D'entre totes les àries del món n'hi ha una de molt especial. A mi em commou extraordinàriament. És de Puccini, un compositor massa verista pel meu gust, però que té tantes àries meravelloses. Són molt conegudes les de les seves òperes Madame Buttefly, Turandot i Tosca. Conegudes i fantàstiques. Però de La Rondine ningú en parla. És la seva òpera fantasma.
Només conec d'aquesta òpera l'ària Chi il bel sogno di Doretta. Molt delicada, molt intensa alhora. Me la va descubrir el Miguel Ángel que la considera la seva ària favorita. Ell prefereix la versió de Montserrat Caballé (atenció, no la que corre per Youtube, que no és precisament gaire bona, sinó una versió en disc). És cert que és extremadament delicada aquesta versió. La Susana, una altra fan d'aquesta ària, prefereix la versió de la Cotrubas. Ni l'una ni l'altra les he pogut haver. Així que he optat per la versió de Mirella Freni, una altra de les grans.
(Un cop ja redactada aquesta entrada, un cop a la "pista de despegue" de les entrades programades, descubreixo que la Susana se m'anticipa i parla d'aquesta ària en el seu novíssim i fantàstic bloc que recomano totalment. Benvingudes sempre les anticipacions, és maco saber que ens ocupen sempre tantes coses semblants.)
Fa 11 hores
.jpg)
+21.02.50.png)
3 comentaris:
Jo, que en aquestes coses estic molt poc formada i sempre em deixo portar per la inclinació del moment estètic, no tenia ni idea que La Rondine era una òpera fantasma. Però, clar, això explica que no proliferin grans versions al Youtube.
La de la Cotrubas, que encara conservo en cassette, és realment la millor del món... bé, la que més m'agrada :o)
Per la resta... vaja, lamento molt haver-me adelantat al meu 'flamant' bloc (gràcies! tens una cerveseta pagada). Deu ser que a tots dos ens van els fantasmes primaverals...
Molt interessant el que expliques al voltant de l'ària; la Doretta llueix més magnífica encara després de llegir-te.
Una abraçada
Vaja, resulta que entre uns quants posarem en primera linia aquesta ària i La Rondine, de la que, per cert, ja va sortint alguna versió en dvd. Les que hi havia eren de l'any de la picó. M'encanta que una obra com aquesta tingui una certa estimació quan ha estat tant de temps coberta de pols. La veritat és que no destaca com una gran opera, pero té aquesta peça que val per la resta, i té també una part en que canten varies veus alhora que també és molt destacable. Té, en definitiva el toc Puccini, que trespassa, arriba més enllà de la pell.
Susana, imagino que és veritat que això dels fantasmes de la primavera ens van a tots dos. Justament l'ària que ens ocupa forma part d'un delicat diàleg musical en que al final el tenor, enamorat de la soprano, li acaba dient que té totes les gràcies de la primavera. Si el so del teu pc t'ho permet pínchate la Arteta i veuras el diàleg que dic. Val la pena, perquè és om un marc ideal per la ària. I gràcies com sempre.
http://www.youtube.com/watch?v=0pjtsmV7FqM
Miguel Ángel, tan de bo ens posin aviat una Rondine al Liceu, no? És cert que Puccini traspassa la pell ens molts moments, és molt emotiu. A més de Puccini se'n valora sobre tots els seus personatges femenins, creats tots amb una enorme sensibilitat i emoció: Mme. Butterfly, la Mimi de la Boheme, Tosca, la Liu de Turandot... dones sensibles, fortes, valentes, que s'estimen més morir dretes que viure agenollades. I sí, Puccini és Puccini, això no es pot dubtar.
Publica un comentari a l'entrada