divendres, 18 de juliol de 2008

LISBOA EN UN BANC DE PEDRA


L'estiu passat, a Lisboa, passejant pel Castelo mentre observava el Tejo, Alfama i el Chiado, de repent vaig descubrir en un banc de pedra un poema escrit. Era gravat a la pedra del banc. Vaig llegir-lo i després, al tornar a aixecar la vista i contemplar els voltants, el Castell, Lisboa als peus, vaig mirar-ho tot d'una altra manera, amb uns altres ulls. Era com si Sophia de Mello, que així es deia qui signava el poema, m'hagués donat una nova perspectiva. De repent tot era més bonic. Vaig fotografiar el poema imprés a la pedra del banc per no oblidar-lo, per poder buscar-lo qui sap com.

"Digo:
Lisboa
Quando atravesso - vinda do sul - o rio
E a cidade a que chego abre-se como se do seu nome nascesse
Abre-se e ergue-se em sua extensão nocturna
Em seu longo luzir de azul e rio
Em seu corpo amontoado de colinas.
(...)
Lisboa oscilando como uma grande barca
Lisboa cruelmente construída ao longo da sua própria ausência"


Lisboa, la ciutat cruelment construïda al llarg de la seva pròpia absència. Potser per això m'havia semblat tan maca, tan trista. Potser ara s'entenia el fado. Sense cap mena de dubte ara veia Lisboa amb un plus afegit que feia que m'arribés al cor de forma més immediata.

Al dia següent vaig entrar en una llibreria. Vaig demanar per Sophia de Mello com qui demana per una amiga de tota la vida. Em va caure l'ànima als peus quan vaig veure que hi havia uns 30 llibres seus en un estant. Com trobar en aquells 30 llibres el poema que buscava? Vaig agafar un llibre, passo pàgines, res. Agafo un altre llibre, instintivament. Obro. I llegeixo: "Digo: Lisboa Quando atravesso - vinda do sul - o rio". M'estava esperant... No sé si el llibre, si el poema, si Sophia de Mello o si Lisboa. Però m'estava esperant.

M'adono ara de quina manera la literatura crea també les ciutats, i de quina manera literatura i record es converteixen, fatalment, en la mateixa cosa.

(I això passa també amb els amics i les nits d'estiu, amb la vida en general. Aquests dies he vist a l'Elena, l'Enrique i la petita Martina. Passejada pel Raval, cafè al Kasparo. I aquesta nit sopar de tapes amb l'estimada Susana, referència sempre en la meva vida, el seu company, el Miki, i la Èlia, tan màgica. Les hores passaven i recuperavem, plegats, literatures personals de les nostres vides. Una nit molt plena.)

3 comentaris:

Jaume ha dit...

No conec Lisboa però prometo buscar el banc... Tens raó en això de les mirades, en això del plus que dius.

María ha dit...

Tu blog ha sido demasiado para mi pobre cuerpo castigado de un fin de semana intenso, intenso (por cierto, en tus tierras catalanas, playas de Tarragona, casa de una amiga). ¿Cómo me haces esto? Juntarme catalán y portugués, jajajaja, como si no hiciera bastante esfuerzo con el catalán para encima combinarlo con el portugués. Pero mira, me ha gustado esa reflexión. Sí, unas palabras pueden iluminarte en un momento determinado. Para eso existe la poesía. Me has procurado un momento poético. Y de mientras aprendo lenguas, jeje. No me quejo.

Ramon ha dit...

María, me he reido mucho con tu comentario. ¿Eres de Madrid capital? Ya puedes decir que tú también hablas catalán en la intimidad, y portugués... Un abrazo muy fuerte.
Jaume, si vas a Lisboa no et perdis detall. Trobaràs el banc-poema i moltes altres coses, Lisboa s'ho val.