dilluns, 29 de juny del 2009

HUGO CHÁVEZ

Existeix el convenciment general que Hugo Chávez és un personatge de pantomima, un president còmic, una mica cacic, que té programes de la tele que duren 8 hores amb el títol ridícul de "Allo, Presidente!", que representa l'esquerra patètica i populista, i que a més, al ser un petit dictador resulta perillós.

No discutiré pas alguna d'aquestes observacions. Fa coses d'una poca seriositat aparatosa, al menys des d'una òptica europea. Tenir un programa a la tele per defensar les seves polítiques és d'un populisme fatal (recordo que una veu en off anava dient grans marques internacionals i ell amb un martellet a la mà anava picant sobre una taula i dient en veu impostada: ¡¡Nassionalíssesse!! a cada nou nom). Resulta un personatge amb un punt grotesc força marcat, segurament intransigent. Des d'una òptica europea un Lula ens sembla molt més seriós i més efectiu.
Però... Observem hispanoamèrica. Cops d'estat, tot en mans d'un capital que s'ho rifa tot (i encara gracies de la figura d'Obama que s'està guanyant tots els meus respectes, tot i que no sabem fins on arribarà). Els natius que han de sortir a reivindicar la seva terra abans que construeixin masses urbanitzacions o n'explotin destructivament els recursos (amb la connivència d'un imbècil anomenat Vargas Llosa que ha perdut definitivament el nord, i el que és pitjor, el sud). En una terra en què tot es compra i es ven cada dia, en què s'explota tot i tothom, en què el capital s'ho cruspeix tot de viu en viu amb una voracitat tremenda, en què les esquerres es topen diàriament amb una oposició directament assassina, potser Hugo Chávez, amb les pegues que es vulguin, és l'unic raig de llum o d'esperança per fugir de l'imperialisme vivíssim i perillós. Fustigador. Agressiu. I mentider.

I mira, que Déu em perdoni, pero visca sempre Hugo Chávez. I Lula. I Morales. I la revolució bolivariana. I Ortega. I Zelaya. O són ells, o són els fatxes. Així de clar.

re

dissabte, 27 de juny del 2009

COSES DE TRISTOR

Fa anys, a Cubells, hi havia una noia que no hi era tota. Aquestes coses sempre passen als pobles, hi ha algú emblemàtic que es caracteritza per no ser especialment llest (però sí entranyable). Aquesta noia, en aquells llunyans temps en què començaven les innovacions tecnològiques, va sorprendre tot el poble dient que es volia comprar una ràdio. Però encara en va sorprendre més el motiu. Segons ella la ràdio la volia perquè tenia moltes ganes d'escoltar "coses de tristor". Imagino que es referia a les radio-novel.les melodramàtiques, els grans dramons catàrtics que començaven a triomfar. (Recordo ara aquella novel.la de Vargas Llosa...) Després, bastant després, vindrien les telenovel.les, però com es pot veure res és nou en aquesta vida. Tampoc els serials radiofònics, hereus directes de les novel.les per entregues del XIX.
El cas és que la noieta de Cubells, la que volia una ràdio per escoltar "coses de tristor", es va convertir en la gran incompresa del poble. Poc després tots escoltarien també "coses de tristor", però aquella noia, una precursora, els parlava d'un aspecte que la bona gent del meu poble no sospitava: la necessitat de plorar ben a gust una estona amb la ficció per estolviar-se les llàgrimes de la vida. O per alliberar tensions, si més no. Però llavors, en aquells llunyans temps, a la noieta del meu poble tothom la va prendre per una excèntrica. O potser van pensar que estava pitjor del que sospitaven. Una ràdio, pase. Però, per plorar? Una idea absurda que només se li podia ocórrer a algú que no hi era tot. No sospitaven que era una banderera d'Aristòtil, de les teories psicoanalítiques literàries, de l'estètica de la recepció i, fins i tot, de la semiòtica narrativa.
Si aquesta noia de Cubells visqués encara jo no dubtaria ni un moment en convidar-la a veure l'obra de teatre que es representa actualment al Goya de Barcelona, La vida por delante, interpretada per Concha Velasco i el jove Rubèn de Eguia, i dirigida per Josep Maria Pou. Es tracta d'una obra basada en una novel.la de Romain Gary. Per cert, Roman Gary cansat de què les seves obres tinguessin unes pèssimes crítiques va publicar la novel.la sota el pseudònim de Emile Ajar. I llavors sí, les crítiques van ser meravelloses per una novel.la d'autor desconegut. No es va saber qui n'era l'autor fins la mort de Gary, l'any 1980.
Explica la història de l'ex-prostituta Mme.Rosa, interpretada de forma excel.lent per la gran Concha Velasco, una exprostituta jueva que ha acollit i fet créixer fills de d'altres prostitutes, i la relació que s'estableix amb el jove afillat Momó, un àrab que deixant de costat diferències culturals i religioses decideix cuidar-la quan a ella li diagnostiquen Alzheimer. Una i un tenen els seus moments de lluïment que aprofiten del tot. Ella amb les armes de l'experiència, ell amb les de l'il.lusió. Tots dos amb les del talent. Veure tremolar a l'escenari la Velasco sense caure en la sobreactuació és una experiència teatral que es pot tenir només amb els i les grans (recordo ara la meva admirada Anna Lizaran).

Josep María Pou, amb la seva intel.ligència, ho sintetitza en el programa de mà: "Dues biografies: l'una amb la maleta plena (...), l'altra tan lleugera d'equipatge que fa de la buidor una càrrega encara més feixuga. La solitud, la necessitat de companyia, els orígens, la família, el dret a morir dignament, la tolerància i l'enteniment per damunt de races, religions, creences, estats, nacions i polítiques oportunistes"
La nit en què vam assistir a la representació era justament la nit en què a l'actriu li entregaven la medalla d'or al mèrit del treball (és diu així?). S'obre el teló i surt el Ministre Corbacho. Semblava un acudit pero era real: l'entrega ministerial, amb l'actriu vestida de Mme.Rosa, minuts abans de la gran representació.
Vam plorar, és clar. Així que aprofito per confessar una cosa: com a bon cubellès a mí també m'agrada escoltar per la ràdio, o veure al teatre, coses de tristor, i més si estan ben fetes.

re

dijous, 25 de juny del 2009

GRAFITIS (II): LOS COLGAOS


re

dimarts, 23 de juny del 2009

LO QUE EN NOSOTROS VIVE

De tant en quant m'agrada passejar-me per alguna biografia que aporti alguna cosa. En d'altres cultures existeix una viva tradició en biografies d'enorme qualitat. En la nostra les biografies són molt més escasses i en molts casos, d'un interés menor, tant pel que fa a les autobiografies com a l'exercici biogràfic d'investigació d'un personatge. Les editorials també se n'han ocupat poc. Anagrama, en la seva col.lecció d'assaig. O Circe. O Aguilar, de Santillana. O Tusquets, en la seva col.lecció Tiempo de memoria. No gaire més, crec.
D'aquesta darrera és Lo que en nosotros vive, l'autobiografia de Manuel Fernández-Montesinos García-Lorca, fill de l'alcalde socialista de Granada assassinat al juliol del 36, i de Concha García Lorca, germana del poeta. Vaig veure moltes vegades el llibre en els estants de la Catalonia o de la Fnac, i mai el comprava. Fins que un dia, donant una ullada, vaig pensar que potser valia la pena.

De vegades m'havia preguntat què havia fet la família del poeta de Fuentevaqueros després de la mort de Federico. Tenia entès que havien emigrat a Amèrica, però en desconeixia els detalls. Vaig pensar que aquesta biografia seria una bona manera de reviure els dies de l'exili. Els seus i els de tants d'altres espanyols que per raons ideològiques es van veure abocats a deixar la seva terra. I efectivament ha estat així. Els dies de l'exili, durs, terribles, de la família García Lorca a New York (carrer 94, tocant al Hudson). Però també dies de retrobament amb d'altres exiliats republicans eminents: Fernando de los Ríos o Pedro Salinas, per citar-ne dos. I aquella vida cultural, tan intensa, dels estius en escoles promugudes per Ángel del Río, per exemple, on s'estudiaven els clàssics i es representava el teatre de Lope, Valle o Lorca.
Després, el retorn. I, en el cas de l'autor, la vivència en primera persona dels dies de la transició, un altre dels moments importants del llibre, dies que va viure des de l'interior d'un PSOE que s'anava reconstruint després de la diàspora i la dispersió.

Però el llibre és també una breu història de la Fundación Federico García Lorca, d'on va ser primer president. O de les etapes de fixació d'un text emblemàtic i fonamental: Poeta en Nueva York. Se'ns expliquen els esforços per trobar el manuscrit perdut durant tant de temps, manuscrit que, incomplert, Federico va deixar a José Bergamín quan fugia cap a Granada en els primers dies de la guerra buscant una seguretat que finalment va resultar ser equívoca. I els esforçós per recuperar-lo una vegada localitzat als Estats Units en mans d'un vídua que es negava a retornar-lo als hereus del poeta (la pela és la pela, aquí i a Cuernavaca).
Per diferents motius, i sobre tot perquè resulta molt amena, val la pena de donar-hi una ullada.

re

diumenge, 21 de juny del 2009

BEIRUT

Hi ha un grup que s'aparta força del que es fa en la música, i no només del que es fa, sinó també del que queda bé i dóna categoria. Representen, per tant, una alanada d'aire fresquíssim. El seu cantant, compositor, saludat per a molts com si d'un petit geni es tractés, porta des dels quinze anys fent cançons. Es diu Zach Condon. Nascut a Nou Mèxic s'ha criat a New York. El seu grup, Beirut, vesteix les seves cançons amb sons diversos (des de la trompeta del cantant fins el violí, l'acordió o la mandolina), conformant una banda molt particular, definida com a indie-folk. També té detractors, i resulta comprensible, perquè no es tracta d'una proposta que deixi indiferent ningú. La seva música s'ha comparat amb la dels gitanos que anaven amb la cabra i l'escala. Una comparació graciosa, potser per la importància que la trompeta té en aquest grup. Trompeta que li dóna aquest to alegre i festiu que tant m'agrada, d'arrel clarament folk, però alhora amb un aire bohemi i fins i tot melancòlic.


Des que van començar fa tres anys han aconseguit prestigi i un notable número de fans. Editen discs, de vegades amb només cinc cançons que, de totes maneres, exposen a internet. I de vegades, com per exemple en un dels seus discs, preparen els seus propis vídeos amb so directe, enregistrats sense muntatge, tal com els fan, sense maquillar imperfeccions ni vocals ni instrumentals. El següent és un d'aquests vídeos improvitzats. Si l'anterior tema no ha agradat, en aquest ja no val la pena ni molestar-se en clicar al play. És genuí Beirut.

re

dijous, 18 de juny del 2009

CRISTINA

Había una vez una niña a quien metieron en un convento para poder aprovecharse de las tierras que había heredado de su madre. Nada original de momento, como se ve. A la niña, recién llegada, le dieron un espejo y la dejaron en la soledad del claustro para que, allí, en un ritual tan íntimo, pudiera ver su rostro por última vez. Luego, la niña a quién nadie había preguntado si deseaba ser monja, fue ordenada y comenzó a habitar su nuevo y definitivo hogar. Nunca más salió.
Pero desde la soledad de las celdas aprendió cosas. La más importante: que el ser humano tiende a la creación constante de mitos, de leyendas. Son esas leyendas fantásticas que le cuentan las monjas a su llegada. Y son las leyendas que se irán gestando durante su estancia. Como la de la madre Perú y el mate burilado. La de la Interpol. O la del demonio, que se llamaba Nylon.

Es uno de los cuentos que más me ha impresionado. Igual porque lo leí sin esperar nada, y en cambio... Esa génesis del mito en cualquier sociedad, ese paso inevitable del tiempo sedimentado en viejos relatos que tienen tanto de verdad como de leyenda. Y la monja que se va haciendo imprescindible, que accede a la bilioteca, que aprende y extiende el saber entre sus compañeras. Para terminar presa de esa condena que no es otra que la que nos acecha a todos: el paso del tiempo. "Meticona, vieja, revieja...". La monja asomada nuevamente al espejo, la definitiva venganza, el tiempo que ha pasado, el rostro arrugado que la observa y los gritos ("Meticona, vieja, revieja") que la enfrentan a otra leyenda: la suya propia.Se trata del cuento "Mundo" (el mundo era y es ese arcón para guardar ropa y enseres diversos) de mi admirada Cristina Fernández Cubas. Pertenece a Con Agatha en Estambul de 1994. Autora de muchos otros cuentos excelentes recogidos hace cosa de seis meses en un libro imprescindible: Todos los cuentos. (Premio Salambó si no recuerdo mal).
Sus novelas, curiosamente, me interesan mucho menos, no sé por qué. Igual porque se defiende mejor en el texto breve, denso, concentrado, trabajado letra a letra minuciosamente. En las novelas el clima mágico se dispersa más. Pero tampoco pasa nada. Hay escritores de cuentos, parece claro. De Cristina Fernández Cubas leí hace unos diez años un libro que me encantó: Cosas que ya no existen. Con la excusa de recoger textos biográficos iba perfilando un texto global muy interesante. Diverso sin ser disperso, distendido sin ser frívolo. Encantador absolutamente. La escritora hablaba de sus años jóvenes en el Maresme, de su hermana fallecida (con una enorme sensibilidad y con genuino pudor), de su época en Buenos Aires antes de la dictadura, de qué manera alguien que de repente nos cae mal se convierte en un héroe porque, según sentencia del tiempo, hizo algo tan grande que somos nosostros mismos los que resultamos empequeñecidos por juzgarle mal. Por no saber que todo el mundo merece una segunda oportunidad. Como la que tiene, y aprovecha, en los primeros días de la represión argentina la insoportable Acto Fallido cuando bajando de su departamento en el ascensor descubre que allí, en un rincón, el fardo esconde un bebé abandonado por su madre cuando era llevada a la muerte por los milicos. Acto Fallido pulsa el stop y vuelve a subir. Podría haber denunciado que encontró el bebé en el ascensor. Menos problemas. Pero no. Todo el mundo merece un acto de grandeza. Y ese día le toca a a ella. Ese día, nos cuenta Cristina, Acto Fallido dirá que no se encuentra bien y faltará al trabajo. E improvisará un biberón que no estaba previsto. Y una nueva vida que tampoco estaba prevista.

Siempre el tiempo, la salvación a través del tiempo, el mito, la reelaboración. También episodios ligeros, la mirada desbordada del extranjero que interpreta el mundo que de repente habita. O un tiroteo en plena Diagonal de Barcelona y como un episodio tan serio se convierte en una escena de astracán con las mujeres que narran lo que vieron, lo que sintieron, sus especulaciones, sus certezas atroces.

Desde lo grande a lo más pequeño Cristina Fernández Cubas es siempre mucha Cristina Fernández Cubas.

re

dilluns, 15 de juny del 2009

MÍSSILS

Aquest passat diumenge una sorprenent notícia m'ha atacat mentre dinava. L'exèrcit espanyol ha realitzat una prova (amb èxit) d'un míssil comprat a Alemanya i deixat anar per un fantàstic avió (no han dit el preu) cent per cent fabricació espanyola. Han mostrat imatges del míssil estavellant-se contra una caseta feta amb quatre taulons de fusta. Primer el disparaven des d'un avió (aquesta meravella fabricada a Espanya) i en lloc de caure a pes mort es convertia en un petit avió que anava solet a buscar l'objectiu. Un cop el trobava es col.locava a sobre i, llavors sí, llavors es deixava caure amb ganes, amb ràbia inclús, amb mala llet. Ni una paraula del lloc on s'ha realitzat aquesta extraordinària prova.
El que sí han dit és que Espanya havia comprat fa anys 46 míssils al preu de ganga de gairebé un milió d'euros el míssil. Per fer números rodons deuen haver decidit fer-ne malvé un i que els altres 45 es pudreixin (esperem) en un magatzem. La cosa té tela, però. En èpoques de crisi fotre enlaire un milió d'euros tan alegrement és com per plegar veles.

En veure el míssil intel.ligentíssim he entès perquè ens han tornat el Castell de Monjuïch. Ja no el necessiten per bombardejar BCN si un dia ens dóna per portar-nos malament. Des del Ministerio, a la Castellana, ens envien un míssil d'aquests i la cosa és més exacta que abans des de la Ciutadella.

A mi el tema dels míssils i les armes em posa especialment nerviós, o de mala lluna. Perquè no m'agraden, està clar. Però per altres motius. Per exemple, pel misteri. Un no sap ben bé quines empreses fabriquen armament, la cosa està tan amagada... He descobert que els míssils llestos i caríssims eren de Taurus Systems. No m'extranyaria gens ni mica que sigui la mateixa empresa que fabrica liquadores. La majoria d'empreses d'armaments amaguen el que fan a base de filials. I mai són del tot censurables, perquè amb aquesta decidida voluntat de dissimular, la mateixa empresa que fabrica la pólvora pels cohets resulta que fabrica també els petards per les falles.
El que ja és censurable sense cap objecció és que a les partides de diners que l'Estat destina a allò que en diem I+D+I (Investigació, Desenvolupament, Innovació tecnol.lògica) es colen, juntament a diners que es destinen a investigació mèdica, d'altres per empreses que experimenten amb animals o que, aprofitant la darrera I, innoven massa i tot. A milió d'euros la peça. Per vendre després, quan ja s'han quedat antiquats, a les guerrilles dels països en vies de desenvolupament. És massa pervers tot plegat.
Deia al principi que el que no han dit avui en el Telediario és el lloc de la prova fantàstica amb el míssil fantàstic i els avions encara més fantàstics. Jo pensava, als Monegros? Al desert d'Extremadura? A Almeria? (es veia molt ressec a les imatges). Entre Balaguer i La Sentiu espero que no, pensava jo, que això és al costat de Cubells.

Doncs ara ho he descobert. Res. Una línia perduda entre un article de felicitació. No n'hi ha prou amb gastar-se summes terribles en temps de crisi. No n'hi ha prou amb que 45 milions d'euros quedin emmagatzemats en espera que es facin vells per poder ser revenuts. No n'hi ha prou amb el que a més han costat els avions fabricats per a poder fer una prova determinada. Per si tot això fos poc llegeixo a El Pais:
Para verificar su eficacia, dos F-18 del Claex y dos del Ala 12 de la base de Torrejón se desplazaron en mayo al polígono de tiro de Overberg, en Suráfrica. ¿Por qué tan lejos? Porque no hay en España ni en Europa un campo de las dimensiones y características adecuadas.

Com França quan feia proves atòmiques seguríssimes però les feia a l'atol de Mururoa, a l'altra punta de món. Ens hauria de caure la cara de vergonya.

re

divendres, 12 de juny del 2009

RACONS (V): ELS MUSEUS DE PARÍS

Visitar museus és sempre una activitat agradable. Més que això. Una activitat necessària. Silenci, concentració, art. És a dir, la vida queda fora i jo em relaxo. I de tots els museus del món els de París tenen aquell encant tan especial. El del Louvre potser és el menys encantador. Gran, inabastable, esgotador. Excessivament divers i dispers, passes de veure mòmies egípcies a veure escultura grega sense adonar-te'n. El que sí es digereix molt bé és el que puguis prendre en la terrassa del primer pis, amb les vistes a la piràmide i a l'edifici, al peu de les estàtues.
Una altra història és el Musée d'Orsay. Meravelloses les peces que s'exposen (impresionisme, que tant ens agrada) i meravellós el mateix museu. Es tracta d'una antiga estació reconvertida en espai d'art (com en saben els francesos de fer aquestes coses i que bé les fan). És un dels museus més relaxants que conec. El gran rellotge, en altre temps indicador de punturalitats i molestos endereriments, és ara una metàfora de tot el contrari: de suspensió, de detenció, de la densitat del temps feliçment detingut. Les escultures, matèria en repòs, contribueixen vivament a fomentar aquesta sensació.Hi ha més museus a París però jo en conec nomès un altre. L'encantador, el màgic Musée Rodin. Es tracta d'un petit palau que havia estat originàriament un hotel. És un museu consagrat al gran escultor, amb peces de d'altres artistes com la gran Camille Claudel o van Gogh. Amb uns jardins encantadors poblats per les escultures de Rodin, amb la màgia de la força extraordinària de la seva obra. Si quan t'allunyes gires el cap ni que sigui un moment pots veure el pensador, aquesta sorprenent metàfora de l'home sensitiu, de l'home que es qüestiona, en la seva solitut eterna a l'espai central del jardí, entre formes geomètriques. És com el punt i final a tanta sensibilitat, com si les escultures et vinguessin a despedir a la porta i et demanessin que tornessis, que no les deixessis massa temps soles en el seu món de silenci.

re

dimecres, 10 de juny del 2009

ZABALETA

Fa uns mesos vam anar a la fàbrica Casarramona, seu del Caixa Fòrum de Barcelona. Les exposicions són gratis i de vegades valen la pena (d'altres no, mers "restos de serie"). La darrera visita va servir per descubrir un pintor i assaborir-ne un altre d'extraordinari (Joaquim Mir, de qui ja parlaré un altre dia). Primer, però, vam passejar per l'antiga fàbrica, tot i que no vam poder pujar a dalt, al terrat, cosa que val molt la pena i que ja haviem fet en una altra ocasió. Així, les úniques fotos que vam poder fer van ser aquestes dues, de les totxanes modernistes, de les torres, de l'encant indubtable d'un espai feliçment recuperat.

Rafael Zabaleta va ser un pintor andalús nascut l'any 1907 amb una obra molt personal. Gairebé no va sortir del seu poble, tret d'alguna escapada a París, i la seva obra es mou entre un expresionisme de vius colors fins a la influència de Picasso en unes formes post-cubistes. Va ser Picasso qui el va animar, potser veient-lo poc dotat per a la vida social i les hipocresies que comporta, a tornar al seu poble i no deixar mai de pintar per tal de trobar en allò petit i local la veritable grandesa del que és universal.








Un petit o gran regal pels sentits aquest Zabaleta. En directe els seus quadres sorprenen. Els ocres de la terra andalusa contrasten amb l'intens blau de l'aigua i els tons vius dels cossos. L'espai que retraten és el del poble andalús, el de la feina dura del camp, el de la plaça del poble vestida per les festes, el dels seus habitants que dormen, treballen, s'interroguen o descansen amb una voluptuositat sorprenent.

re

diumenge, 7 de juny del 2009

JOAN COLOM


La bona fotografia m'interessa molt. Per exemple l'obra d'Agustí Centelles, excel.lent fotògraf valencià-català a qui vaig dedicar una entrada. O la de Joan Colom, un altre clàssic de la fotografia catalana. Nascut a Barcelona l'any 1921 és el creador, en certa manera, de tota una estètica iconogràfica del Raval quan era encara barri chino (ho sento, s'escriu amb ch, res de xino que queda massa normatiu).

L'obra dels fotografs destacats prefigura una determinada mirada d'època, de la mateixa manera que ho fa també l'obra dels grans pintors. Colom, juntament amb Centelles, Miserachs, Maspons i Català Roca representen la mirada intensa i desvergonyida de la Barcelona sota el franquisme, la mirada que no es refugia en la doble moral ni en la hipocresia social.
Joan Colom encara és viu i ha pogut rebre els homenatges i premis que mereix. És considerat un dels millors fotògrafs europeus del segle XX.

re