Fa poques setmanes els telenotícies començaven les seves emisions amb una sorollosa informació de portada: la generalitzada baixada de l'IPC. Com sóc del tot inculte en temes econòmics vaig actuar per comparació. Si de tota la vida he sentit com polítics i economistes es preocupaven vivament per la generalitzada i acostumada pujada de l'IPC vaig fer la deducció que la notícia de la caiguda dels preus era collonuda. Inclús vaig somriure: bé, anem bé, comencem a sortir de la crisi. I vaig seguir pensant: és clar, l'única manera de sortir d'aquesta situació és reequilibrar els preus. Tot això mentre sonava la musiqueta d'inici d'informatiu. Comencen les notícies. Surt la locutora amb cara d'espant i informa amb un fil de veu: "Pèssimes notícies per l'economia. La baixada de l'IPC ens situa de ple en la deflació.". Vaig quedar-me esturat. I vaig pensar que l'IPC mal si puja i mal si baixa. Al dia següent vaig agafar un taxi (sí, taxi, amb crisi i tot vaig agafar un taxi... hi ha costums que costa de desarrelar) i, parlant amb el taxista va sortir el tema de la crisi. Li vaig exposar el meu dubte econòmic del dia abans. El que per a mi era un gran misteri no ho era pas per a ell. Em va donar una lliçó d'alta economia. El seu resum va ser tremendo: "Si baja malo, y si sube también. Eso es así". Ja ho estic començant a captar... Estic tot just començant a païr la paradoxa.
La crisi acaba sent un estat d'ànim, d'acord. Però és també una realitat per a molta gent. Recordo que quan es va començar a parlar de crisi, ara fa un any o potser una mica més, molts feien prediccions terribles. Del tipus, tot s'ensorrarà com un castell de sorra. Mai en vaig fer gaire cas. S'hauran de repensar coses, segurament, fer canvis, però res messiànic.
La crisi anterior va ser l'any 92. Va ser oportuníssima. Va deixar passar les Olimpiades i després va aparèixer ella. Recordo que no es parlava d'una altra cosa. Fins que un dia se'n va deixar de parlar. Un desastre en va substituir un altre. I temps després, sense memòria immediata de la crisi, la locutora, un altre cop amb un fil de veu, poruga, va anunciar que "després de cinc anys d'imparable creixement econòmic" s'ensumava en l'ambient una certa aturada. Va ser una falsa alarma. Però allò d'imparable creixement em va sorprendre. Tot venia de cara i jo sense adonar-me'n. En plena eufòria i jo sense saber-ho. Potser perquè no era conscient d'haver vist creixement enlloc, tret de cases i xalets que sempre són dels altres (amb hipoteques impagables, és cert).
No n'entenc d'economia, i no me n'amago. Però paraula que m'esforço en trobar-hi una certa lògica. Llegia en una entrevista a un psicòleg que el problema està en el consum massiu (jo ja penso que el problema és en realitat una excusa). Segons ell "el consum és una compensació de la frustració". Val, d'acord. Aìxò ho tinc paït des de fa temps. L'home ha conquerit la llibertat, no espera el cel del més enllà, busca la compensació immediata, el canvi constant, la idea d'eterna joventut. L'home ha guanyat llibertat però ha descobert que la llibertat comporta servitud. La dona s'allibera, dèia el psicòleg, i llavors apareix la servitud de la seva lliberat. (Jo vaig recordar allo de Sartre, de què tots estem condemnats a la llibertat, que és una mena de paradoxa que un no entèn quan té vint anys, però sí quan en té quaranta). La llibertat com a condemna. Però curiosament ningú vol tornar enrere. Per molt que la llibertat ens provoqui angoixa i servituds. Una altra paradoxa.
Parlava el psicòleg també de la màxima informació de què disposem tots. I aquesta híper-informació que ens porta, paradoxalment, a la desorientació. Més paradoxes. Masses paradoxes per metre quadrat. Passarà, n'estic segur, la crisi passarà. Tots lliures, segurs, informats un altre cop. Tot tornarà a semblar ferm sota els nostres peus. Pura aparença. Haurem d'inventar llavors un nom per designar el moviment desestabilitzador que ningú nota.
Fa 7 hores
+21.02.50.png)
6 comentaris:
Querido, qué bonito el artículo. Y qué desgarro eso de que todo pasará pero al final persistirá el movimiento desestabilizador aunque cuando todo vuelva a ir presumiblemente bien. Es tan paradójico... Pero de eso se trataba, ¿verdad, caro?
Varias cosas, pero mejor te escribo un mail. Como por ejemplo, ¿es amiga tuya esta chica anarkista de los pretextos? Un especimen, querido, como tú mismo.
Ramon, què bé, és un dels pocs articles sobre la crisi que he aconseguit entendre (gràcies!).
És molt interessant el que dius.
Jo fa uns mesos tenia esperances en aquesta crisi. Em semblava que per primera vegada des del 29, hi havia molts molts milionaris afectats. Semblava que el poder econòmic podia canviar de mans. I si ha de canviar, sempre cap l'esperança que es reparteixi d'una altra manera. Sí, ja sé, ja sé, que això és més ciència ficció que no economia, però... qui sap??
També m'ha interessat molt l'aspecte que comentes sobre la condemna de la llibertat. Sempre penso que, a les dones, això d'haver conquerit la llibertat ens ha suposat el timo de la estampita, i estem més sotmeses que mai, però es pot dir que lliurement sotmeses. Qué guasa!
Una entrada molt interessant, Ramon.
El més gran expert en economia, el taxista. Molt bona l¡anecdota, aquests homes son aixi, saben de tot i ho defensen sense arrugar la front. El tema de la crisi, tot es una excusa com dius, es veritat. El tema dóna per tan i és tan complexe que podriem parlar-ne i emprenyar-nos molta estona. Que digui el que vulgui el teu psicoleg, posar la culpa a la gent es el mes facil, al consumisme, etc. La culpa es del gran capital.
María, celebro que te haya gustado el post sobre la crisis. Sobre todo queda la idea de que algo huele a podrido en Dinamarca, quiero decir, que aunque la economía vaya bien, o aunque vaya mal, es lo mismo, algo falla en el sistema. La chica que dices supongo que te refieres a la del blog de los pretextos, la casualmente vecina tuya en esta entrada. Sí, es amiga mía. Lo de especimen depende de con qué sentido lo digas. Y lo de anarquista diría que no, o en todo caso, no más anarquista que cualquier persona inteligente- sensible- crítica. Quiero decir, que a tirar bombas a la platea del Liceo no ha llegado (todavía). (Que yo sepa)
Susana, la anarquista, gràcies pel teu missatge. El que volia dir, a més del que comento a la María, es que la crisi no és d'ara, és general (recordes al Losada?) i afecta a molts plans. L'economia és només un factor. Gracies.
Vivaduracel, primero he de decir que el psicólogo que cito no es mío, no tengo psicólogo, hijo, la crisis no me permite costearme uno. (Ara ho he escrit en castellà, no sé per què). Citava un psicòleg d'aquests tan bons que entrevisten els diaris per omplir la darrera plana, aquests que diuen coses que ja se saben, però que sempre-convé-no-perdre-de-vista. I sí, sempre em fan gràcia aquests homes, molts d'ells taxistes. Tu parles de la crisi i tenen resposta magistral, parles de sociologia i en saben més que ningú, parles de Kierkegaard i s'han llegit si més no l'obra principal. I tot això sense agafar aire (y no se ahogan, joder, no se ahogan...). Gracies
María, corázón, la anarquista de la que hablas soy yo??? Los pretextos subversivos son los míos??? Pues te agradezco de verdad el halago, pero soy mucho más inofensiva que todo eso. Pásate un día por el blog y verás que no hay para tanto...
Ramon, m'has d'explicar on agafes tu els taxis... Molt em temo que les poques vegades que agafo jo un taxi no acabem per parlar de Kierkegaard (per fortuna! que quedaria en evidència!). És una llàstima, perquè potser un taxista m'aclariria de què parlava en Losada que tenia a veure amb la crisi (glups).
Petonssss
Pues sembla que tens raó, la por a la crisi economica s'ha sustituit per el terror de la gripe porcina. Sempre hi ha d'haver alguna cosa que sigui espantosament horrible. Efectivament l'economia segueix igual, res ha canviat de mans com diu l'amiga, al final ciencia ficció, todo sigue igual.
Publica un comentari a l'entrada