dijous, 30 d’abril del 2009

RACONS (IV): PARC DEL LABERINT

Fantàstic, sobretot a la primavera. Són famosos (i pedagògics) els seus dos jardins, el clàssic i el romàntic. Els ponts, els arbres centenaris, els racons, el laberint. Et pots perdre aquí en el sentit més literal (en l'altre també).

Ariadna vigila des d'un racó no gaire allunyat. Teseu, el gran triomfador, guarda l'entrada al laberint. El mateix Teseu que, recuperat per Marsé en el seu discurs d'acceptació del premi Cervantes, és el símbol de qui entra en un lloc i pot sortir-ne per explicar què ha vist. D'aquesta manera s'entra i se surt dels llocs quan un té ganes de viure i compartir.

El millor: tot el parc. El pitjor: que s'ha de pagar entrada la majoria de dies, l'absència de transport públic que en dificulta moltíssim l'escapada si no tens cotxe i els mosquits.

re

dimecres, 29 d’abril del 2009

GRAFITIS: AMOR BESUCÓN

re

diumenge, 26 d’abril del 2009

LA CRISI

Fa poques setmanes els telenotícies començaven les seves emisions amb una sorollosa informació de portada: la generalitzada baixada de l'IPC. Com sóc del tot inculte en temes econòmics vaig actuar per comparació. Si de tota la vida he sentit com polítics i economistes es preocupaven vivament per la generalitzada i acostumada pujada de l'IPC vaig fer la deducció que la notícia de la caiguda dels preus era collonuda. Inclús vaig somriure: bé, anem bé, comencem a sortir de la crisi. I vaig seguir pensant: és clar, l'única manera de sortir d'aquesta situació és reequilibrar els preus. Tot això mentre sonava la musiqueta d'inici d'informatiu. Comencen les notícies. Surt la locutora amb cara d'espant i informa amb un fil de veu: "Pèssimes notícies per l'economia. La baixada de l'IPC ens situa de ple en la deflació.". Vaig quedar-me esturat. I vaig pensar que l'IPC mal si puja i mal si baixa. Al dia següent vaig agafar un taxi (sí, taxi, amb crisi i tot vaig agafar un taxi... hi ha costums que costa de desarrelar) i, parlant amb el taxista va sortir el tema de la crisi. Li vaig exposar el meu dubte econòmic del dia abans. El que per a mi era un gran misteri no ho era pas per a ell. Em va donar una lliçó d'alta economia. El seu resum va ser tremendo: "Si baja malo, y si sube también. Eso es así". Ja ho estic començant a captar... Estic tot just començant a païr la paradoxa.
La crisi acaba sent un estat d'ànim, d'acord. Però és també una realitat per a molta gent. Recordo que quan es va començar a parlar de crisi, ara fa un any o potser una mica més, molts feien prediccions terribles. Del tipus, tot s'ensorrarà com un castell de sorra. Mai en vaig fer gaire cas. S'hauran de repensar coses, segurament, fer canvis, però res messiànic.

La crisi anterior va ser l'any 92. Va ser oportuníssima. Va deixar passar les Olimpiades i després va aparèixer ella. Recordo que no es parlava d'una altra cosa. Fins que un dia se'n va deixar de parlar. Un desastre en va substituir un altre. I temps després, sense memòria immediata de la crisi, la locutora, un altre cop amb un fil de veu, poruga, va anunciar que "després de cinc anys d'imparable creixement econòmic" s'ensumava en l'ambient una certa aturada. Va ser una falsa alarma. Però allò d'imparable creixement em va sorprendre. Tot venia de cara i jo sense adonar-me'n. En plena eufòria i jo sense saber-ho. Potser perquè no era conscient d'haver vist creixement enlloc, tret de cases i xalets que sempre són dels altres (amb hipoteques impagables, és cert).

No n'entenc d'economia, i no me n'amago. Però paraula que m'esforço en trobar-hi una certa lògica. Llegia en una entrevista a un psicòleg que el problema està en el consum massiu (jo ja penso que el problema és en realitat una excusa). Segons ell "el consum és una compensació de la frustració". Val, d'acord. Aìxò ho tinc paït des de fa temps. L'home ha conquerit la llibertat, no espera el cel del més enllà, busca la compensació immediata, el canvi constant, la idea d'eterna joventut. L'home ha guanyat llibertat però ha descobert que la llibertat comporta servitud. La dona s'allibera, dèia el psicòleg, i llavors apareix la servitud de la seva lliberat. (Jo vaig recordar allo de Sartre, de què tots estem condemnats a la llibertat, que és una mena de paradoxa que un no entèn quan té vint anys, però sí quan en té quaranta). La llibertat com a condemna. Però curiosament ningú vol tornar enrere. Per molt que la llibertat ens provoqui angoixa i servituds. Una altra paradoxa.

Parlava el psicòleg també de la màxima informació de què disposem tots. I aquesta híper-informació que ens porta, paradoxalment, a la desorientació. Més paradoxes. Masses paradoxes per metre quadrat. Passarà, n'estic segur, la crisi passarà. Tots lliures, segurs, informats un altre cop. Tot tornarà a semblar ferm sota els nostres peus. Pura aparença. Haurem d'inventar llavors un nom per designar el moviment desestabilitzador que ningú nota.

re

divendres, 24 d’abril del 2009

ARIA (V): CHI IL BEL SOGNO DI DORETTA

D'entre totes les àries del món n'hi ha una de molt especial. A mi em commou extraordinàriament. És de Puccini, un compositor massa verista pel meu gust, però que té tantes àries meravelloses. Són molt conegudes les de les seves òperes Madame Buttefly, Turandot i Tosca. Conegudes i fantàstiques. Però de La Rondine ningú en parla. És la seva òpera fantasma.

Només conec d'aquesta òpera l'ària Chi il bel sogno di Doretta. Molt delicada, molt intensa alhora. Me la va descubrir el Miguel Ángel que la considera la seva ària favorita. Ell prefereix la versió de Montserrat Caballé (atenció, no la que corre per Youtube, que no és precisament gaire bona, sinó una versió en disc). És cert que és extremadament delicada aquesta versió. La Susana, una altra fan d'aquesta ària, prefereix la versió de la Cotrubas. Ni l'una ni l'altra les he pogut haver. Així que he optat per la versió de Mirella Freni, una altra de les grans.




(Un cop ja redactada aquesta entrada, un cop a la "pista de despegue" de les entrades programades, descubreixo que la Susana se m'anticipa i parla d'aquesta ària en el seu novíssim i fantàstic bloc que recomano totalment. Benvingudes sempre les anticipacions, és maco saber que ens ocupen sempre tantes coses semblants.)

re

dijous, 23 d’abril del 2009

A FAVOR (II): DIADA DE SANT JORDI

No nomès soporto el dia de Sant Jordi sinó que m'agrada moltíssim. Simbolitza la bellesa, la lectura, la cultura, la civilitat, l'amistat, l'amor. I la primavera. La pega: tantíssima gent per segons quins llocs, l'impossibilitat de mirar sossegadamente els llibres. Una altra pega, inevitable sembla ser: l'instrumentalització, la comercialització.

De totes maneres, segueix valent la pena. Bon Sant Jordi!

re

dimarts, 21 d’abril del 2009

BARCELONA I AMÈRICA

L'Ana Rodríguez, al seu bloc, parlava d'un llibre titulat Veinte historias de la Barcelona americana, y una pregunta descarada. Sempre m'he sentit molt interessat en aquesta història quotidiana de la meva ciutat (i de la meva realitat en general): gairebé una intrahistòria. Barris, barraques, bombes, locals, espais, costums. El títol proposat per l'Ana em va cridar l'atenció. En una de les meves visites a la Catalonia no vaig poder resistir la tentació.

El llibre es llegeix amb extrema facilitat. L'habiten espais i noms propis que han configurat els racons, els han delimitat, els hi han donat existència. La raó és sempre la mateixa: aquelles històries que d'una manera o altra tenen a veure amb la relació que Barcelona ha tingut amb les terres americanes. Avui que la ciutat ha estat designada de recent capital de la Unió per a la Mediterrània, ara que més que mai es remarca la dimensió mediterrània de la meva ciutat, apropar-se a l'altre mar i a l'altre punt cardinal és una justa posada a punt. I més pel fet que la relació americana de Barcelona no és gens peregrina. Ja des de la tornada de Colom del seu primer viatge i la seva trobada amb els Reis Catòlics al Saló del Tinell (o al Monastir de la Murtra a Badalona segons versions més recents) aquesta relació ha estat prou manifesta.
Héctor Oliva, l'autor del llibre, explica que la idea de l'estudi va nèixer dels passejos amb el seu fill. Un peregrinatge on anava trobant a cada cantonada alguna petita o gran història que va decidir posar en forma de llibre. D'aquesta manera circulen per les pàgines indians, antics esclavistes, vells enriquits a costa del sufriment humà que inverteixen la seva fortuna en forma d'art modernista. Però no únicament vells sense escrúpols. També Evita Peron i la Franca descobrint les grandeses de la Barcelona burgesa. El Holding dels Comillas, la Compañía de Vapores, els Tabacos de Filipinas. Pearson i la Canadenca. La virreina del Perú i el seu Palau a les Rambles. Artur Mundet, la "corcholata" i les Llars del mateix nom. Els Güell i la seva llegenda cubana. Antonio Machín y la seva especial relació amb Barcelona. La Hispano Colonial i l'apertura de la Via Laietana. En Xifré i els seus porxos massons. I finalment, la fascinació que Barcelona, promoguda sàbiament per la "mamá grande" Carme Balcells, va despertar en els membres del boom, especialment García Márquez i Vargas Llosa, i el paper que va tenir la ciutat en la gestació del moviment literari i editorial.

re

dissabte, 18 d’abril del 2009

ARIA (IV): LA TRAVIATA

L'ària "Sempre libera" de La Traviata té un valor significatiu per a mi, i a més m'agrada molt. Però el que de veritat m'agrada més és l'òpera sencera. Verdi justifica el seu nom amb aquesta òpera sola. Té també altres òperes igualment fascinants, com Rigoletto, que m'encanta, i àries inoblidables en d'altres òperes, moltíssimes. Però La Traviata és un cas molt particular. Des d'aquella "Sempre Libera" amb que acaba el primer acte fins a d'altres moments impagables (no nomès l'"Amami Alfredo" que recordava en aquella altra ocasió). I n'hi ha per gairebé tots els gustos.

Duets (El Brindis):




Més duets: ("Un di felice"):




O encara més duets, segurament el més maco ("Parigi, o cara"):




Soprano ("Addio del passato"):




Baríton ("De Provenza il mar") (amb vídeo, no hi ha goear i ara no tinc temps de pujar-lo):




Tenor ("Lunge de lei" i "De miei bollenti spiriti"):




Sempre s'ha dit que el valor de Verdi en la història de la cultura és inferior al dels grans dramaturgs, a un Shakespeare per exemple. No diré pas el contrari. Però sí que recordaré una anècdota. Quan Victor Hugo va assistir de mala gana a l'òpera Rigoletto de Verdi, basada en un drama seu, Le roi s'amuse, va canviar l'opinió que tenia sobre l'òpera italiana en general i sobre Verdi en particular. Al sentir el "Bella figlia dell'amore", el quartet més famós de la història de l'òpera, va opinar que al menys la música de Verdi tenia una cosa que millorava el seu original. Verdi podia expressar el que pensaven, sentien i deien quatre personatges simultàniament en dos escenaris diferents i fer-ho de forma magistral, musicalment i expresivament, mentre que Hugo havia necessitat moltes pàgines i una ordenació cronològica. Que, en definitiva, la música podia passar per sobre del temps i unir el que la literatura havia per força de separar. Aquesta és segurament una de les grandeses de la música, la capacitat per trascendir moltes de les humanes limitacions.

Quan els impulsors de l'unificació italiana pintaven per les parets de tota Itàlia "Viva Verdi" estaven amagant, gràcies a les inicials, el que debó volien i no podien dir: "Viva Vittorio Emmanuele Re D'Italia". Pues eso, en sentit literal també, que Viva Verdi.

re

dimarts, 14 d’abril del 2009

ENRIQUETA MARTÍ

La primera vegada que vaig sentir el nom d'Enriqueta Martí encara no era tan famosa com ara. Anava associat, això sí, a l'inevitable afegit: Enriqueta Martí, la vampira de Barcelona. És clar, un nom així va despertar la meva curiositat i vaig buscar informació sobre el personatge. Després, amb els anys, de l'Enriqueta se n'ha parlat molt a la tele. Des de l'Iker Jiménez a Cuarto Milenio fins el programa La zona fosca de Tv3, passant pels espais groguencs que tant abunden a les diferents cadenes. O se n'ha parlat també en diaris, revistes i llibres.

L'Enriqueta va ser, en realitat, la vampira del carrer Ponent. El carrer Ponent era l'actual Joaquim Costa, al Raval. L'Enriqueta, un dona amb antecedents per prostitució amb menors, vivia al número 29 d'aquest carrer, en un edifici que encara es conserva. Un edifici i uns personatges que formen part de la història negra de la ciutat i del país.

L'any 1912 va desapareixer una nena, Tereseta Guitart, en un carrer del Raval. Els testimonis parlaven d'una dona vestida de negre que, amb un mantell, havia amagat la nena i se l'havia emportada. En realitat, i això es va saber després, no era la primera criatura que desapareixia a Barcelona. Nens i nenes de les barraques de la zona de Sant Antoni, actual barri de la ciutat, desapareixien també sistemàticament des de feia anys, però es tractava de famílies sense una mínima posició i ningú s'havia pres seriosament aquelles desaparicions. La desaparició de la Tereseta, pel contrari, es va convertir en un fet molt destacat de la ciutat. Tothom en parlava.

Un dia una veïna de l'Enriqueta va veure una nena amb els cabells tallats mirant-la espantada des d'una finestra interior de l'immoble. La dona va malfiar i va avisar les autoritats. Llavors es va descubrir tot. Els veïns van explicar que l'Enriqueta pidolava de dia i es vestia elegantment per relacionar-se amb les classes altes per les nits. Dintre de la casa van trobar una altra nena tancada en una habitació, i restes humanes infantils. En altres pisos de la vampira (al carrer Tallers, per exemple) es van trobar igualment, darrere les parets, més restes humanes. L'Enriqueta va resultar ser una de les assessines en sèrie més terribles de la història espanyola. La llegenda havia començat.

Es va parlar dels ungüents i pomades que elaborava l'Enriqueta amb les restes, ossos i sang dels nens, pomades i pegats que ella venia a la gent adinerada de la ciutat, doncs existia la creença que aquells remeis curaven la tuberculosi i d'altres mals. L'Enriqueta va ser empresonada i va morir misteriosament, en un motí. Es va parlar d'assassinat, de la voluntat de silenciar definitivament aquella dona. Aquest fet, juntament amb la desaparició del sumari, va ajudar a crear una llegenda que perviu. Una llegenda que parla de la hipocresia d'una societat que se sorprenia per uns fets terribles i alhora era consumidora d'uns remeis casolans infalibles dels quals tothom sospitava el seu macabre origen.

De fet, aquesta hipocresia es recull en la novel.la basada en aquests fets El cielo bajo los pies d'Elsa Plaza, de molt recent aparició. D'altres llibres que parlen d'aquests fets són La vampira de Barcelona de Francisco Contreras, El misterio de la calle Poniente de Fernando Gómez, La mala dona de Marc Pastor i Los diarios de Enriqueta Martí de Pierrot.

Aquest enllaç ens porta al programa La zona fosca de TV3 que va dedicar un episodi als fets.

re

divendres, 10 d’abril del 2009

PINTORS (II): CARAVAGGIO

Quina força extraordinària té la pintura de Michelangelo Caravaggio (sí, també Michelangelo). Exemple emblemàtic de la pintura barroca, amb els seus contrastos, la seva intensitat, la seva expresivitat, els seus jocs de llum i foscor. El més conegut són potser les pintures menys importants, els retrats d'adolescents, una veritable sublimació artística. El més impresionant, però, són les grans escenes. M'han fascinat sempre.




Caravaggio va ser un pintor sorprenentment oblidat durant 300 anys. La seva recuperació va anar parella a l'actualització d'una llegenda. Personatge controvertit, polèmic, delinqüent segons la moral de l'època, homosexual. El seu extraordinari quadre sobre la mort de la Verge el va pintar, escàndol enorme, utilitzant de model el cadàver d'una prostituta que, inflada, havia mort ofegada al Tiber. Es deia que mantenia relacions amb els seus models. Que s'havia vist embolicat en més d'un assassinat. Que tenia un caràcter violent. Que va passar temporades a la presó. Que va ser assassinat i tirat al riu.



La seva vida, i també la seva misteriosa mort, són un passeig per les murmuracions, la rumorologia i la genialitat.




re

MIRADES: OMBRA

re

dimarts, 7 d’abril del 2009

BARCELONA-BENIDORM

A Barcelona hi ha un nou barri que ha sortit malament. Va sortir bé únicament pels qui es van omplir les butxaques. Es tracta del nou barri marítim de Diagonal Mar. Vist des de la zona alta del Guinardó o de Collserola es percep com una mena de Benidorm esgarrifós, tot de blocs a ran de mar sense ordre ni concert (les dues coses són importants en el perfil i l'estructura urbana). No estic en contra dels gratacels per sistema, sí que ho estic quan els gratacels sonen a especulació. A més quan una ciutat ha de crear un nou barri el mínim que es pot demanar és que segueixi l'estètica i el traçat urbà existent. O com a mínim l'esperit. És la única manera de què el nou barri s'acabi incorporant a la ciutat amb normalitat. Mal que bé es va aconseguir, no del tot, a la vila Olímpica. A Diagonal Mar sembla que serà clarament més difícil. Podriem haver après de París, que en dècades passades va crear el barri de gratacels de La Defense, que avui en dia ni visita ningú ni té cap interès. Però no.

Fa gairebé un any, l'estiu passat, vaig visitar aquesta zona. En primer lloc el Fòrum on no havia tornat des de l'any 2004 (aquell invent tan absurd...). És increïble el grau d'abandonament de la zona del Fòrum. Herbes, paviment desenganxat, brutícia, abandonament. Deixadesa i marginalitat. (Per exemple, el que en el seu moment es va vendre com una piscina d'aigua de mar és ara un espai abandonat amb quinquis, magrebins adolescents i gitanos fent el brètol). Els millors edificis del Fòrum són l'edifici de convencions, la placa solar, que té la seva gràcia, i el llarg pont penjat al Port Esportiu del Fòrum.



La zona del Front Marítim em sembla un desastre. És on hi ha els gratacels més vistosos. Algun, com el de l'hotel Princess, a baix de tot, es queda en un no res. Inclús la seva forma punxaguda a la cantonada de Diagonal amb el carrer Taulat, a imatge del Flatiron de NY, queda en un intent que no sorprèn ningú.

A mesura que es va pujant per la Diagonal en direcció a Glòries la cosa millora, si més no una mica. Hi ha algun edifici interessant, com l'hotel ME Barcelona, a la cantonada amb Pere IV (foto de sota) que no agrada a tothom però que penso que en un altre context i segurament en una altra zona podria haver tingut una altra lectura. Davant mateix hi ha el el nou parc del Poblenou, un jardí que de moment sembla una mica desolat en espera que creixin les plantes. I no gaire lluny, Diagonal amunt, la seu de Mediapro, força maca, o la Torre Agbar. Aquesta torre, tan menyspreada per alguns, a mi m'agrada força... Sobretot a les nits, il.luminada.


re

divendres, 3 d’abril del 2009

BARCELONA DE NOCHE

Al carrer de les Tàpies, a la vora del Paral.lel, va existir el cabaret "Barcelona de noche", seu de la vida més sòrdida del mític Raval quan era el Barri Xino, que no xinès (quan era mític, per tant). Al "Barcelona de noche" hi van actuar travestis i transexuals que van retornar al Paral.lel part de l'esplendor de principis de segle. Un esplendor canalla, en aquest cas. El prestigi del lloc va venir donat pel nom i els fets dels originals artistes que hi van actuar. Pavlosky, Bibi Andersen, Carla Antonelli, Pierrot, Madame Arthur i Ana Lúpez en són alguns. Travestis, gays, curiosos, curioses, burgesos, mariners habitaven l'actualment desprestigiat Paral.lel i la zona propera del Raval. D'altres locals emblemàtics de l'època (els anys 70) eren El Molino, la Bodega Bohemia (al carrer Lancaster), la Bodega Apolo (ara substituïda pel Cafè Apolo des que l'any 91 van enderrocar l'anterior i històric edifici per fer-hi un hotel, el nou teatre i el cafè) i d'altres llocs encara existents com l'Arnau o el Café Español.

En aquesta entrada no vull pas rememorar el "Barcelona de noche", encara que ho sembli, sinó oferir una personal visió, molt menys sòrdida, de la meva particular ciutat nocturna.






(Ja que he parlat del Paral.lel i de l'Apolo recordar que encara no fa un mes vam anar a veure l'obra de Calderón de la Barca Las manos blancas no ofenden en aquest teatre, posada en escena per la Compañía Nacional de Teatro Clásico. És una obra molt típica d'embolics però en la seva versió palatina, classe alta, música en directe, en molts moments gairebé un antecedent operístic. La Compañía de Teatro Clásico, de qui per cert era el Don Gil de las calzas verdes que vam veure al Nacional fa un any, fantàstica. L'obra ben montada, ben interpretada. I el vers de Calderón, que a mi m'agrada tant, extraordinari.)

re