(Aquesta entrada la tenia preparada des d'aquest hivern passat, però un cop feta em va semblar tan absurda que vaig decidir no posar-la. Es va quedar oblidada en un racó de la carpeta d'edició de missatges. Però ara, en plenes vacances, es disfruta molt veient les aventures diàries del periode hivernal, i es disfruta revivint el que no cal viure justament ara... A més és moment de records, com el de Bolonya o d'altres de més recents. Així que aquí va. Perquè si fins i tot les teles posen material de poca volada justament en periode vacacional, què no faré jo en el meu humil bloc.)
N'hi ha que es queixen d'haver d'agafar el metro per anar a la feina. No seré pas jo qui els critiqui, tothom té dret de queixar-se del què vulgui, faltaria més. A continuació el repertori de transports diaris que segueixo jo. No és per victimisme, que m'ho passo molt bé i llegeixo molt. I a més m'he mogut tant per anar a la feina que ara sento que treballo al costat de casa. Sols que quan no tinc ganes de llegir faig fotos i després a casa les pujo al bloc. Demano disculpes per la qualitat d'algunes imatges: una de les meves característiques de bon matí són les presses.
Sortida de casa. El rellotge marca dos quarts i deu de vuit. Som-hi cap al metro (llicència: si l'amenaça de fer tard és molt real, agafo un taxi, com els milionaris).
Primera parada, el metro. Línia blava. Característica general: tot està molt buit, o si més no, força buit comparat el tràfec de d'altres hores.
Tant de bo el metro em portés directament al tren. No és així. Això vol dir: enllaç. És el moment d'esperar que el proper metro no trigui i que les escales no siguin plenes. No hi ha res més frustrant que veure com el metro s'escapa perquè un no pot anar més depressa per culpa del tap de gent.
Ara línia vermella... El metro ha d'arribar encara. El gran problema dels transbordaments és el temps que triguen els metros. Depenent de la sort un viatge por durar deu minuts o vint-i-cinc. Si les coses van mal dades millor no mirar el rellotge.
Arribats a Renfe, segon transbordament. Escales, més i més escales, pujar i baixar. Passadissos. Músics (per cada un de bo, dotzena i mitja d'esgarrifosos). I presses. Si arribo amb temps a Renfe puc prendre el cafè al bar de l'estació. Si hi ha perill de què el tren fugi, el cafè haurà d'esperar.
I finalment arribada a l'estació de Renfe, amb el temps just, és clar.
Sol passar que la megafonia anuncïi l'arribada del tren. Així que mirada de reüll al bar de l'estació.
El tren espera(?) aturat a la llunyania. Una foto (moguda, és clar) i carrera.
Comença el trajecte fora de la ciutat. Observació discreta i lectura.
I mirar per la finestra. El particular paissatge, les obres de la Sagrera, el pont del Besós...
O fantàstics edificis a primera línia de mar...
O la Nacional que voreja la costa.
O el mar, tan relaxant.
O edificis modernistes que contrasten amb els grans blocs.
I finalment algun port esportiu.
Un cop arribats a lloc no es pot tampoc perdre el temps. Serà el moment del cafè, si es pot...
El dilema és prou clar:
Hi ha temps, poc però n'hi ha. Així que cap a l'esquerra (sempre m'agrada més anar cap a l'esquerra). Afortunadament al bar no hi ha ningú (no sól pas ser el més habitual, generalment aquests bars d'estacions estan sempre plens de treballadors que de bon matí ja es prenen el que ells anomenen "barrechas" que no és una altra cosa que conyac amb força anís... sempre m'ha estranyat que no hi hagi més accidents laborals).
Si a l'estació no hi ha temps pel cafè (és una obsessió meva de tots els matins, com es pot veure) sempre resta el recurs de la màquina de la feina que fa els pitjors cafès del món, com sol passar amb aquestes màquines. Bons són, de totes maneres, quan no hi ha res millor. Aquesta és la màquina dels mals de panxa...
Que hi hagi temps no significa que hi hagi molt temps. Per això, des de sempre, els meus cafès in itineri són sempre cafès amb gel, encara que nevi. Així un evita haver d'esperar que s'arrefredin.
Després del cafè arriba el moment de l'últim transport de la jornada (bé, de la jornada no, que després s'haurà de tornar a casa i desfer el trajecte): un autocar que té la particularitat de ser alguns dies extremadament puntual i d'altres absolutament impuntual.
I ja finalment, una estona de camí abans d'arribar.
Són ja gairebé les vuit. Per acabar l'excursió queda només el millor de tot: la trobada amb l'estimada directora.
(És broma, és broma... ja se sap, la directora no arriba mai abans de les onze).
+21.02.50.png)
