TORNAR ENRERE

Una experiència curiosa que jo tenia bàsicament de molt jove era el "deja vu", la sensació d'haver viscut ja allò que estàs vivint. Hi ha una altra sensació especial en la percepció del temps. Quan percebs que el que estàs vivint és una còpia d'alguna cosa que va existir en un temps tan llunyà (centenars d'anys, potser més) que tu no pots haver viscut. Una manera de traslladar-se a un altre temps.

De vegades a la ciutat, una cantonada, un carrer, un paisatge, et remet a les fotos de la posguerra. O aqui al poble, al camp... Costa de trobar, pero de repent es produeix la sensació. No hi ha res de contemporani, totes les coses romanen com en els vells temps.
Ho vaig viure d'una forma molt viva al Central Park de New York. Tothom m'havia parlat del parc gegant, de l'immens pulmó verd, de l'Imagine de John Lenon, del ferèstec d'alguns racons. Sí, tot això es cert. Em va agradar molt.

Però a part de tot això la meva sorpresa va ser sentir que m'havia traslladat a un altre temps, centenar d'anys enrere. Les pedres, els turons (Manhattan de fet vol dir illa de turons, serà cert o ben trobat?) em van fer veure, o si més no intuir, com era l'illa en temps dels indis, quan res del que ara ens admira era allà.

D'això en parla el poema de J.Hierro que m'agrada tant, el de les paraules dels indis que han quedat aturades en un racó entre Broadway i la setena, és a dir, a Times Square (vaig copiar un tros del poema en una de les entrades que vaig escriure des de NY).