dissabte, 30 de maig de 2009

OVNIS

Quan el gran poeta Rafael Alberti proclamava des del seu poema "Carta abierta" de Cal y canto (1929) "Yo nací, ¡respetadme!, con el cine" plantejava una estètica determinada, i alhora afegia un component biogràfic fonamental. Un d'aquests components biogràfics que se solen agrupar en allò que s'anomena "educació sentimental".

Anys més tard un altre gran poeta partia d'Alberti per fer la seva pròpia proclama també estètica, també biogràfica i també sentimental. Parlo de Jaime Gil de Biedma i del seu poema "Infancia y confesiones" de Compañeros de viaje (1959) on podem llegir "Yo nací (perdonadme)/ en la edad de la pérgola y el tenis."
Doncs bé, seguint amb la paròdia, jo diria "Yo nací, respetadme aunque no me perdonéis, en la edad en que Grifol organizaba sus avistamientos OVNI en la montaña de Montserrat los días 11 de cada mes." Aquest comentari no és un precepte estètic però sí biogràfic i sí sentimental. Perquè res tornarà a ser igual si tens 16 anys i t'expliquen que els ovnis s'apareixen cada nit del dia 11 als peus de la Moreneta.

No vaig anar mai a Montserrat a veure ovnis, però com si hi hagués anat. Em va marcar igual. Una amiga de l'institut m'explicava amb un fil de veu: "Y entonces Grifol miró al cielo y preguntó con una voz que parecía que provenía del fondo de la tierra: ¿Es Gorbachov un contactado? E ipso facto una enorme estela de luz se vio por todo el cielo montserratino. Lo cual, según Grifol, significaba que sí". I una altra amiga, de més edat i per tant més de fiar, em confessava: "Ovnis ninguno, luces a puñaos", i afegia amb veu emocionada "en esa montaña pasan cosas muy raras".
Anys més tard he conegut més gent que m'ha confirmat el caràcter telúric de la muntanya i l'existència de fenòmens paranormals. A mi Montserrat m'encanta, la trobo molt especial, però la he visitat poc. I ja dic que no vaig anar mai a les trobades de Grifol.
Que no assistís als avistaments ovni de Montserrat no vol dir que no hagi assistit a d'altres. Organitzats per mi. Al cap i a la fi, no es necessita ser Grifol per veure un ovni. Ni es necessita un grup molt nombrós de persones. Alguna nit d'estiu a Bar, per exemple, o també a Cubells. Però tots els intents en el meu cas van ser en va. Una nit agradable, la visió fantàstica del cel estrellat, alguna llàgrima de Sant Llorenç, Mart vermellíssim, algun avió, i poca cosa més. La qual cosa no significa que les meves creences sobre el tema es modifiquessin. Potser perquè no he sabut mai quines són exactament les meves creences sobre el tema.
He tingut clar, això sí, que hi havia d'altres civilitzacions molt llunyanes. El que en principi sempre m'ha semblat menys possible és que ens visiten en naus que es fan fonedisses a la mínima de canvi. La meva curiositat cap aquests temes no ha esquinçat mai els meus principis racionalistes. Al menys no tots.

Quan vaig saber del programa SETI (Search for Extraterrestrial Intelligence) vaig pensar que si hi havia gent que es gastava els diners tractant de buscar missatges del més enllà volia dir que no era l'únic que concebia aquesta possibilitat de forma pretesament sensata. Vaig investigar en la modesta mesura de les meves possibilitats i vaig saber d'una novel.la que parlava del tema. Es tratava de Contacto, de Carl Sagan. És una novel.la de ciència ficció protagonitzada per una suposada científica del SETI (Jodie Foster en va protagonitzar una versió cinematogràfica uns anys després). Segueixo pensant que Contacto és una molt bona novel.la que a més parteix d'una investigació i una documentació molt exhaustives.
I no fa gaires dies a El Periódico llegeixo una entrevista amb un doctor en medicina que parla d'aquests temes, però des d'una perspectiva diferent. El Dr.Greer és el director del CSETI (Center of the Study of Extraterrestrial Intelligence) i del The Disclosure Project, i una autoritat en el tema de la búsqueda d'intel.ligència d'origen extraterrestre. Sempre vaig amb molt de compte, tant amb els que sistemàticament neguen com els convençuts radicals. Ni que sigui per la possibilitats d'inflitrats d'organitzacions governamentals que no volen que se sàpiga la veritat i que es dediquen a desprestigiar el moviment des de dintre. Aquestes coses passen...

Segons el doctor Greer els extraterrestres truquen a la porta i no ens interessa obrir-los. (L'entrevista sencera es pot llegir aquí). No sé. Aquest és l'etern tema que periòdicament torna d'alguna manera o altra. Potser perquè sempre hi ha alguna notícia que apareix en el moment més inesperat. Com la que va sorgir a mitjans del mes de maig, just quan jo havia començat la redacció d'aquesta entrada. Una notícia que va passar totalment desapercebuda, que gairebé no va tenir cap ressó a la premsa espanyola, una notícia que gairebé s'havia de buscar amb enormes dificultats. Relacionada amb el programa SETI precisament. És tan curta que la copio sencera.
"Después de haber pasado más de 20 años intentando detectar alguna señal extraterrestre inteligente, SETI (SEarch for Extraterrestrial Intelligence) parece haber logrado su objetivo: un misterioso pulso láser ha sido registrado, emergiendo del estruendoso azar del cosmos. Este es el tipo de evento que hemos estado buscando durante décadas, y todo parece indicar que “alguien muy inteligente” está enviando un mensaje." (No sé si és conya, desinformació, falsa alarma, però tal qual ho he llegit tal qual ho he copiat.)

re

dijous, 28 de maig de 2009

BOTIGUES: LA LOCA DE ABAJO


re

dilluns, 25 de maig de 2009

PARAULES D'AMOR

No pretenc glossar la figura de Joan Manel Serrat (qui per cert des que li agraden els toros i va a la Monumental a veure al José Tomás em cau menys bé) ni tampoc rendir homenatge a la seva cançó que tant m'agrada. Palabras de amor, en castellà, és el títol d'un assaig de José Antonio Marina que duu com a subtítol "Un tratado de los sentimientos a través de las más intensas cartas de amor de todos los tiempos". I el que promet en la portada ho ofereix en el text. Crec que en parlaré en d'altres ocasions perquè són tantes les històries d'amor de què parla que una entrada se'm fa curta. Si és cert que la poesia amorosa té sempre uns tòpics que s'acaben gastant, el mateix passa amb les cartes d'amor. I aquests tòpics no difereixen gaire dels tòpics poètics, doncs l'amor és bàsicament un aprenentatge (al menys pel que fa a la seva representació o expresió). L'amor intens i apassionat és el més carregós, el més pesat, el més repetitiu. Una passió val més la pena viure-la que llegir-la, està clar. Els tòpics desfilen un darrere de l'altre, és igual la època. Si la carta és de la il.lustració, l'amor és més galant. Si és del romanticisme, és més apassionat. Però tret de petites diferències que responen a la sensibilitat de l'època, els tòpics hi són igual. És per això que les cartes més sorprenents són, naturalment, aquelles que més han sabut fugir del lloc comú. I no és fàcil.

Quina és la primera carta d'amor que s'ha conservat? És de fa 4000 anys i es va descobrir en unes excavacions arqueològiques a l'Iraq. L'autora és una noia que celebra la visió de l'estimat (tal que fos una jarcha anticipada, aquest cop, però, sense queixa): "Novio mío, próximo a mi corazón, grandiosa es tu belleza. Me has cautivado. Novio mío, llévame al dormitorio". O, de la mateixa època, una carta d'amor a l'Antic Egipte, trobada en un papir, també escrita per una noia en forma de poema. Es curiós observar com molts anys després, en els inicis de les literatures romàniques, els mateixos esquemes de primitivisme i el mateix marc global es repetiran de forma instintiva.
"Mi querido, mi amado, cuyo amor me libera,
escucha lo que te digo:
Fui al campo donde van las aves,
llevaba un lazo en la mano, y en la otra una red y un arpón.
Vi muchas aves volando desde la tierra de Punt
cargadas de una dulce fragancia para posarse en suelo egipcio.
La primera se enredó en el cebo de mi mano.
desprendía un agradable aroma y tenía incienso en las garras
pero por tu amor, mi amado, la dejaré libre,
porque querría que tú, cuando estés lejos,
escucharas el canto del ave
ungida de mirra.
¡Qué hermoso es ir al campo cuando el corazón
se consume de amor!
El ganso grazna, el ganso que se enredó en el cebo y quedó atrapado.
Tu amor me distrajo y no pude conservarlo.
Guardaré las redes, pero ¿qué le diré a mi madre
cuando vuelva cada día sin un ave?
Diré que fallé al colocar las redes,
porque las redes de tu amor me han atrapado."

Les cartes més intenses, les que més m'han emocionat, són aquelles que perfilen un llarg recorregut. Li diu, per exemple, André Gorz a la seva dona Dorine (s'acabarien suicidant plegats l'any 2007, ja vells, doncs no concebien la vida l'un sense l'altre): "Acabas de cumplir ochenta y dos años. Has encogido seis centímetros, no pesas más de cuarenta y cinco quilos y sigues siendo bella y deseable. Hace cincuenta y ocho años que vivimos juntos y te amo más que nunca. Necesito reconstruir la historia de nuestro amor para captar todo su sentido. Gracias a ella somos lo que somos, uno por el otro y uno para el otro. Te escribo para comprender lo que he vivido, lo que hemos vivido juntos." Aquesta és una de les històries d'amor més intenses de què he sentit parlar. (André i Dorine en dues imatges, a dalt i a sota, joves i vells, junts i abraçats sempre).

re

dissabte, 23 de maig de 2009

JOSÉ AGUSTIN GOYTISOLO: EL POETA ECLIPSAT

"Hay quien gusta escribir textos muy celestiales
con gualdrapas y efebos y con flores exóticas;
y me parece bien que existan tales poetas.
Mas yo canto a esta vida que es sucia y es radiante."

No vaig conèixer la poesia de José Agustín Goytisolo fins pràcticament la seva mort. És clar, l'imponent figura de Jaime Gil de Biedma, company de generació, l'eclipsava. Un altre company de generació i amic, el poeta català Gabriel Ferrater, mític per diversos motius, va contribuir també a que la figura del Goytisolo poeta passés desapercebuda. També l'eclipsaven els seus germans, Juan i Luis, tots dos excel.lents narradors. O l'editor i poeta Barral. O l'erudit i cunyat Castellet. Tothom eclipsava José Agustín.

Per a mi durant molt de temps J.A.Goytisolo va ser una figura simpàtica, que defensava la cultura catalana, en traduia poemes al castellà, feia inclús poemes en aquesta llengua (l'escel.lent Novíssima Oda a Barcelona, que imagino que cap filòleg català estudiarà convenientment doncs per a ells José Agustin és un poeta castellà i per tant queda eclipsat). El poeta de qui avui parlo era també un defensor vivíssim de la cultura catalana en llengua castellana (curiós, n'hi ha que pensen que tota cultura catalana està feta en català). Un personatge integrador, segurament de molt bona pasta, un maltractat de la vida.
I sí, era efectivament tot això però era molt més. Quan vaig llegir, amb verdader interés, la biografia Los Goytisolo de Miguel Dalmau ho vaig fer per curiositat intel.lectual i admiració vers la figura transgressora de Juan Goytisolo. Era un personatge de qui es recordaven sobretot les novel.les de la trilogia: Señas de identidad, Reivindicación del Conde Don Julián y Juan sin tierra. M'atreia la personalitat d'algú que fugia de les Espanyes, que s'apropava al món àrab, que en reivindicava una cultura que formava de forma tan directa de la nostra. També m'interessava el germà Luis que amb Las afueras em va inquietar tant. El que m'interessava menys dels tres germans era José Agustín. Millor dit, no m'interessava gens encara que em seguia caient prou bé. I ara, curiosament, Juan se'm fa pesat, Luis m'aburreix moltíssim, i José Agustín ha passat a ser un dels meus poetes. Sense cap mena de dubte.

José Agustín, en aquells temps, no m'interessava gens perquè estava eclipsat. No en coneixia l'obra. Solament les Palabras para Julia, poema curiós com curiosos són sempre tots els poemes que es converteixen en himnes.

"Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable."
No fa gaires setmanes vam anar a veure l'exposició "José Agustín Goytisolo, més a prop" que, amb motiu del desé aniversari de la seva mort, hi ha montada al Círculo de Lectores de Barcelona (Consell de Cent, 323). Un recull de fotos, de cartes, de llibres, de records personals. José Agustín va patir molt en la seva vida. La seva mare va morir en un bombardeig fascista a Barcelona en els dies de la Guerra Civil (a la bomba del Coliseu. D'aquest fet en vaig parlar en una entrada d'aquest bloc que vaig anomenar RUNA). Era el dia de Sant Josep i la dona havia baixat des de Viladrau a Barcelona per fer unes compres i aprofitar per comprar també un regal per José Agustín, que era el seu Sant. Aquest fet, aquesta involuntària sensació de responsabilitat en la mort de la mare, el va marcar de per vida. Justament va ser també un dia de Sant Josep, després d'una vida molt condicionada per la depresió, que José Agustín va decidir dir "aquí me quedo", i es va precipitar a l'acera del carrer Marià Cubí, on vivia. Fins l'últim moment el record de la mare va ser del tot intens:

"Cuando llegue la hora de partir
que a su lado esté ella: que le mire
y que apriete su mano. No le asusta
regresar a la nada. Mas quisiera
llevar al otro lado su figura."

Ha quedat d'ell un record d'enorme sensibilitat (vaig riure molt a l'exposició amb el particular bestiari que dibuixava per distreure els seus nets) i un recull de poesies que articulen un paisatge d'enorme vitalisme dintre de la desolació ("triste para él y alegre para los demás"). "Érase una vez/ un lobito bueno/ al que maltrataban/ todos los corderos" diu en un dels seus poemes.
En un altre parla d'un àngel verd que es va asseure al seu costat en un banc del Turo Park. "No dijo nada pero sopló sobre mi frente." I el poeta comença un diàleg amb l'àngel fins que apareix un guarda. L'autoritat substitueix a l'àngel en el diàleg: "¿Qué le sucede? A mí nada. ¿Por qué lo dice? Porque habla solo. No señor: Yo preguntaba al ángel éste. Mejor se vuelva usted a la casa, la insolación es mala siempre."
És sempre la realitat la que triomfa aparentment. És fàcil imaginar el poeta que torna del Turo Park després d'haver viscut la incomprensió del guarda. La seva dona, Asunción Carandell, va ser amb ell fins el final. Li dedica paraules molt maques i li demana perdó pels seus problemes emocionals: "Algunas veces llego/ presuroso, rodeo/ tus rodillas, toco/ tu pelo. ¡Ay Dios, quisiera/ decirte tantas cosas!/ Te compraré un pañuelo,/ seré buen chico, haremos/ un viaje....No sé,/ no sé lo que me pasa./ Quiero morir así,/ así en tus brazos."

La seva poesía queda com una illa de bellesa, un conjunt de fragments d'aquesta sensibilitat i un ferm compromís amb els que pateixen, per a un món millor.

re

dimecres, 20 de maig de 2009

PARÍS NO SE ACABA NUNCA

Anys 1974 i 1975. Mentre a Espanya es vivia el periode de la pretransició, mentre els dies anunciaven esclats i allibaraments i el dictador s'acabava, i mentre els exiliats es preparaven per retornar després d'anys d'absència, un futur escriptor, Enrique Vila-Matas, fa el viatge contrari: marxa fora, a París concretament. Com tants d'altres joves sent que l'Espanya de la dictadura l'ofega i que per crèixer necessita ales que aquí no troba.

A la literatura no sabem mai, i menys en novel.listes com Vila-Matas, si la ficció és tan ficció com sembla, o com no sembla. En una novel.la (?) com París no se acaba nunca les fronteres entre la biografia i la creació literària són tan fines com un paper de fumar. De fet, a París no se acaba nunca són fines totes les fronteres. Fines les que separen la vida de la literatura. Fines les que separen el vitalisme del mer exercici intel.lectual. Fines les que separen la ficció pròpia de la referència literària.

Explica la història d'un jove escriptor que no ha publicat encara cap novel.la però que, inspirat per Hemingway, n'està fent una, La asesina ilustrada, que curiosament coincideix amb la primera (o segona) novel.la d'Enrique Vila-Matas. Però com els jocs i les referències literàries, les estructures novel.lesques i les màscares són, al menys des del Quixot, part integrant i fonamental de la novel.la moderna, un no pot parlar pròpiament d'autobigrafia fins que aquesta paraula apareix explícitament en la portada. I ni així, moltes vegades. (A propòsit de les màscares recordo ara la interessant Las máscaras del héroe del que després ha resultat ser el "fatxa nacional" de les lletres hispàniques, J.M. de Prada).
Però tornem a París. Aquest jove novel.lista que fuig de la Barcelona de la gauche divine i alhora "mojigata y franquista", de l'Espanya opresiva del dictador i els seus burgesos, va a parar al sempre vital i inacabable París que es recupera encara de la febrada del mític maig. I, d'entre totes les cases de París, va a parar a les golfes de Marguerite Duras, eminent autora del "nouveau roman" francès. Efectivament, Duras va viure a la rue Saint Benoit, al mític barri de Saint-Germain-des-Prés, lloc on el narrador situa les golfes. La rue de Saint Benoit és un carreró eminentment parisenc (és a dir, encantador) on es troba, a la cantonada amb Boulevard Saint Germain, el mític Cafe de Flore. I el Cafe de Flore es converteix en un altre dels espais emblemàtics d'aquesta novel.la, com també Les Deux Magots, l'altre cafè de la bohèmia existencialista. (Va ser precisament per la rue de Saint Benoit per on vaig fugir jo després del meu primer robatori, el cendrer del Flore, però aquest seria un altre tema, més personal i delictiu).
S'ha acusat Vila-Matas de ser un autor metaliterari, com si això fos un defecte. La novel.la comença amb Hemingway (el mateix títol forma part de la novel.la París era una festa del narrador nord-americà). Després arriba Duras. I la nòmina es fa mica en mica extensa. Per exemple, Rayuela i Cortázar. I la Maga. Referència feliçment inevitable quan un lector hispà parla de París: la Maga abocada sobre l'aigua al Pont des Arts ("viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti"). També d'altres autors, moltíssims, que enriqueixen la pròpia experiència (Rilke, Unamuno, Barthes, Michi Panero, Walter Benjamin, infinites i enriquidores referències). Anècdotes, distàncies, apropaments, pors, angoixes, burles, sarcasmes. Literatura. Vida.
Tot això és la novel.la. També un vital cant d'amor a una ciutat. O una mirada distanciada i irònica vers un passat d'aprenentatge ("donde fui pobre y no fui feliz"), mirada tampoc exenta d'una certa tendresa. Un intent de novel.lar una part de la pròpia vida (perquè vida i literatura no són coses tan diferents). Un paisatge intens d'autors, novel.les, poemes i pel.lícules. Finalment, París no se acaba nunca és també un estat d'ànim que perviu.
Acaba, com passa sovint, amb un retorn. En aquest cas, un retorn a la Barcelona de la transició. I diu el narrador parlant de Duras, i de París, i de la seva pròpia joventut: "Salí de su vida como se sale de una frase". La comparació no és gratuïta. Quan un ha fet de la seva vida un bon lloc per la literatura i, a més està disposat a trobar correspondències com feia Baudelaire, llavors la frase deixa de ser retòrica. En definitiva, sempre queda París (afortunadament).
(Ja que he parlat de París i he parlat de Cortázar vull compartir un projecte molt interessant: cartografiar el París de Rayuela. Visiteu aquí o si voleu el bloc original, de particular nom: Rosas entre la mierda, per tornar a fer el passeig d'Horacio amb Berthe Trepat o visitar els cafès de les tertúlies, o el barranc del Parc Montsouris on la Maga i Horacio van sacrificar aquell paraigües...)

re

diumenge, 17 de maig de 2009

LA CASA BATLLÓ

Era un de les coses pendents, visitar la casa Batlló del passeig de Gràcia. Un racó gaudinià d'una gran delicadesa. Encara que Vila-Matas digui, comprensiblement, que li agrada París perquè no té cases de Gaudí, jo que sóc molt menys snob dic que m'agraden molt les cases de Gaudí (encara que em cansi la política casolana petit-burgesa que es podria identificar, a Barcelona, amb les cases de Gaudí) de la mateixa manera que m'agrada també, moltíssim, aquest París inacabable.

Si ets del pais, pagues 8 euros crec. Si ets no català en pagues 16. El preu és una barbaritat, encara que també és cert que teniem darrere dos madrilenyos apoquinant i feia una certa gràcia (sorry María!!!).
La única part de la casa Batlló que jo coneixia era la façana, és clar. La generosa galeria frontal que permetia als senyors del principal no perdre detall del que passava fora.
La casa Batlló, com moltes de les cases de l'Eixample, té dues escales. Una, la de servei, que permet pujar als diferents pisos i al terrat, i l'altre, l'escala noble, que era d'ús exclusiu pels amos de la finca i portava únicament al pis principal. Hi ha dos pisos per planta menys justament al principal, que tot ell és una generosa vivenda que es pot visitar. Els arquitectes modernistes, Gaudí en aquest cas, treballaven conjuntament amb els disenyadors d'interiors, marmolistes, fusters... Cap detall quedava fora de control.

L'escala és sorprenent. Els tons blaus es van fent més intensos a mesura que pujem. Un cop a dalt es poden visitar les esgolfes, construïdes amb l'arc apuntat tan propi de l'arquitecte, i el terrat, amb les xemeneies característiques.

re

dijous, 14 de maig de 2009

EL MONUMENT (FELIÇMENT) ENDERROCAT

Els que diuen que la transició espanyola va ser modèlica per la bona fe dels vençuts segurament tenen raó. Tothom va cedir en alguna cosa, és cert, però les esquerres van cedir més. Per començar la família Franco va tenir beneficis de tots tipus fins els anys 90. La vídua del dictador va passar els darrers anys en un luxós "piset" del barri de Salamanca madrileny. La resta de la família va disfrutar, i encara disfruta, de beneficis econòmics i de prestigi. Tot just ara fa un parell d'anys s'ha començat a parlar de la cessió del Pazo de Meiràs, el generós regal que amaga una història de caciquisme i por.

No va ser fins el primer govern Zapatero que es va aprobar la llei de la memòria història, de per sí molt aigualida (i la polèmica que va portar!). Si no queda cap estàtua del dictador en alguna plaça espanyola és perquè s'ha retirat fa quatre dies. El Valle de los Caídos continua sent un lloc de culte pels fascistes. Els morts de la Guerra Civil encara descansen en les cunetes, i plantejar-se obrir les fosses és una provocació imperdonable. I tants d'altres exemples. Com les plaques amb "el yugo y las flechas", el símbol de la Falange, que adornava el logo del Ministerio de la Vivienda (ministeri que no va ser, com es pot veure, un invent de Zapatero). Si casa meva tingués una plaqueta d'aquestes suposo que l'arrencaria ni que fos amb les ungles. Em resulta difícil comprendre com, per ser arrencades, es necessita una llei de la memòria històrica. Em resulta difícil comprendre com és que existeixen encara (només ho entenc si són persones de la tercera edat les que habiten els edificis adornats amb l'aranya, que deia Marsé).


Si un demana justícia és acusat de provocar, de jugar amb foc, de voler-se carregar l'status quo (és a dir, "la democracia que nos hemos dado los españoles", frase que els encanta). Doncs mira, sí. A mi m'agradaria canviar moltes coses en aquesta "democracia que nos hemos dado los españoles". Com s'ho oloren, saben que és millor que no es toqui res (el CAT de les "chapas" que deia Aznar, per exemple), perquè els canvis es generen sempre per la llei del dominó i la caiguda de fitxes. "Lo que no se puede decir, no se debe decir", deia Larra. Doncs bé, "lo que no se puede tocar, no se debe tocar". I la llista és senzillament quilomètrica. Per començar, no es pot tocar la constitució. No es pot tocar la monarquia, naturalment. No es pot tocar la revisió del passat immediat (la veritat, ja no tan immediat). No es pot tocar el centralisme. Una vegada el Rei en una visita a Barcelona va dir, enigmàticament segons la premsa, una frase de gran profundidat: "Pase lo que pase, España seguirá siendo España y Cataluña seguirá siendo Cataluña". És a dir, "lo que no se puede tocar, no se debe tocar". Més clar, l'aigua. Jo no hi vec enigma per enlloc. (Profunditat tampoc, ho he de dir).

Quan jo era petit tenia al costat de casa un monument que em semblava lleig, espantosament lleig. No entenia jo llavors d'estètiques fascistes. Era un monument fet de granit, amb una part vertical tipus monolit, amb uns relleus que representaven homes i dones del camp, d'aquests que treballen de sol a sol amb bon humor, que no es sindiquen i que no es plantejen res més que complir la seva feina amb ordre i eficàcia. Al peu del monument un llac reflectia el cel, el granit, els relleus i tota l'estètica freda, neoclàssica i assèptica. Un cop mort el dictador van arrencar el "yugo y las flechas" que adornaven la part alta del monolit (recordo que uns exaltats van tornar a pintar l'emblema amb tinta vermella i els de l'ajuntament el van esborrar amb una esponja i un cubell amb sabó). Tot i que fletxes i jou anaven i venien, el monument va quedar allà impertèrrit, a la cruïlla de Carretera de Sarrià amb Infanta Carlota (perdó, Josep Tarradellas), a un pas de la plaça Calvo Sotelo (perdó, Francesc Macià).


Han hagut de passar 34 anys des de la mort del dictador perquè aquest monument a la Falange fos finalment enderrocat (aquest hivern). Quan les coses no es fan a temps s'arrefreden. Si haguessin enderrocat aquesta bírria de monument fa, ja no dic 34, només 20 anys, jo hagués estat molt content, feliç per la desaparició d'un símbol tan nefast. Però ja són 34 els anys i un s'ha tornat més escèptic. Sí, passava pel costat i veia com anava caient el símbol mica en mica. Pensava allò que en castellà diem de "más vale tarde que nunca". Feia inclús alguna foto. Però l'alegria no era gaire efervescent. Havia triomfat sobretot l'escepticisme.






El pitjor de tot és que encara ens volen fer combregar amb rodes de molí. Els d'esquerres, els que són presumptament dels nostres. Allà estaven, mentre les màquines començaven a fer la seva feina, els polítics de l'Ajuntament. Jordi Hereu al capdevant, amb una gran rialla. Una rialla de "ho hem aconseguit". Una rialla de "què valents som". Doncs sí, què valents. Després de 34 anys han tingut els collons d'enderrocar el monument barceloní a la Falange. Molt valents.

re

dilluns, 11 de maig de 2009

TASTO SOLO

Hi ha una música per a cada moment i un moment per a cada música. En alguns moments d'assossec, de lectura, de tranquil.litat, la música antiga és perfecta. Com a música antiga entenem aquell territori gairebé desconegut que precedeix al barroc (n'hi ha que hi engloben també el barroc). Polifonia i instrumentalització arcaica defineixen aquest periode. Des de fa anys hi ha diversos intents de recuperació d'una música que té verdaderes joies dormint en arxius. De tota la música antiga potser la més coneguda és la religiosa, el cant gregorià. Però hi ha moltes altres coses oblidades. Molta d'aquesta música s'havia deixat de fer no només per un canvi de sensibilitat sinó per verdaderes dificultats tècniques en el moment de reproduir sons d'instruments desapareguts.
El grup català Tasto Solo, assentat a França, recupera músiques antigues amb una voluntat historicista. Usen instruments absolutament desconeguts per a la majoria: l'organetti, la clavisímbala, la clavicòrdia, l'arpa gòtica... Fan música dels segles XIV i XV, i ara acaben de presentar un disc, Meyster ob allen Meystern, que recupera temes de l'organista alemany Conrad Paumann.
El seu repertori comprèn també música de la Corona d'Aragó, del Llibre Vermell de Montserrat, peces de l'època medieval francesa. Una gran delicadesa recorre cada un dels seus treballs. Guillermo Pérez i David Catalunya en formen part. Valen moltíssim la pena. Per conèixer-los es pot visitar la seva pàgina a myspace. A la part superior dreta hi ha diversos temes que es poden escoltar. O visitar la pàgina que tenen a Youtube.

re

dissabte, 9 de maig de 2009

EXTIMITAT

Llegia en un diari digital l'aparició d'un nou concepte, o potser la seva popularització: el concepte d'extimitat, oposat naturalment al d'intimitat. El motiu de l'article era la proliferació de punts de trobada tan populars com Facebook, Tuenti, o els blocs. Ja que tinc un bloc vaig llegir l'article amb molt d'interés mentre em qüestionava si el meu concepte d'intimitat, fonamental per a mi, havia canviat en aquests darrers mesos.

El terme extimitat va ser creat per Jacques Lacan. Lacanianament té a veure amb la buidor de l'home modern, el seu exhibicionisme, la necessitar d'omplir espais i per tant forma part del corpus de la posmodernitat. En un sentit més específic s'ha popularitzat amb els fotolocs, els blocs, els programes de tele i s'aplica al que en podriem dir intercanvi d'intimitats, o a l'hàbit d'exterioritzar allò que considerem íntim (o si més no una part), o potser a un petit gest d'exhibicionisme, o, en definitiva, mostrar als demés únicament allò que volem mostrar. En això, com en tot, hi ha diferents graus.

Comparteixo la meva intimitat, com fem tots, amb la família, els amics, la parella. És a dir, la intimitat es comparteix de forma íntima. De fet ells també en formen part. Mai ho faria això de mostrar la intimitat de forma pública (de convertir-la en extimitat, per tant). Per què un bloc, llavors? Un bloc consisteix precisament en això, en mostrar una part de tu mateix, en compartir alguna faceta d'allò que en diem íntim (i la intimitat per a mi té un sentit molt ampli, no només relacions, amistats, família, petites aventures, maldecaps i alegries, feina i problemes, sinó també allò que llegeixo, la música que escolto, allò que penso, la realitat que m'envolta i la meva forma de mirar-la, tota una dialèctica de la quotidianitat i de la trascendència). I moltes vegades quan preparo un post això em frena, la consciència dels límits que jo sento que he de mantenir per tal de preservar aquest sentit ampli del que per a mi és íntim (i que per tant no vull que sigui èxtim).

Paula Sibilia, antropòloga, s'ha ocupat d'aquest tema en alguns dels seus treballs, especialment a La intimidad como espectáculo. Es pregunta: "Me llamó la atención que se describieran los blogs como diarios íntimos. ¿Cómo van a ser íntimos si se publican en Internet?" Un cop aclarit que allò que sembla moure a una majoria en el moment d'escriure els seus blocs és destriar quina part de la seva intimitat vol compartir, sempre a miquetes, sense caure en una pornografia sentimental televisiva, l'antropòloga continuava: "la intimidad es tan importante para definir lo que somos que hay que mostrarla. Eso confirma que existimos".

Es tractaria, potser, d'una mena de retorn a un concepte d'intimitat més medieval on tot quedava més a l'exterior. Després, cronològicament, va venir la retenció més absoluta que es va trencar per primer cop en el romanticisme, quan les emocions van adquirir dimensió artística, i pública per tant (en èpoques anteriors veure algú plorar, emocionar-se, cridar o tremolar hagués resultat una exhibició tan barruera com avui ho seria veure a algú amb molta gana menjar-se un bistec amb els dits i a mossegades).
Aquesta pulsió de mostrar part de la intimitat té la seva exageració, el seu manierisme, és clar. Els realitys de la tele, per exemple, o el que anomenen elegantment "programes de testimonis". A mi això em queda molt més lluny (de moment, no sé si la conseqüència d'escriure un bloc serà apuntar-me als càstings de Gran Hermano, Fama a bailar o Granjero busca esposa, ejem).

Els joves, un cop més, resulten el sector més vulnerable a tots aquests excessos. Saber que existeixen pàgines com amoratucuerpo.com, micuerposexy.com o votamicuerpo.com ha suposat una sorpresa i un qüestionament. En elles, i en d'altres d'aquest tipus, els adolescents penjen les seves fotos amb poca roba i valoren recíprocament els seus cossos. El bo és que no tindran complexos aquesta joventut. Pel dolent necessitaria un altre post, com a mínim tan llarg com aquest.

re

divendres, 8 de maig de 2009

MIRADES (II): MIRALL

re

dimarts, 5 de maig de 2009

TARRACO

Va ser una fugaç visita a la Tarraco Imperial. La coneixia només de referències (anfiteatre, muralles, poca cosa més), així que en una escapada vam decidir passejar i investigar. Algunes zones ens van semblar una mica deixades. No totes, és clar.


Les muralles possibiliten un passeig molt agradable i condicionat. L'anfiteatre va resultar una petita decepció, el circ una decepció enorme pel grau de deixadesa, del teatre romà millor ni parlar-ne, un solar ple de gats baladrers, que deia en Flotats. Em va agradar força la Seu, amb un claustre molt maco, i una plaça amb escalinata també molt acollidora. I de la part romana, a més de les muralles, la torre del Pretori que comunica amb el circ. Excel.lents vistes des de dalt de la torre. Reconstrucció en maquetes de la realitat imperial de Tarraco. Et pots fer una idea aproximada del que va ser allò i sentir que en respires l'atmòsfera.

Intramurs, a més de la Catedral, ens vam perdre pels carrers, les places, el fòrum. De tornada, camí del tren, parada al balcó de la Mediterrània per gaudir de les vistes. Prudentment oxigenats vam retornar a Barcelona amb vivències, records i fotografies.

re