Primera parada d'aquestes vacances: Santiago de Compostela. És la ciutat romànica (que no romàntica, encara que segurament també). Acostumat a veure sempre la portalada barroca, immensa, altíssima, va ser una sorpresa trobar-me amb una ciutat romànica, antiga, de pòrtics i carrers porxats. Ens van explicar, en la nostra visita a la Catedral, que l'antiga portalada romànica, el pòrtic de la Glòria, extraordinari en la seva senzillesa, va ser tapada en el segle XVII per construir la portalada coneguda. La romànica els semblava massa senzilla, massa humana. Afortunadament no van destruir la portalada romànica original del mestre Mateo sinó que només hi van posar un decorat extraordinari davant. Avui es poden veure les dues, i disfrutar-les. A sota la famosa portalada barroca i la que hi ha darrere, el pòrtic de la glòria original (aquesta última no és meva, és una foto d'internet).
L'extraordinària vinculació medieval de Compostela és sabuda. Però no sé per què em va sorprendre tant que resultés tan evident. Jo, acostumat a les ciutats medievals perquè la meva ho és, he descobert el model de ciutat romànica (la meva és gòtica). Aquests carrers porxats, les petites places, les cases senzilles. La nostra entrada a Santiago va ser per la zona nova i va resultar una sorpresa horrorosa. Un eixample francament lleig, sense cap gràcia, blocs enormes altíssims i ciutat gris. És potser per això que el contrast amb el casc antic medieval va ser tan potent i en vaig quedar totalment enamorat.
Però no només Compostela, també Fisterre, el Finisterre que diem nosaltres. No és específicament bonic però la màgia d'aquest lloc és sorprenent. Els peregrins del Camí de Santiago, alguns, un cop visitat el Sant s'apropen al lloc més occidental d'Europa (80 km a l'oest de Santiago, de seguida es diu), la fi de la terra, i allà cremen (ho vam poder veure) les sabates, els mitjons, en un darrer acte màgic (tot el camí ho és) de depuració espiritual. Envoltats per l'Atlàntic que volteja el far de Fisterra. I per tants d'altres peregrins que, enlloc de cremar les sabates, opten per oferir-les al mar, no com una brossa molesta, sinó a sobre d'una roca, a sol i serena durant un parell de dies (després seran recollides pels vigilants, doncs el Camí és també respecte al medi ambient). El Camí, més enllà de la innegable part religiosa cristiana, té molt a veure amb els cultes antics, amb una espiritualitat molt interioritzada i primitiva, amb un ritus de renovació interna, d'evolució espiritual. En la foto que segueix es pot veure la zona de sota del far, la punta que dóna al mar, amb una escultura d'una bota en homenatge a les botes cremades en la pira que es veu, ennegrida, a la dreta. Cremar les sabates simbolitza, potser, la necessitat d'aprendre a caminar d'una altra manera.
I també A Coruña, amb el seu port, el barri antic, de bon passejar, les seves esglesies romàniques al mig de la ciutat, íntimes i petites, la seva platxa a l'altre costat de l'istme, la torre d'Hèrcules (dono fe dels 230 graons per pujar al capdemunt) o les cases de vidre que li van valer a la ciutat el nom de la ciutat de cristall.
I més coses però no cal allargar-se. Com per exemple un tom-tom que tenia el bon gust de fer-nos donar voltes i conèixer indrets ombrívols i meravellosos, sorprenents, plens d'horreos, de vaques, de prats verdíssims, enlloc de seguir aburrides autovies que són iguals a totes parts.
No m'agraden els toros de la mateixa manera que no m'agrada cap afició folclòrica que es dediqui a martiritzar animals. És per això que sóc antitaurí, perquè hi ha coses que no són com el futbol, que si no t'agrada no les mires, sinó que una certa qüestió moral perviu al seu interior. I en un altre ordre de coses i per un motiu que no té res a veure amb l'anterior, tampoc m'agrada aquesta cosa centralista que tenen els toros i els taurins amb Catalunya (tot i que sé que l'afició als braus és, en orígen, ibèrica).
El tema dels sanfermins hi està emparentat, és clar. Els toros corren pels carrers de Pamplona i després la gent es diverteix moltíssim estirant-los la cua i donant-los cops a la plaça. Penso que potser per evitar disgustos aquests animals hagin estat d'alguna forma tractats, les banyes llimades, en fi, no em dedico a imaginar perversions d'aquest tipus. Per aquest sol fet ja no m'agrada la festa. Però, és clar, n'hi ha més.
Els sanfermins, vistos des de casa meva, és una festa tradicional que es basa en la borratxera sistemàtica, en el botellón indiscriminat, en el crit continuat i la "multitud que vomita" (Lorca, dixit). A més, amb unes carreres matinals davant i darrere dels toros que solen acabar amb algun americà idiota ferit de mort i sent operat per una Seguretat Social que després no té diners per atendre la parella de iaios que s'han d'esperar tres hores a urgències. 
Així doncs ja estic disposat a sentenciar. Per exemple, que prohibiria els toros si més no a la meva ciutat, ni que només sigui perquè aquí no hi va gairebé ningú. Per exemple, que no donaria tanta volada a una festa que potencia la borratxera i els hàbits dubtosos. Per exemple, que prohibiria qualsevol espectacle basat en el maltracte als animals, perquè és en coses com el tracte als animals on es veu la qualitat ètica d'una societat. O per exemple i finalment, que faria pagar de la seva butxaca possibles eventualitats sanitàries a tots els que disfruten amb esports de risc tan deliciosos com els sanfermins. Però és clar, jo no mano. Així que tot plegat o ho aconseguim entre tots o no hi haurà res a fer. (Sospito, però, que anem pel bon camí. Tinc el dia optimista).
Juliol de 1855. Si la revolució del juliol del 54 havia significat un triomf dels oprimits (les autoritats haviem promès enderrocar les muralles i prohibir les selfactines, unes màquines del tèxtil que eren semiautomàtiques i que suposaven fer fora de les empreses molts treballadors, n'hi ha una il.lustració a sobre d'aquestes línies) l'estiu del 55 comença amb un pas enrere. Els burgesos, que havien lluitat per què les selfactines fossin permeses, se surten amb la seva. Al dia següent els treballadors, preocupats pels seus llocs de treball, comencen una vaga general. Les hostilitats són enormes, més importants que les de l'estiu anterior. El lema: "Associació o mort". La lluita és per la millora de les condicions laborals i la jornada de deu hores. Els vaguistes són atacats. El procés represor habitual s'ha posat en marxa: arribades de tropes per mar i terra, connivència de l'església, represió sense pietat, màxima activitat en els forts de Montjuïch, la Ciutadella i les Drassanes. Els obrers, que ja veuen que han perdut, demanen si més no una concessió, la de la lliberat d'associació. El Govern central, fidel al seu estil de cinisme, els respon: "Ya estáis asociados, puesto que formáis parte de una nación".
Juliol de 1909. Ara sí, la setmana tràgica. Pocs anys abans, l'hivern de 1902, hi havia hagut la vaga general. També amb vaga general començarà la setmana tràgica. Barcelona s'havia convertit ja en capital de l'anarquisme. El diari Tierra y libertad s'editava al Raval. L'any 93 un anarquista, Santiago Salvador, havia fer esclatar una boma al Liceu. El 1906 un sabadellenc, Mateo Morral va viatjar a Madrid per fotre-li una bomba al rei i la seva senyora el dia del casament reial. Eren símptomes d'un descontentament alarmant. A la situació dolenta s'hi sumaven les lleves convertides en carn de canó i formades per obrers catalans que es reclamaven per a la guerra del Marroc. El descontent era generalitzat i l'església se situava, com sempre, al costat del represor. La ciutat es va encendre, els convents van cremar, les barricades es van tornar a fer presents, des del Raval fins el Clot, des del Poble Nou fins el Poble Sec, des de Sant Andreu fins l'Eixample. Van cremar unes 80 esglésies i convents. El final el coneixem prou bé. Nova represió i nous morts ajusticiats, en aquest cas 
Però... Observem hispanoamèrica. Cops d'estat, tot en mans d'un capital que s'ho rifa tot (i encara gracies de la figura d'Obama que s'està guanyant tots els meus respectes, tot i que no sabem fins on arribarà). Els natius que han de sortir a reivindicar la seva terra abans que construeixin masses urbanitzacions o n'explotin destructivament els recursos (amb la connivència d'un imbècil anomenat Vargas Llosa que ha perdut definitivament el nord, i el que és pitjor, el sud). En una terra en què tot es compra i es ven cada dia, en què s'explota tot i tothom, en què el capital s'ho cruspeix tot de viu en viu amb una voracitat tremenda, en què les esquerres es topen diàriament amb una oposició directament assassina, potser Hugo Chávez, amb les pegues que es vulguin, és l'unic raig de llum o d'esperança per fugir de l'imperialisme vivíssim i perillós. Fustigador. Agressiu. I mentider.
Vam plorar, és clar. Així que aprofito per confessar una cosa: com a bon cubellès a mí també m'agrada escoltar per la ràdio, o veure al teatre, coses de tristor, i més si estan ben fetes.
D'aquesta darrera és Lo que en nosotros vive, l'autobiografia de Manuel Fernández-Montesinos García-Lorca, fill de l'alcalde socialista de Granada assassinat al juliol del 36, i de Concha García Lorca, germana del poeta. Vaig veure moltes vegades el llibre en els estants de la Catalonia o de la Fnac, i mai el comprava. Fins que un dia, donant una ullada, vaig pensar que potser valia la pena.
Després, el retorn. I, en el cas de l'autor, la vivència en primera persona dels dies de la transició, un altre dels moments importants del llibre, dies que va viure des de l'interior d'un PSOE que s'anava reconstruint després de la diàspora i la dispersió.
Fa 1 dia
.png)
+21.02.50.png)
