A mitjans de febrer sessió d'òpera al Liceu. L'incoronazione di Poppea de Monteverdi. Aquest cop l'Eva, amiga liceísta, no va poder venir, sí en canvi l'Esther i el Pere. L'incoronazione és una de les primeres òperes del repertori i el teatre havia substituït la gran orquestra sinfònica del Liceu per una orquestra barroca, amb els instruments de l'època. El so era, per tant, més íntim, menys fort. I l'òpera un exemple d'arqueologia musical. Una música encantadora, suggerent, delicada, elegant. Com el duet final entre Neró (mezzo) i Poppea (soprano).
_-_500_-_04.jpg)
El món de l'opera sempre ha estat ple de dives, aquestes cantants que es pensen qui sap què. Fa anys una diva podia perfectament ser lletja. Ara seria impensable. És el cas de Kathleen Battle(Catalina Batallas, li tradueixen alguns) que un dia anava amb limusina amb xòfer per Los Angeles i va notar que l'aire condicionat era massa alt. Llavors, i cito ara un diari, "llamó por su teléfono portátil a su agente en Nueva York, que a su vez llamó a la compañía de limusinas, que se puso en contacto con el conductor para decirle que bajara el aire acondicionado (dignarse a hablar con el chófer era rebajarse demasiado para ella)."
Una altra diva que va de guapa és Angela Ghiorghiu. La tia canta molt bé però és francament insuportable. No li costa ni cinc minuts dir que no canta, per molt que tingui firmat un contracte. Si una cosa no li sembla bé, fuig. La llista d'exigències, d'altra banda, és llarguíssima.
La Ghiorghiu està casada amb un divo que també va de guapíssim i que també va de divíssim. És l'italià Roberto Alagna de qui es va parlar perquè en una representació d'Aida a l'Scala, on ell feia el paper protagonista, va considerar que el públic no estava prou receptiu i sense previ avís va abandonar l'escenari, a mitja ària. El cover, que seguia la representació, va haver de sortir a substituir-lo sense poder-se canviar. Va ser un Radamés amb texans.
Tots dos, Gheorgiu i Alagna, es passejen per les ciutats que visiten com si fossin dues estrelles de Hollywood. El mateix que fan dues de les figures operístiques més destacades de l'actualitat més immediata. Ella, la soprano rusa Ana Netrebko, ha sortit a les portades de les revistes angleses amb més glamour amb el seu novio, el guapo Erwin Schrott, un baix americà. Es repeteix novament la parella de cantants (Gheorghiu i Alagna, Caballé i Martí, Mirella Freni i Nicolai Ghiaurov o Dessi i Armiliato, els quals exhibeixen i exploten en els escenaris la seva relació personal).
La parella de cantants és una variant de la parella cantant-director d'orquestra que van també explotar, en un altre estil menys glamurós, els australians Joan Sutherland i Richard Bonynge. Pel que fa a la Netrebko i el seu marit Schott són certament atractius a més d'excel.lents cantants, sobretot ella, de qui puc parlar més. Recentment han tingut un fill i n'han venut l'exclusiva a una revista del cor. 
A més de les parelles glamuroses es dóna el triomf de tenors que són venuts de manera força similar a la d'algunes estrelles del pop. No és el cas del peruà Juan Diego Flórez, un gran cantant que ja comença a tenir una edat. Però sí és cert que Flórez és força atractiu i aquest atractiu s'ha potenciat també (el mateix que la simpatia del mexicà Rolando Villazón). Però en tenors més joves, com Jonas Kaufmann o Maxim Mironov, tots dos excel.lents, la estratègia comercial està ben clara, sense que això signifiqui pèrdua de qualitat, com passa en el cas de la Netrebko.
.jpg)
Fa 44 minuts
.jpg)
+21.02.50.png)
