Nunca he podido con las procesiones. Veamos, nunca he podido con curas y monjas, la verdad. Naturalmente, a nivel individual de todo hay en todas partes. Gente nobilísima y entregada, verdaderos referentes. Pero siento que son referentes en tanto que seres humanos entregados, más allá de su labor pastoral que no me interesa. Y no me interesa porque toda religión supone una parte de irracionalidad no gozosa sino censora y castrante. Toda religión defiende unos intereses a menudo vergonzantes, y los defiende apelando a menudo a la incultura, al acriticismo, a la ignorancia, al machismo, a la inmovilidad de las clases sociales, incluso cuando las clases han significado muerte y miseria, o a cualquier otra idea que detesto que pueda ocurrírseme.
Muchos me han hablado de la enorme belleza de las procesiones sevillanas. No me apetece nada: no de conocer Sevilla, que me apetece enorme y absolutamente, sino de toparme con una serie de fanáticos que salen entre cantos, desgarros, gritos y lloros. Para mí son excesos, teatralizaciones que se sustentan en un conservadurismo moral acérrimo, una exaltación de lo más primario pero con una voluntad no expansiva. Creo que ahí, entre costaleros y damas enlutadas, me sentiría un verdadero y orgullosísimo extraterrestre. Me ha ocurrido otras veces en algún tipo de exaltación bellísima que según todos pone los pelos de punta: a mí me los pone pero de espanto. Seguramente no todo el mundo que asiste a las procesiones responde al tópico que me he formado, pero me temo que ese tópico abunda. Otra cosa, naturalmente, es que servidor se emocione, y mucho, con las saetas, con el flamenco, con todo lo hermoso y desgarrado que tiene el sur. Siento ese pellizco y siento ese duende. Pero cuando esa belleza está puesta al servicio del atraso y de los curas yo me bajo de una enorme zancada. Entre las cosas que no soporto se alza, descomunal y espantable, una procesión de Semana Santa sea en Sevilla o al lado de casa (en Barcelona hay pocas, gracias a Dios).
No m'agraden els toros de la mateixa manera que no m'agrada cap afició folclòrica que es dediqui a martiritzar animals. És per això que sóc antitaurí, perquè hi ha coses que no són com el futbol, que si no t'agrada no les mires, sinó que una certa qüestió moral perviu al seu interior. I en un altre ordre de coses i per un motiu que no té res a veure amb l'anterior, tampoc m'agrada aquesta cosa centralista que tenen els toros i els taurins amb Catalunya (tot i que sé que l'afició als braus és, en orígen, ibèrica).
El tema dels sanfermins hi està emparentat, és clar. Els toros corren pels carrers de Pamplona i després la gent es diverteix moltíssim estirant-los la cua i donant-los cops a la plaça. Penso que potser per evitar disgustos aquests animals hagin estat d'alguna forma tractats, les banyes llimades, en fi, no em dedico a imaginar perversions d'aquest tipus. Per aquest sol fet ja no m'agrada la festa. Però, és clar, n'hi ha més.
Els sanfermins, vistos des de casa meva, és una festa tradicional que es basa en la borratxera sistemàtica, en el botellón indiscriminat, en el crit continuat i la "multitud que vomita" (Lorca, dixit). A més, amb unes carreres matinals davant i darrere dels toros que solen acabar amb algun americà idiota ferit de mort i sent operat per una Seguretat Social que després no té diners per atendre la parella de iaios que s'han d'esperar tres hores a urgències. 
Així doncs ja estic disposat a sentenciar. Per exemple, que prohibiria els toros si més no a la meva ciutat, ni que només sigui perquè aquí no hi va gairebé ningú. Per exemple, que no donaria tanta volada a una festa que potencia la borratxera i els hàbits dubtosos. Per exemple, que prohibiria qualsevol espectacle basat en el maltracte als animals, perquè és en coses com el tracte als animals on es veu la qualitat ètica d'una societat. O per exemple i finalment, que faria pagar de la seva butxaca possibles eventualitats sanitàries a tots els que disfruten amb esports de risc tan deliciosos com els sanfermins. Però és clar, jo no mano. Així que tot plegat o ho aconseguim entre tots o no hi haurà res a fer. (Sospito, però, que anem pel bon camí. Tinc el dia optimista).
Fa 1 dia
+21.02.50.png)
