dimecres, 1 d’abril de 2009

Llegeixo al diari: "La prestigiosa revista mèdica The Lancet acusa, en un dur editorial, el Papa Benet XVI de "tergiversar" la ciència per afirmar que l'ús de preservatius agreuja el problema de la sida i exigeix al Vaticà una rectificació en tota la regla.(...) "No és clar si l'error del Papa es va deure a ignorància o a un intent deliberat de manipular la ciència en suport de la ideologia catòlica", ha publicat The Lancet. "Els seus comentaris estan aquí, i els intents del Vaticà de recargolar les paraules del Papa, manipulant una vegada més la veritat, no són el millor camí a seguir", ha afegit la revista." (El periódico de Catalunya, edició digital, 27-III-09)

Naturalment em molesten produndament les paraules de l'església pel que fa a la moral sexual en general i a la visió de la dona en particular. Però ja no en faig cas. Ja hi sóc acostumat. Procuro que certes idees m'afectin el menys possible. O que campanyes com la del linx i l'abortament em provoquin un somriure i no indignació per l'evident manipulació. Però les divergències personals amb l'església no són el motiu d'aquest post sinó una consideració paral.lela.

El que m'ha motivat una anàlisi és aquesta tendència a negar sistemàticament com a camí per fer valdre les pròpies idees. El papa Benet nega l'eficàcia del condó, el mateix que havia fet el seu predecessor. Pervers, d'acord. Pervers perquè juga amb la salut, sobretot, de tantes dones. Pervers per la mentida impune. Però una mostra més d'una tendència, diguem que negacionista, que impregna la manera de fer del conservadurisme moral i polític.
També fa quatre dies l'indolent José María Aznar negava tranquil.lament l'evidència del canvi climàtic. La seva amiga Esperanza Aguirre negava l'espionatge a la Comunitat de Madrid. El president de la Generalitat Valenciana negava que, gràcies a oportuns beneficis, li paguessin el sastre. Just fa cinc anys ells i molts d'altres, després dels atemptats de l'11 M a Madrid, en negaven l'autoria per part de l'islamisme radical (van insistir durant anys i anys que havia estat obra d'ETA). Seguim. El bisbe Richard Williamson negava fa pocs mesos l'holocaust jueu. Tants d'altres neguen l'holocaust creant l'anomenada tendència negacionista. Els creacionistes continuen negant les teories de l'evolució de Darwin (la reina d'Espanya és portanveu qualificada aquí d'aquestes teories també negacionistes). I finalment un grup d'intel.lectuals i historiadors han creat la tendència revisionista que, en essència, ve a dir també que NO, que la culpa de la guerra civil no va ser dels franquistes que es van revoltar contra la legalitat vigent sinó dels republicans que amb tantes provocacions i simpaties comunistes no van deixar un altre remei als revoltats que optar per la salvació ràpida i valenta. Sembla conya però en síntesi és això el que diuen Pio Moa i César Vidal entre molts d'altres.

De molt repetir una mentida, amb pocs o nuls escrúpols, aquesta s'acaba convertint en una veritat. Aquest és el camí. Dir no.

5 comentaris:

paula ha dit...

Totalmente de acuerdo, pero que quede claro que el no no se ha conveertido en patrimonio de las conservadores, yo sigo diciendo no a muchas cosas, interminable lista, no a Bolonia que es lo que me afecta ahora, no a los mossos, no a saura, tantos nos. Todo el mundo puede decir no, falaría mas que alguien no pudiese tener esa libertad, pero la diferencia es que yo cuando digo no trato de ser coherente y no engañar a nadie, en canvio el no de la mentira es por definicion perverso, como tu dices. Hay nos críticos y nos interesados. Diguem no, siempre, pero crítica y constructivamente. Y perdona el rollazo

vivaduracel ha dit...

Tens raó però jo matitzo que hi ha una doble dimensio del NO, d'una part el NO de "això no es veritat", que es del que parles, i de l'altra el NO de "no hi estic d'acord", que també practiquen els fatxes. Entre l'un i l'altre NO anem arreglats. Menteixen de totes maneres, MENTIRAS Y GORDAS que diu una peli. El no de aixo no es veritat es insultant, perque son capaços de negar qualsevol evidencia. I el NO de no hi estic d'acord, bufff, encara recordo quan els capellans van sortir a protestar pels models de familia i feien aquells discursos dient que s'estava acabant amb la familia i acabaven tots prenent la comunió. Es que no puedo. Gracies per el soport àcrata.

Ramon ha dit...

Paula, desde luego el NO no es patrimonio de nadie. Yo también estoy totalmente de acuerdo contigo. Lo de Bolonia que dices yo matizaría algunas cosas. No me gusta Bolonia, desde luego, no me gusta la poli en general, pero habría bastante que puntualizar sobre algo que fue una pasada, desde luego, pero también fruto de unos provocadores con muchas malas pulgas. Podríamos seguir hablando... Y de rollazo nada, orgulloso de que una antiBolonia se pasee por aquí.
Vivaduracel, una anàlisi molt fina, la doble dimensió del No podriem dir-ne. A mi també m'indignen les actituts que esmentes, i molt. Em dones les gràcies per cert soport àcrata que no sé quin és... no sé a què et refereixes. Però vaja, sempre puc estar-hi disposat. Gràcies a tu!

María ha dit...

Caro, pues imagínate viviendo en Madrid. Con lo de la tele de aqui pasa idem, darling. Luego niegan todo pero el pucherazo cotidiano ya está hecho. Y con CajaMadrid, te habrás enterado. Darling, sabes solo de la misa la mitad, permite que te diga. Pero es bien cierto que con sólo media misa uno está que saca humo, figúrate con la misa entera. Busco mercenario voluntario con inmejorable puntería.
Por cierto, otra cosa, mis amigas se quejan de que no entienden tu página, son menos sensibles y cultas que yo así que no se toman las molestia de servidora. Propongo nueva versión de tu página traducida al castellano. Tu lo haces y yo te consigo lectoras millonarias. Besitos

Ramon ha dit...

María, me admira que alguien tan pijo como tu tenga esa aversión hacia el partido que mentas. Eso me da una cierta esperanza porque soy de los que piensan que la lícita tendencia ideológica de cada uno no debería estar reñida ni con la verdad ni con la coherencia personal ni siquiera con el buen gusto.
Lo de las lectoras millonarias me ha hecho mucha gracia. ¿De qué me sirve a mi que mi blog lo lea una señora forrada que vive en Puerta de Hierro? Pero bueno, si tuviera más tiempo igual sí que lo traduciría. Pero como lo hago más por diversión que por otra cosa, por cuatro lectores encantadores que tengo, entre los que naturalmente te cuento, no me apetece tampoco un esfuerzo suplementario como si fuera un tenor famoso. Besos siempre.