CATALÀ-CASTELLÀ

L'etern i pesat tema, la relació entre les llengües, l'ús polític que en fa tothom, etc. No em considero pas sospitós d'integrisme, sent català vaig estudiar llengua i literatura castellana. Però de veritat que n'estic molt cansat. L'altre dia entro en un blog d'una gent i em trobo un comentari sobre la marginació del castellà a Catalunya i sobre la necessitat del manifest que han fet recentment gent tan pesadeta com Azúa, Savater, Vargas Llosa, Boadella, Castilla del Pino i Arcadi Espada. Els únics que em cauen bé són Cuenca i Pombo, més el segon, però mira, es presentava al UDP, o com se digui el partit nou aquest. No te'n pots refiar de ningú, està vist.

Quan vaig llegir el que deien en el blog en qüestió em vaig posar a redactar un comentari que resum bé la meva visió del tema: "Me molestan, me duelen y me cansan estos manifiestos porque responden a algo que no es cierto. Su motivación es meramente política y son apoyados por personas que han sido capaces de discutirme porque las calles en Barcelona vienen con el nombre de "Carrer" y no con su equivalente castellano.

Es evidente que hay exageraciones en todos los lados, desde cualquier prisma. Pero esto no justifica la mentira. Esta tarde he hecho la prueba: hablar en catalán de entrada y observar cómo te responde la gente. Sólo una persona me ha respondido en catalán, curiosamente un taxista. El resto me han contestado en castellano y así hemos seguido. Lo cual es muy lícito. Pero hablar de marginación del castellano visto lo visto me parece estar fuera de esta realidad, la de aquí, la que yo vivo cada día."

LUISA MILLER AL LICEU

Tarda al Liceu, a la darrera òpera d'aquesta temporada. Verdi no és el meu compositor, em molesta sobre tot aquesta cosa romàntica tan pesada d'amors impossibles i pàtries estimades i honors perduts. Jo m'estimo més el "bel canto", Mozart, Rossini, els primers romàntics, la música barroca... Però reconec que Verdi té òperes que són obres mestres. Luisa Miller no arriba a tant però m'ha agradat més del que pensava, l'havia vista en dvd però m'ha agradat més avui.

Han faltat l'Esther, que no es trobava bé, i l'Eva, que està de mundances. Tornaran en la propera sessió, espero. Poso unes fotos del Liceu i també uns trossos d'alguna ària de Luisa Miller que gràcies a la Rosa, que és l'experta, he pogut penjar.

LUIS CERNUDA

És un dels meus poetes. He estat llegint la seva biografia, molt interessant, escrita per Antonio Rivera Taravillo. Està molt bé. Aquests dies sembla que tot em remet a la guerra civil (l'Ana Rodríguez està escribint una novel.la que penso que serà molt interessant, me'n va passant trossos a mesura que els escriu). Una de les cites de la biografia que més em va fer pensar va ser una d'una carta que va escriure el poeta des del seu exili al 1942:

"Para mi el levantamiento es responsable no sólo de la muerte de miles de españoles, de la ruina de España y de la venta de su futuro, sino que todos los crímenes y delitos que puedan achacarse a los del lado opuesto fueron indirectamente ocasionados también por los franquistas. El pueblo es ciego y brutal, todos lo saben, por eso no debe dársele ocasión de que se manifieste como tal, ni provocarle."

Totalment d'acord.

CAP DE SETMANA

Sembla que tingui una afició particular per la muntanya. La primera entrada, el Tibidabo, la segona, la muntanya Pelada, l'actual Parc del Guinardó. Bé, una afició per la muntanya i per Bcn. I sí, segurament és així, en tots dos casos.

Dissabte vam pujar a veure els bunquers de la Guerra Civil, un lloc molt adequat doncs es té una vista immillorable de Barcelona. El Parc és molt interessant, no sembla ni de bon tros que siguis a la ciutat. Un cop a dalt de tot de la muntanya, amb vistes a banda i banda, els bunquers amb una antena tremenda darrere. Al bunquer hi havia uns nois i noies fumant porros i cantant cançons de la Guerra, tipus "Ai Carmela". Em va sorprendre que tan joves... no que fumessin porros, les cançons!!!

Abans d'arribar als bunquers passes per una zona com de barraques, la Susana m'ha explicat que se li diu "El poblado". Uns nens jugaven a futbol devant de les cases. Passejant per "El poblado" em sentia com a las Hurdes, o com a Guatemala que diu aquesta amiga meva. Aquí van unes fotos de la muntanya. Al poblado no n'hi vaig fer.