LAS MANOS DEL PIANISTA

Aquest és el títol de la novel.la que vaig llegir abans de la novel.la de la reina. L'autor és Eugenio Fuentes, poc conegut de moment, però una veritable realitat en la novel.la de misteri. Un assassinat, uns personatges, un culpable, un detectiu (Ricardo Cupido). Res nou, però fet amb molta gràcia.

La novel.la de misteri pot ser una narració per passar el temps, sense més pretensions, la qual cosa és del tot lícita. O pot anar més enllà: servint-se dels fets i de la investigació, parlar de tota una època, d'una realitat determinada, sovint fosca i amagada. La novel.la de Fuentes és d'aquestes.

Pertany a una sèrie de novel.les protagonitzades pel detectiu Cupido. Es nota molt la influència positiva de Henning Mankell, un autor de misteri suec, creador del detectiu Kurt Wallander. De Mankell he llegit La quinta mujer, una novel.la també molt aconsellable.

re

Reduir l'entrada

LA REINA I ELS LLIBRES

Es tracta d'una novel.la curta (per tant, més correcte anomenar-la nouvelle) i molt divertida. Què passaria si la reina d'Anglaterra es tornés de repent una gran lectora? Assistim, al palau de Buckingham, a aquesta història imaginària. La reina de repent llegeix un llibre, s'apassiona, i es converteix en una lectora tremenda, una malalta dels llibres.
Però llegir un llibre no deixa indiferent ningú, i llegir-ne un munt encara menys. De quina manera afectarà la lectura a una dona tan seriosa com la Reina d'Anglaterra?

No només és una història que fa riure a estones, sinó que suposa també una meditació sobre l'escriptura, la lectura i sobre tot allò que té a veure amb la República de les Lletres.

re

Reduir l'entrada

RUNA

Aquest és el nom d'una exposició a l'aire lliure (fins el 19 de novembre). L'any 1938, ara fa setanta anys, es vivien els moments més intensos de la Guerra Civil. Els bombardejos a Barcelona van ser molt virulents. Segons alguns Barcelona va ser la primera ciutat bombardejada. Després vindrien Berlin o Londres, durant la segona Guerra Mundial.

En alguns dels llocs on van caure bombes de la Guerra Civil a Barcelona s'han col.locat unes grans fotos de com va quedar el paissatge després de la batalla. Vam visitar alguns d'aquests indrets l'altre dia. Als jardinets de Gràcia, per exempre, una gran foto de Robert Capa. O a la Barceloneta. O a les Rambles, just a l'alçada de la Plaça Reial.


O a la Gran Via, devant del Coliseum. Aquest indret va ser un dels més dramàtics. Els fascistes italians, amics de Franco, van tirar unes bombes que van caure en aquest lloc (coneguda com la bomba del Coliseum), amb tant mala sort que en aquell moment passava un camió ple de trilita. És fàcil imaginar que l'efecte es va multiplicar i el sot de la bomba i la trilita va provocar una gran mortandat. Per aquest lloc passava, aquell dia, a aquella hora, la mare dels germans Goytisolo, Julia, que havia baixat des de Viladrau fins a Barcelona per comprar un regal pel seu fill petit, en José Agustín. L'ona expansiva la va matar: la pobra dona va anar caminant com va poder fins el passeig de Gràcia, es va refugiar en un portal i es va asseure a terra, pensant en recuperar-se. Va morir en aquell lloc. En José Agustín va portar sempre aquella mort com va poder. Depresions, angoixes, suïcidi. A la seva filla li va posar Julia, com la mare. I quan molts anys després va publicar el poemari Palabras para Julia pocs van saber que aquella Julia era la filla però també la mare que pervivia en el record. Històries de la guerra, històries infinites i anònimes que s'amaguen darrere de les fotografies.

Fa uns anys l'Ajuntament va instal.lar un horrible monument (quatre ferros) devant del Coliseum. Un escrit a terra recorda a totes les víctimes.

re

Reduir l'entrada

UN BON DIA (MEMÒRIA HISTÒRICA)

Avui és un bon dia. Llegeixo a la premsa: "El jutge Baltasar Garzón s'ha declarat competent per investigar els desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme per un delicte de crims contra la humanitat. El magistrat sosté que els cossos dels desapareguts no han estat localitzats i que, per tant, els delictes no han prescrit.(...) El jutge considera responsables dels fets 35 alts càrrecs del règim franquista, i un d'ells és el dictador Francisco Franco."

Em meravella la gent que diu que procurar justicia significa remoure les coses, crear crispació, com si finalment els morts de Franco haguessin de ser culpables de la pell fina que tenen molts. A sobre. Primer els maten i després condemnen els descendents a callar la boca.

Des de personatges coneguts (García Lorca) als anònims, des de gent de dretes a la majoria d'esquerres, es tracta d'un acte de justícia. Perquè ja sabem que tots van cometre brutalitats durant la guerra. Però d'una banda curiosament sempre són els mateixos els que protesten, senyal que alguna cosa els molesta. I de l'altra recordo novament unes paraules que ja vaig copiar en aquest bloc. Són de Cernuda, amic de Lorca: "...todos los crímenes y delitos que puedan achacarse a los del lado opuesto (els fidels a la República) fueron indirectamente ocasionados también por los franquistas. El pueblo es ciego y brutal, todos lo saben, por eso no debe dársele ocasión de que se manifieste como tal, ni provocarle." És a dir, tot i que és cert que de brutalitats tots en van cometre, els responsables directes són els que, un dia, en plena República, van decidir acabar amb les llibertats.

De tant en quant, una petita esperança.

re

Reduir l'entrada

FEINA (II): PROTOCOLS

Un dia era a la feina, ja fa anys, en una d'aquestes reunions que no s'acaven mai i que no serveixen per a res. Tenia, llavors, unes certes responsabilitats d'organizació i havia vingut algú de l'administració a qui li havíem d'explicar el rigor del nostre bon funcionament intern. La presència del de fora mantenia la reunió més callada del que és normal. Tot era una bassa d'oli. I en aquell moment el visitant forani ens mira i diu en veu no massa alta: - M'agradaria que m'expliquessiu el vostre protocol en aquests temes. I es va quedar callat, mirant fixament els ulls de la gent desorientada, amb un mig somriure als llavis. Ningú va dir res. Ningú mirava al veí. Els caparrons, el meu inclòs, anaven processant. El protocol? El protocol, ha dit?

Protocol ens sonava a caps d'estat i de govern i a família reial. El protocol situa a la reina al costat del cap del govern, al president de la Generalitat per devant del Lehendakari, al Canceller alemany a l'esquerra de la Reina d'Anglaterra. I ara aquell home ens parlava de protocol. Qui s'asseu a la dreta de la directora i quin tractament donar-li? Eminentíssima senyora? Això era el protocol? I repeteix l'home, encara més seriós: - Suposo que teniu un protocol precís per aquests casos? Naturalment, molt precís, vam afirmar tots amb el cap. - I el teniu escrit?, torna a preguntar. - Encara no- vaig improvisar- però ara ens hi voliem posar, en aquests dies passats precisament parlavem de la necessitat d'entomar aquest tema, de posar-nos el barret del tema del protocol. El visitant va quedar molt convençut.

Des de llavors tots hem après què és un protocol. Hem après que un cop fets ningú els torna a consultar. Hem après que per solucionar els problemes quotidians res millor que el sentit comú, com s'ha fet tota la vida. No seré pas jo qui digui que tots els protocols són innútils. Els de riscos laborals, per exemple, els considero molt importants. Però sobre la gran majoria ja se sap el que en penso.
En aquests casos sempre recordo un microrelat de Julio Cortázar: "Instrucciones para subir una escalera". A part de ser molt divertit (per llegir-lo, clicar AQUÍ) crec que resulta un exemple molt irònic de protocol absurd.

re

Reduir l'entrada

EL VIAJE VERTICAL

Crec que tots necessitem ficció en les nostres vides. Per això ens agrada el cinema, les sèries de televisió, les novel.les. Però aquesta necessitat de ficció es pot resoldre amb més o menys exigències. Suposo que és per això que fa temps que no llegia novel.les.

La majoria de novel.les recents que agafava m'acabaven explicant una història sense gaire volada d'una forma molt poc especial. O potser intentaven a tota costa ser profundes i llavors eren molt aburrides i pretencioses. La veritat és que per llegir una novel.la en què la única cosa que se m'explica és una història que no va més enllà, és més còmode veure una sèrie per la tele o posar-te una pel.licula. Exigeix un esforç molt menor.


Una novel.la t'ha de donar alguna cosa més. No sé exactament què. I ara, després de molt de temps, ho he trobat en una novel.la recent, El viaje vertical d'Enrique Vila Matas. El que explica, en principi, és el de menys, com en totes les novel.les. El que realment importa és com ho explica. És la història d'un senyor de Barcelona a qui la dona, un dia, de repent, quan porten ja cinquanta anys casats, el fa fora de casa perquè vol ser ella mateixa d'una vegada, i per aconseguir-ho, ell li fa nosa. Ell, el protagonista, inicia un viatge que el porta a Portugal; Porto, Lisboa i Madeira. Serà el típic viatge d'aprenentatge. Però un viatge d'aprenentatge en un home de més de setanta anys.


Aquest és el viatge vertical, un viatge de fugida de la seva Barcelona natal. Quan vas llegint la novel.la assisteixes, sorprès, a la constatació de què en aquest relat hi ha més del que t'expliquen. L'anècdota es converteix, mica en mica, en categoria. No és allò que alguns en dirien "un novelón". És una novel.la breu, sense pretensions, senzilla, fàcil de llegir. Però conté l'alè inexplicable que tenen les grans obres literàries. Més enllà de la història principal hi ha una veritat en les seves pàgines. O potser diferents veritats.

Jo ara em queixaria i diria: "quin pal que no hagi conegut Vila Matas fins ara". I segurament algú em diria: "quina sort tens... Et queden encara totes les seves novel.les per descobrir". Vila Matas és l'autor també d'obres com Historia abreviada de la literatura portátil, Extraña forma de vida, El mal de Montano, París no se acaba nunca i Doctor Pasavento.

re

Reduir l'entrada

FEINA (I): REUNIONS

Fa uns quants anys vaig assistir desorientat a un canvi en el procediment laboral. De repent ens van començar a posar reunions a totes hores. De una reunió cada dues o tres setmanes vam passar a fer-ne quatre o cinc semanals. Es podria pensar que a partir d'aquell moment les coses van millorar espectacularment, amb tantíssima coordinació. Doncs no. Al contrari. Tot es va desgavellar. No sé si la culpa és directament de fer tantes reunions o és una casualitat. En tot cas seria una casualitat significativa.

Tantes reunions van comportar, en primer lloc, sentir la mateixa cosa tres vegades a la setmana (i les tres vegades prendre'n nota). També les reunions van propiciar que la gent que difícilment es soportava, obligada ara a reunir-se un munt d'hores, acabés engantxant-se a la mínima de canvi. Mal rotllet, per tant. I finalment, amb tantes reunions i la constatació que cada cop les coses anaven pitjor, van començar les reunions per decidir com fer reunions operatives i que servissin per alguna cosa. Per definició una reunió és operativa quan és curta i serveix per alguna cosa. Jo no he assistit mai a cap, la qual cosa és molt normal. Les reunions per definició no són mai curtes ni tenen generalment gaire utilitat, més enllà del lògic traspàs d'informació (és a dir, els deu minuts inicials).

Està clar que a la gent li agrada remenar les cireres, o si més no, pensar que ho fa. Gran mentida. Les grans decisions estan sempre ja preses per altra gent que sí que mana. He assistit a reunions d'hora i mitja en què s'ha decidit alguna cosa i dos dies després una contraordre ha tornat a posar les coses al seu lloc, és a dir, com estaven al principi.

A la gent també li agrada molt parlar. Massa. Encara que sigui parlar per no dir res. Observes com comencen dient: "Seré breu..." i després s'allarguen, mentre van dient "per últim" una vegada i una altra. Al final no diuen gran cosa, però es queden molt tranquils.

He viscut coses realment sorprenents. Votacions que s'anul.len per defecte de forma, i llavors es vota com votar. Companyes que se senten atacades per alguna altra companya (això sempre ho solen fer més les dones) i llavors o s'esgratinyen de mala manera o una surt plorant seguida de tres amigues que la van a consolar. Un que n'està fins els nassos i es posa en plan destroyer i va llegint El Pais o La Vanguardia mentre els altres o parlem o discutim. O la companya optimista (també sol ser una dona) que va dient que tot va molt bé, que la feina està resultant molt efectiva, que ella està encantada, mentre tots sabem (i callem) que en realitat el barco s'enfonsa. O la companya que, quan ja es fa de nit i tu vols fugir perquè no aguantes més, diu tota simpàtica que a ella li encanta arribar tard a casa perquè llavors ja es troba el sopar a taula.

Jo em pensava que aquesta manera de treballar era pròpia del meu gremi. M'he adonat que no, que és una tendència general. Poc més o menys es traballa igual a tot arreu: molta paperassa, molta reunió, molt xerrar. Molt perdre el temps per tant. Des d'una petita empresa fins l'ajuntament: tothom fa dossiers, power points, transparències, es reuneix un munt d'hores... Serà que les persones som així, que ens encanta esptatllar-ho tot.

re

Reduir l'entrada

ANIMALS

La setmana passada els mitjans de comunicació, una mica per informació, una mica per denúncia i una mica per morbo, van informar detalladament sobre la tradició de Tordesillas anomenada "El toro de la Vega". La festa consisteix en deixar un brau pels carrers de Tordesillas i els homes del poble, mascles ells, a sobre de cavalls, amb ganxos i garrots, condueixen el brau fins als afores del poble on el maten a base de garrotades i travessant-lo amb els ganxos que porten. Com és una tradició molt antiga això sol ja la justifica. Com si totes les coses antigues s'haguessin de preservar. Si se'ls parla de suprimir la festa del "toro de la Vega" et diuen de tot. T'acusen, especialment, de poca sensibilitat (a tu, que t'horroritza el que fan amb la pobra bèstia), de poca sensibilitat amb les tradicions populars.

Barcelona va ser declarada en un ple de l'Ajuntament, fa anys, ciutat no taurina. Jo em pregunto, si és ciutat no taurina, per què no prohibeixen la fiesta?. Seria un gran escàndol? Segurament. Un gran escàndol als Madriles, per exemple, o un gran escàndol pels que escolten la Cope o voten a Ciutadans. Quina pena més gran que aquesta gent s'escandalitzi. Però per a la gent d'aquí no crec pas que l'escàndol fos tan gran. De fet la gent de Barcelona no va als toros. Algú hi deu anar, però no masses (jo no en conec cap, ni conec ningú que en conegui algú). Jo a la Monumental hi faria un complex cultural (com el que fan a Las Arenas) o una pista de tenis, que ja hem vist que hi queden molt bé.
Aquest cap de setmana, precisament, José Tomàs ha triumfat una barbaritat a la meva ciutat. Perque no fos dit li van apropar la senyera i ell, emocionat, la va agafar. Bé, estic segur que de catalans ben pocs n'hi havia disfrutant de l'art del torero de moda. Sé que quan hi ha una corrida important a Barcelona ve molta gent de les Espanyes en autocars o cotxes privats. Potser són de Burgos o de Tordesillas però a la plaça porten la senyera perque després a les fotos sembli que els catalans els diumenges anem tots a la Monumental. No sigui que la treguin, la festa. I és clar, una Barcelona sense toros és una mica menys espanyola.

Estic radicalment en contra de qualsevol tipus de maltractament als animals. Únicament en casos mèdics crec que pot ser justificada la investigació, i sempre que no sigui acarnissada. La investigació per part d'empreses de'stètica ja és tota una altra cosa. Més quan moltes empreses han demostrat que es poden oferir bons productes sense haver de recòrrer a la investigació amb animals. La majoria d'empreses ho han entès així. Per desgràcia no totes. N'hi ha que diuen que no però en secret encara continuen amb les velles pràctiques. Com Procter and Gamble, una empresa que agrupa marques tan conegudes com Braun, Herbal Essences, Pantene, Max Factor, Gillette, Dolce & Gabanna, Hugo Boss, Lacoste, Ariel, Fairy, Don Limpio, Ace o Eukanuba. La campanya Boicot a Procter amb Gamble intenta sensibilitzar la gent i alhora posar l'empresa contra les cordes. Es poden oferir bons productes sense agredir ni el medi ambient ni als animals. Penso que una societat que mostra respecte vers els animals és una societat millor. I penso també que els animals tenen drets (molts ho dubten), especialment el dret a ser tractats amb respecte.

re

Reduir l'entrada

LA HISTÒRIA DELS PANERO

Després de molt de temps he acabat de llegir un llibre fascinant, Después de tantos desencantos de Federico de Utrera. Un assaig seriós però molt dens sobre la vida i l'obra dels germans Panero.

La història arranca molts anys enrere. Hi havia una vegada un poeta comunista, Leopoldo Panero, que durant la guerra, en veure que guanyarien els fascistes, es va passar de bando. Era poeta, molt bon poeta. Va començar a fer-li poesies a Franco i el dictador el va convertir en un dels poetes oficials del règim, en concret en el poeta de la família. Leopoldo Panero s'havia casat amb una noia fascinant, Felicidad Blanch. Van tenir tres fills. Vivien al barri de Serrano de Madrid. Puro pijerío.

Mor Leopoldo i deixa vidua jove i fills pre-adolescents. Els fills comencen a demostrar un talent especial. Dos d'ells es fan poetes, com el pare. Juan Luis, el gran, i Leopoldo María, el mitjà. Alhora comencen a participar en la lluita contra el fascisme. Es converteixen en un escàndol. Sobre tot el petit, Leopoldo María, que a part d'anar a la presó per motius polítics hi va també per consum i possessió de drogues (pots contar, porros, però a la època fumar-se un porro era ser drogaddicte). Per si faltés alguna cosa, Leopoldo María s'estimava més anar al llit amb homes que no pas amb dones. A més de per comunista i drogaddicte, serà arrestat per "escándalo público". Es pensen que està volat i el tanquen a diversos psiquiàtrics. Li apliquen descàrregues a veure si el poden arreglar una mica, perquè poeta, porrero, roig i maricon ja és massa. Felicidad Blanch, la mare, assistia com podia a l'espectacle. Anava païnt les coses mica en mica. Aquí la veiem entre dos dels seus fills.
Hi ha un altre personatge, Michi, el germà petit, el de la dreta a la foto de dalt. No era poeta però també escribia a diaris i publicacions.

L'any 1976 es presenta una pel.lícula, El desencanto. Un reality show en tota regla en plena transició. És un documental en què la mare i els germans es tiren els plats pel cap. No es tallen. La familia perfecta del franquisme resulta que no ho era tant.
Aquí hi han unes imatges. Leopoldo María parla dels seus germans i de la seva família.


A les següents imatges de la pel.lícula es veuen els altres dos germans, Juan Luis i Michi despotricant també de la familia.


O la mare, Felicidad, entre els seus dos fills més joves.


El documental va ser un verdader escàndol, tot i que va tenir un gran èxit. Anys després, morta ja la mare, alcoholitzats els fills, ingressat encara Leopoldo María en un psiquiàtric, es va rodar la segona part: Después de tantos años. Els tres germans Panero continuen despotricant contra la família i contra ells mateixos... Igual que amb la primera val també molt la pena de veure-la. Michi, el germà petit, és qui fa el comentari més terrible, més desesperançat, més lúcid alhora.


O el monòleg d'un Leopoldo María ja del tot destrossat:


Juan Luis Panero viu des de fa anys a la Costa Brava i continua fent poesia de força qualitat. El Leopoldo María viu encara en un psiquiàtric, convertit ja en un dels poetes més destacats de finals del segle XX. El germà petit, Michi, va morir fa quatre o cinc anys. El cantant Nacho Vegas va fer-li un bonic i merescut homenatge: la cançó "El hombre que casi conoció a Michi Panero". Trista com ell, trista com els Panero, trista com El Desencanto.

re

Reduir l'entrada

ARIA (I): SEMPRE LIBERA

Aquesta és una de les primeres àries que vaig escoltar de principi a fi quan em vaig començar a aficionar a l'òpera. Després vaig veure l'òpera a la qual pertany, La Traviata de Verdi, una de les meves favorites tot i que Verdi no és el compositor que més m'agrada, ni de bon tros.

Violeta Valery és el que avui en diriem una puta de luxe. Quan coneix a Alfredo Germont (un burgès de classe boníssima) tot trontolla al seu voltant (moment de l'ària Sempre libera, ara de moda per un anunci de cotxes). S'enamoren i es posen a viure junts, però el pare d'ell, mitjançant un subtil xantatge, fa que ella l'abandoni (moment de desesperada emoció, ella el deixa pel seu bé i li demana, a crits, Amami Alfredo).

L'obra és, com es pot veure, un melodrama tremendo, massa i tot. Però la música és espectacular, amb moments únics.

El Sempre Libera del vídeo està cantat per June Anderson, una soprano nortamericana. El so està una mica descompassat però la versió és molt bona. La pobra es desganyita tant de vegades que sembla boja, però s'ha de tenir en compte la dificultat. En tot cas, canta molt bé, sembla so de disc.

I el petit fragment del Amami Alfredo (per cert, el Terenci en va fer una novel.la amb aquest mateix nom) d'aquest segon video està interpretat per la parella musical del moment, Anna Netrebko, crec que russa, i Rolando Villazón, mexicà. Aquest parell fan una mica de ràbia, perquè dintre del món de l'òpera són com el Víctor Manuel i l'Ana Belen, sense estar casats i en un altre estil, però formen una mena de parella artística. Però el cert és que són molt bons tots dos.

re

Reduir l'entrada

IOGA

Vaig descubrir el ioga de forma casual, com gairebé totes les coses importants de la vida. De seguida em va enganxar, a mi que sempre he fugit de quaolsevol tipus d'exercici físic. Perquè tot i que la part física és molt important, hi ha d'altres components tan importants com el físic.

De la part física se'n diu asanes, postures. Intenten sintonitzar el cos, la ment i l'esperit. Venen a ser com una gimnàsia que va més enllà. No són fàcils de fer, ni de bon tros, al menys no per a mi.

A més de les asanes en el ioga hi ha d'altres aspectes. La relaxació del final, per exemple, on reposa el cos després de l'exercici i entra en contacte subtil amb la ment.
La meditació també forma part del ioga. Meditació en diferents formes. Amb mantres, cants repetitius de caràcter espiritual. Amb la respiració, fonamental (se'n diu pranayama). Amb els xacres, punts energètics que convé tenir activats i sense bloquejos.

Asanes, relaxació, meditació. També els bandhes, tancaments que fan que flueixi l'energia. O els mudres, gestos amb les mans. O els kriyes, crits de purificació dels canals energètics. O els exercicis d'equilibri, aguantar-se amb una cama tot intentant passar l'altra per darrere de les orelles. Aquestes coses que a mi em surten tan bé...

Entrar en una classe de ioga pot resultar sorprenent. Flaire d'encens hindi (res de barretes d'encens japonès, massa light). Tothom badallant, tothom cridant, tothom cantant.
Quan portes un temps fent ioga notes vàries coses. D'una banda, una major flexibilitat. De l'altra que aprens a respirar bé, la qual cosa és del més important que jo n'he tret. També una major serenor de ment i una major profunditat espiritual. Aquestes dos darreres coses no diré pas que les hagi aconseguit ja. Estamos en ello...

re

Reduir l'entrada

EL CARRER DELS PETONS

És a Barcelona i és un carrer estret, amagat, marginal gairebé. Com si es tractés d'un homenatge als petons furtius.

re

Reduir l'entrada

ELS TRANKIMAZINS I JO

No en sóc pas un consumidor habitual, perquè enganxa. I molt, segons diuen. Però de vegades, en situacions concretes de la vida, s'ha de recòrrer a la farmacopea. En el meu cas no per depresió, per sort, però sí per aconseguir que el coco deixi de funcionar de forma circular i anticipativa. En prenc poc, un parell o tres de vegades l'any. Dos o tres veces al año no hacen daño. Ho puc garantir.


Llegeixo al Viquipèdia que l'Alprazolam, principi actiu del Tranki, fa que es deprimeixi "el sistema nervioso central uniéndose al receptor GABAA que es responsable de mediar los efectos de ácido gamma-aminobutírico (GABA) en el cerebro sobre el sitema activador reticular ascendente bloqueando la excitación tanto cortical como límbica. El receptor GABAA está constituído por hasta 5 subunidades de 19 posibles y los receptores GABAA con diferentes combinaciones de subunidades poseen diferentes propiedades, así mismo diferentes ubicaciones en el cerebro, y lo más importante, diferentes actividades en lo que respecta a las acciones de las benzodiazepinas.". Ho subscribeixo totalment. Una gran veritat. A més queda fins i tot com una mica morbosa aquesta explicació de les partículas "uniéndose e inhibiéndose".

Tinc un amic molt estimat que diu que la recepta de la felicitat és un parell de trankis i un whisky carregadet (hola Josep!!! bé les vacances???). Un altre amic que em va dir que la seva biografia s'hauria d'encapcelar amb un "I love trankimazin" estampat en una samarreta. Una amiga que quan li agafa la hipocondria es pren un tranki: si el motiu de la por desapareix és que és psicològic. Una altra que gràcies al tranki és va curar de la seva agorafòbia. Bé, tinc uns amics una mica addictes, però ningú podrà dir mai que són vulgars. Per això me'ls estimo tant.

I pel que fa a mi donat que el meu caparró és com una rentadora en ple procés de centrifugat, el Tranki em relaxa en moments puntuals de nervis. I encara que em quedo com una mica "amuermat" tampoc és una cosa que m'importi massa. Com més gran et fas més arribes a la conclusió de què la lucidesa és un gran pal. I per acabar un post tan realista, una mica de música...

re

Reduir l'entrada

EL PUÑAL

(Aquest és el nom d'un poema que he llegit aquests dies. Un dels millors poemes que he llegit darrerament. És del gran Borges i conté en essència alguna de les seves grans preocupacions/obsessions.)


"En un cajón hay un puñal.
Fue forjado en Toledo, a fines del siglo pasado;
Luis Melián Lafinur se lo dio
a mi padre, que lo trajo del Uruguay;
Evaristo Carriego lo tuvo
alguna vez en la mano.
Quienes lo ven tienen que jugar un rato con él; se advierte que hace mucho que lo buscaban;
la mano se apresura a apretar la empuñadura que la espera;
la hoja obediente y poderosa juega con precisión en la vaina.
Otra cosa quiere el puñal.
Es más que una estructura hecha de metales;
los hombres lo pensaron y lo formaron para un fin muy preciso;
es, de algún modo eterno, el puñal que anoche mató un hombre en Tucuarembó
y los puñales que mataron a César.
Quiere matar, quiere derramar brusca sangre.
En un cajón del escritorio, entre borradores y cartas, interminablemente sueña el puñal
con un sencillo sueño de tigre, y la mano se anima cuando lo rige porque el metal se anima,
el metal que presiente en cada contacto al homicida para quien lo crearon los hombres.
A veces me da lástima. Tanta dureza, tanta fe, tan apacible o inocente soberbia,
y los años pasan, inútiles.

Jorge Luis Borges"

re

Reduir l'entrada

LA DIRECTORA

Tornar a treballar significa, entre moltes altres coses, trobar-me cara a cara amb la meva estimada directora. És diu Carme i és un cel. Què amics que som!!

És una dona molt particular. Ja té la seva edat i és molt simpàtica. Lletja com un pecat però un encant de persona. És de poques paraules, això sí. Si t'ha de dir alguna cosa ho fa sempre per mail. Sempre enfeinada, sempre reunida als llocs més inversemblants de la geografia catalana (o andorrana en temps d'esquí). Té tantes reunions que de vegades no pot fer la feina de cada dia. Llavors la substituïm contents perquè sabem que, tot i que haguem de fer part de la seva feina, la més ingrata, ella està treballant nit i dia pel nostre bé.

Té una altra característica que la gent malinterpreta. Quan et passa pel costat normalment no et veu, no perquè et giri la cara, sinó perquè d'enfeinada que va té sempre el cap en un altre lloc.

Segons ella som com una gran família, per això, entre mails urgents te n'envia d'altres de simpàtics, tipus felicitacions musicals, acudits de power point, fotografies de la seva família... Tot i ser molt seca en el seu tracte personal de repent té un dia feliç. Per Sant Jordi et regala una rosa i et fa un petó. I et diu que ets fantàstic.

De vegades t'hi has de discutir perquè, això sí que ho té, és força tossuda. Ella vol fer i desfer. Li agrada molt canviar a la gent de despatx, per exemple, o decidir quina feina has de fer. Als que ens considera més eficients ens vol donar sempre la feina més desagradable perquè sap que la farem bé. Això és una mostra del molt que ens valora professionalment.

Si vas a demanar-li alguna cosa la seva resposta generalment és que sí. Dies després et trobes que ha estat que no. És una dona eficient, treballadora i amb les idees clares. Si ha de falsificar alguna firmeta no li tremola el pols. I quan resulta que és poc democràtica jo tinc molt clar que és sempre pel bé de tots.

És per això que avui he estat feliç. Després de les vacances m'ha saludat amb una gran abraçada i m'ha dit que tot allò que al juny va ser que sí, ara haurà de ser que no, que no ha pogut pas ser. Després m'ha deixat en un racó amb la paraula a la boca per anar a saludar algú més important. Ens hem tornat a topar tres o quatre vegades més pels passadissos, però la pobra, sempre enfeinada, no m'ha vist.

Un cop a casa acabo d'obrir el correu i m'he trobat una postaleta seva de benvinguda. És tan detallista... També hi havia a la bústia un altre correu seu de les deu del matí dient que a dos quarts d'onze anés al seu despatx perquè m'havia de donar una altra mala notícia. Curiosament uns deu minuts després d'enviar-me el mail ha estat quan ens hem topat pel passadís i la pobra no m'ha vist. Ja he dit abans que és de poques paraules i que tot ho diu per mail.

Sóc molt feliç. Tinc des d'avui tot un any per disfrutar de la seva presència. Ja temo la mala notícia que m'haurà de donar demà però no dubtaré en cap cas que és pel bé de tota la comunitat, per molt que pugui semblar que la meva contrarietat l'afavoreix a ella o algun amic seu.

re

Reduir l'entrada