant sotmès/ que ja ni em dol la vida que no visc/ i em perdo amb tu per llocs inconeguts/ i no hi ha espai entre el teu cos i el meu" o l'extraordinari "Des de les hores mortes, talaiot,/ m'omplo la pell de dibuixos obscens/ i tu hi ets, Marta, en tots." Aquests poemes, tots, estarien també en la meva particular antologia personal. Però vull recollir ara, homenatge particular i íntim a un poeta tan admirat, el primer poema de Martí i Pol que vaig conèixer i em va emocionar.

"Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d'amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m'escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l'altura clara d'aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d'una mirada
o bé des de l'escuma d'un sol bes,
proclamo el meu amor, el legitimo."

re

diumenge, 22 de març de 2009

ELS SÒCOLS DE BARCELONA

Una ciutat pot ser retratada de formes molt diverses. Penso, per exemple, en el retrat que, de Barcelona, va fer Almodóvar a Todo sobre mi madre. Una ciutat enèrgica, viva, provocadora, d'avantguarda, una barreja de putes, monjes i transexuals. Recentment he vist Vicky, Cristina, Barcelona que m'ha agradat més del que esperava (no és la millor del director, això està clar). La Barcelona del Woody és una Barcelona de postal, encara que també amb putes curiosament (des dels temps mítics del Raval la puta ha quedat com un ingredient del tot barceloní). En veure el film del Woody vaig pensar que el que potser volem veure de les ciutats és en gran mesura el que surt a les postals. Des d'aquest punt de vista, tot i tenint clar que una ciutat és sempre molt més, la postal d'una ciutat és la seva icona, i en aquest sentit, és la ciutat mateixa.

Però no només cinema. Una ciutat mereix sempre una literatura. I més quan la ciutat té tanta història. Entre els molts llibres dedicats a la meva ciutat n'hi ha un de recent aparició que quan el vaig llegir em va agradar moltíssim. És Barcelona. Lugares con anécdota de Jordi Querol Piera. Està estructurat en breus capítols que es dediquen a temes diversos, a zones de la ciutat, a anècdotes i circumstàncies. Així un capítol dedicat a les perifèries, un altre a l'skyline de la ciutat, un altre a l'eixample, a la resta de barris, al Call, a la plaça Catalunya, a l'Espanya Industrial, a Montjuïch, a les Glòries, al Palau de la Generalitat, a la façana marítima, entre molts d'altres.

Un llibre com aquest serveix per aprendre històries de la història de la ciutat, conèixer anècdotes, veure l'efecte del pas del temps en la pell urbana. També per reparar en detalls que un mai havia observat. Tants detalls importants i ignorats. Si no sabem no veiem. És una gran veritat.

Entre els molts detalls del llibre ara en recordo especialment un. Divendres venia de la feina i mentre caminava pels carrers m'hi anava fixant. En copio un fragment: " Un día se dio cuenta de que cuando salía de su despacho (està parlant d'un amic seu que treballava a Portaferrissa) para ir a la Rambla veía con claridad los rostros de los transeúntes que desde la lejanía, las Ramblas, caminaban hacia él, es decir, la gente de enfrente. Así descubrió que la calle de Portaferrissa no tiene una pendiente uniforme, sino que presenta dos pendientes. Al salir de su despacho la pendiente baja para después subir otra vez para la Rambla, cuya cota es más alta que la del edificio de nuestras oficinas. Los trazados de las calles medievales tienen eso, no son sólo sinuosas en sentido derecha-izquierda sino que además van subiendo y bajando lentamente de modo que se generan perspectivas muy especiales. (...) Una manera para observar hacia dónde apuntan las pendientes de nuestras calles es mirar los peldaños de entrada a los comercios. Si el zócalo del primer peldaño tiene forma rectangular quiere decir que en ese trozo de calle no hay ninguna pendiente, en cambio si su forma es trapezoidal, entonces será fácil saber hacia dónde discurre el agua cuando llueve".


re

divendres, 20 de març de 2009

RUBIANES SOLAMENTE


Una fotografia inesperada, una pintura-graffiti dedicada al gran Pepe Rubianes, un homenatge espontani de la ciutat de Barcelona a un personatge recentment desaparegut. Parc de les tres xemeneies, al Poble Sec. I el record emocionat d'algú tan lliure i tan autèntic.

re

dimecres, 18 de març de 2009

LAS MIGAS

Las Migas és un grup molt particular. Fan flamenc, però en fan una lectura molt especial. Tan especial com poden fer-la una sevillana, una catalana de Palafrugell, una bretona i una alemanya. Amb la guitarra clàssica, la guitarra flamenca, el violí, el cajón i una veu extraordinària, la de la Sílvia, omplen l'escenari amb encant, sensibilitat i art. Aquesta fusió seva ha estat definida amb un sintagma una mica absurd. Alguns crítics diuen que fan flamenc de càmara. Amb això volen dir, crec, que el seu art és íntim, senzill i discret, però nítid i ple de força. Hi estic d'acord absolutament.
Aquest estiu passat vaig assistir per primera vegada a un concert de Las Migas. Com a actuació del festival que a Barcelona pren el relleu del Grec, el Mas i Mas, Las Migas van actuar el 15 d'agost del 2008 al teatre Grec de Montjuïch. (El vídeo que poso a sota és d'aquell dia). Va ser la primeva passejada meva per un repertori que inclou peces pròpies i d'altres de clàssiques, com Los cuatro muleros, La tarara o La zarzamora. Aquest dissabte passat vaig tornar a un concert d'aquest grup, aquest cop a l'espai de Caja Madrid a Plaça Catalunya. No serà la darrera vegada.



Finalment reconèixer que va ser la Susana, amiga fonamental, qui ens va descobrir Las Migas. Un cop més ha quedat clar que quan la Susana parla, cal escoltar-la.

re

diumenge, 15 de març de 2009

DALÍ I NARCÍS

Dalí, en tant que personatge, mai m'ha fascinat. És més, moltes vegades m'ha fet força ràbia. Tenia actituts que no m'agraden, que dificulten que jo m'hi pugui identificar. Pictòricament hi ha haver un moment en què la seva pintura m'interessava molt; ara m'interessa molt menys però no la menyspreu. En qualsevol cas la seva trajectoria és tan rica, tan intensa, tan contradictòria, tan propera biogràficament que és inevitable trobar-te sempre amb Dalí, gairebé tan inevitable com trobar-te amb Gaudí si vius a Barcelona. També m'interessa Gala Dalí, sobretot des què recentment he vist la pel.lícula de la Sílvia Munt, però ara no és el moment.

L'any 1937 Dalí va definir el seu mètode de treball, el mètode surrealista, com a mètode paranoic-crític. Per il.lustrar-lo va pintar Metamorfosi de Narcís i va escriure un poema en francès, "El mite de Narcís", que s'ha publicat per primera vegada molt recentment. Segons Dalí s'havia de veure el quadre amb el poema devant, talment que es tractés d'un text instructiu. El mite en qüestió explica com el jove Narcís, d'una gran bellesa, en emmirallar-se un dia en un riu es va enamorar de sí mateix. O millor, segons molts, es va enamorar del seu propi reflexe.

El més interessant, al menys el que a mi més m'interessa, és la germandat entre literatura i pintura que concebia Salvador Dalí, molt en la línia del que van ser les avantguardes. No nomès literatura i pintura sinó d'altres arts. La interrelació, les influències diverses. Pintors, escriptors, cineastes, arquitectes... units per relacions d'amistat, i pintura i escriptura unides també en un mateix autor. Dalí n'és un exemple entre molts d'altres. També en això va saber ser modern.

re

dijous, 12 de març de 2009

LA BELLA Y LA BESTIA

Quina sorpresa el musical "La Bella y la Bestia" que es representa al BTM de Barcelona. Sentimentalisme de Disney que a priori m'allunya d'aquest tipus d'espectacles, però certament molt ben fet, molt emocionant.

Els musicals m'agraden molt. Encara recordo aquell "Cabaret" que tantíssim em va agradar. El de Disney és una altra cosa, però molt maco. Aconsellable sense dubtes.


Una altra sorpresa va ser el BTM (Barcelona Teatre Musical). No el coneixia des que es diu així (recordo que la última vegada que hi vaig anar va ser per veure els divertits Les luthiers però em penso que no es deia encara BTM). Per a mi serà sempre el Palau dels Esports de tota la vida, al carrer Lleida, però em va agradar la nova forma, de gran teatre, idoni per aquest tipus d'espectacle musicals de gran format. Escenari molt ampli, espai per a una petita orquestra, localitats de sobres. La única pega és que el teatre no és maco, però tot no es pot tenir. A més amb quatre detalls es podria arreglar i fer-lo més atractiu.

re

dilluns, 9 de març de 2009

LLIBRERIES DE BARCELONA

Sempre he disfrutat de la visita a una bona llibreria. Des que no fumo, molt més (abans sempre m'agafava el mono als cinc minuts). D'entre les llibreries més destacades de Barcelona les meves preferides són La Central del Raval (també La Central del carrer Mallorca o la del MACBA), la llibreria Alibri (recordo quan estudiava, que es deia Herder) al carrer Balmes amb plaça Universitat, la Casa del Libro a Passeig de Gràcia, les FNAC de plaça Catalunya i de l'Illa, la Laie a Via Laietana, Altair per tot el que fa referència a viatges i la Catalònia a plaça Catalunya (darrerament aquesta és la meva preferida). N'hi ha d'altres, menys habituals: les llibreries-outlet del Happy Books, la de la cooperativa Abacus, Negra y Criminal a la Barceloneta, la Cómplices al Gòtic o la Roca Guinarda aquí al barri.


Recentment n'han inaugurat dues més, una a tocar de l'altra. Les dues a Rambla de Catalunya, gairebé tocant a la Gran Via. D'una banda Excellence, una lliberia especialitzada en vida sana, teràpies alternatives, espiritualitat, ioga, desenvolupament personal i temes afins. El que sorprèn són les seves grans dimensions. De fet la publiciten com la major llibreria especialitzada. (Informació afegida amb posterioritat: m'indiquen alguns correus que l'Exellence ja fa un temps que existeix, que no és pas nova, ja fa uns mesos). L'altra llibria que s'ha inaugurat aquesta setmana passada és la Bertrand. Enorme, força complerta, un estil entre parisenc i novaiorquès. (Està bé però jo em segueixo quedant amb la Catalònia...) El que sorprèn fonamentalment és la publicitat d'aquesta inauguració (presència massiva als mitjans de comunicació, pallassos a la porta, globets taronjes per tot arreu). Però encara hi ha una cosa que em va sobtar més dissabte, dia que vam visitar les dues: l'enorme, extraordinària afluència de públic. No es podia donar un pas. En un país en què tot indica que es llegeix poc, tantíssima gent en una llibreria resulta edificant i esperançador. Estic segur que si haguessim visitat les altres llibreries que esmento en el primer paràgraf també haguessim trobat força públic. La qual cosa em fa pensar que potser no es llegeix tan poc com diuen alguns, o potser es compra molt que després queda abandonat en un racó. O senzillament la gent a l'hivern entra a les llibreries a donar un tomb i surt sense comprar-ne res.

El que sí que és un veritable signe dels temps és que tot plegat es fa ara en grans espais. Les botigues (queviures, roba...) han anat desapareixent en favor dels súpers, hípers i grans magatzems. El mateix passa amb les llibreries, per desgràcia. No fa tants anys va tancar El cinc d'oros, a la Diagonal amb Passeig de Gràcia. Com altres llibreries petites de barri (La Maga, per exemple, al barri del Guinardó, al costat de casa, va tancar fa cosa d'un parell d'anys). Però aquest ja seria un altre tema.

re

divendres, 6 de març de 2009

EL FUTURISME

Que algú pateixi un accident d'automòbil ja no és una novetat i per tant ja no propicia nous corrents artístics. El diari "El Pais", amb motiu del centenari del futurisme, recordava els casos emblemàtics de James Dean i l'artista Jackson Pollock (NY està ple de les seves pintures) morts tots dos al volant d'un cotxe. S'hi podrien afegir casos més recents com el de Diana de Gales. Però va haver-hi una època en que la velocitat començava i en què el cotxe, l'avioneta, la moto, totes les novetats tècniques, eren capaces de generar poesia.

Fillipo Tommaso Marinetti va crear el futurisme. A finals de 1908, mentre conduia el seu cotxe va patir un seriós accident. Un accident que va generar, com si d'una caiguda del cavall es tractés, una filosofia de vida. Un parell de mesos després, el 20 de febrer de 1909, ara fa just cent anys, va publicar a Le Figaro el primer manifest del futurisme. La velocitat va tenir, a partir d'aquell moment, carta d'aventura estètica.

Llegim en el manifest principis tan contundents com: "No hi ha bellesa sinó en la lluita. Cap obra que no tingui un caràcter agressiu no pot ser una obra mestra", "La literatura ha exaltat fins avui la immobilitat del pensament, l'èxtasi i la son. Nosaltres volem exaltar el moviment agressiu, l'insomni febril, la cursa, el salt mortal, la bufetada i el puny" o, d'entre d'altres, el tan conegut "Nosaltres afirmem que la magnificència del món s'ha enriquit amb una bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d'alè explosiu... un cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Somotràcia".

El futurisme i d'altres "ismes" canviaran la història de l'art i la literatura. Segurament no per la qualitat de moltes de les obres amparades en aquests principis sinó per la renovació que significaran, per la nova visió que serà tan pròpia del segle XX. Cert que moltes d'aquestes idees seran després molt semblants a la dels fascistes. Com és lògic molestava més el cant a la violència que no pas el cant a la velocitat. Però, fos com fos, l'art i la cultura del segle XX no serien el mateix sense aquests moviments de la radicalitat.


El culte a la màquina i a la velocitat que es dóna en la literatura de principis del segle passat és un exemple de la influència del futurisme en les lletres. El futurisme en la pintura, que va tenir el seu propi Manifest, es va donar en un grup d'artistes que barrejen influències amb d'altres ismes i que anuncien l'abstracció. Boccioni, Carrá, Russolo, Severini o Giacomo Balla són alguns d'aquests artistes, amb algun quadre força interessant com es pot veure.
Un any després de la publicació del Manifest, en un teatre de la ciutat de Trieste, es va celebrar la primera velada futurista. Marinetti va criticar la comercialització de l'art i va defensar una visió militaritzada de la vida. Mica en mica la part estètica anava deixant lloc a la part més estrictament militar. La polèmica va ser considerable i les següents velades van ser estretament vigilades per les forces de seguretat. La influència, però, va continuar.

re

dimecres, 4 de març de 2009

ANTOLOGIA PERSONAL (II): OJOS CLAROS, SERENOS

Quan em parlen de poesia, de la meva poesia preferida sempre acostumo a referir-me a la poesia contemporània. No és que oblidi els clàssics, sols que tot i que tinc molt assumit que m'agraden (els que m'agraden, els altres no tant) la seva estètica em resulta més llunyana. D'entre els clàssics castellans hi ha un poeta del qual es pot dir que únicament m'interessa un poema. És Gutierre de Cetina, un dels continuadors immediats de la poesia de Garcilaso, Boscán i Diego Hurtado de Mendoza. Els altres poemes seus estan bé, però cap és tan intens com el breu "Ojos claros, serenos", amb versos de 7 i 11 com era propi a l'època. Una deprecació apassionada en què l'estimada desapareix i resten nomès els seus ulls per a demanar-los clemença.

"Ojos claros, serenos,
si de un dulce mirar sois alabados,
¿por qué, si me miráis, miráis airados?
Si cuanto más piadosos,
más bellos parecéis a aquel que os mira,
no me miréis con ira,
porque no parezcáis menos hermosos.
¡Ay tormentos rabiosos!
Ojos claros, serenos,
ya que así me miráis, miradme al menos."

re

diumenge, 1 de març de 2009

ÒPERA GLAMOUR

L'òpera també s'ha vist afectada, d'uns anys ençà, pel culte a la imatge tan present a la societat. Els temps en què una soprano de més de cent quilos i prop de l'edat de la jubilació feia de noieta enamorada han passat a la història. Fa uns anys la soprano dels Estats Units Deborah Voigt va ser despatxada del Covent Garden per estar massa grassa. Quatre anys després i amb molts menys quilos a sobre (uns seixanta, gràcies a una oportuna reducció d'estómac) tornava al Covent Garden per la porta grossa.


El món de l'opera sempre ha estat ple de dives, aquestes cantants que es pensen qui sap què. Fa anys una diva podia perfectament ser lletja. Ara seria impensable. És el cas de Kathleen Battle(Catalina Batallas, li tradueixen alguns) que un dia anava amb limusina amb xòfer per Los Angeles i va notar que l'aire condicionat era massa alt. Llavors, i cito ara un diari, "llamó por su teléfono portátil a su agente en Nueva York, que a su vez llamó a la compañía de limusinas, que se puso en contacto con el conductor para decirle que bajara el aire acondicionado (dignarse a hablar con el chófer era rebajarse demasiado para ella)."

Una altra diva que va de guapa és Angela Ghiorghiu. La tia canta molt bé però és francament insuportable. No li costa ni cinc minuts dir que no canta, per molt que tingui firmat un contracte. Si una cosa no li sembla bé, fuig. La llista d'exigències, d'altra banda, és llarguíssima.
La Ghiorghiu està casada amb un divo que també va de guapíssim i que també va de divíssim. És l'italià Roberto Alagna de qui es va parlar perquè en una representació d'Aida a l'Scala, on ell feia el paper protagonista, va considerar que el públic no estava prou receptiu i sense previ avís va abandonar l'escenari, a mitja ària. El cover, que seguia la representació, va haver de sortir a substituir-lo sense poder-se canviar. Va ser un Radamés amb texans.
Tots dos, Gheorgiu i Alagna, es passejen per les ciutats que visiten com si fossin dues estrelles de Hollywood. El mateix que fan dues de les figures operístiques més destacades de l'actualitat més immediata. Ella, la soprano rusa Ana Netrebko, ha sortit a les portades de les revistes angleses amb més glamour amb el seu novio, el guapo Erwin Schrott, un baix americà. Es repeteix novament la parella de cantants (Gheorghiu i Alagna, Caballé i Martí, Mirella Freni i Nicolai Ghiaurov o Dessi i Armiliato, els quals exhibeixen i exploten en els escenaris la seva relació personal).La parella de cantants és una variant de la parella cantant-director d'orquestra que van també explotar, en un altre estil menys glamurós, els australians Joan Sutherland i Richard Bonynge. Pel que fa a la Netrebko i el seu marit Schott són certament atractius a més d'excel.lents cantants, sobretot ella, de qui puc parlar més. Recentment han tingut un fill i n'han venut l'exclusiva a una revista del cor.

A més de les parelles glamuroses es dóna el triomf de tenors que són venuts de manera força similar a la d'algunes estrelles del pop. No és el cas del peruà Juan Diego Flórez, un gran cantant que ja comença a tenir una edat. Però sí és cert que Flórez és força atractiu i aquest atractiu s'ha potenciat també (el mateix que la simpatia del mexicà Rolando Villazón). Però en tenors més joves, com Jonas Kaufmann o Maxim Mironov, tots dos excel.lents, la estratègia comercial està ben clara, sense que això signifiqui pèrdua de qualitat, com passa en el cas de la Netrebko.


També els baritons, com és el cas del de Nova Zelanda Teddy Tahu Rhodes, s'han sumat recentment a la moda d'arribar al públic per camins no tan musicals.
Recentment s'ha arribat a l'extrem de posar en escena una òpera amb el tenor, un noiet benplantat però amb una veu no gaire bona, despullat durant tota la representació. Sense arribar a tant cada vegada és més freqüents passar del glamour a l'erotisme operístic.





re