divendres, 12 de juny de 2009

RACONS (V): ELS MUSEUS DE PARÍS

Visitar museus és sempre una activitat agradable. Més que això. Una activitat necessària. Silenci, concentració, art. És a dir, la vida queda fora i jo em relaxo. I de tots els museus del món els de París tenen aquell encant tan especial. El del Louvre potser és el menys encantador. Gran, inabastable, esgotador. Excessivament divers i dispers, passes de veure mòmies egípcies a veure escultura grega sense adonar-te'n. El que sí es digereix molt bé és el que puguis prendre en la terrassa del primer pis, amb les vistes a la piràmide i a l'edifici, al peu de les estàtues.
Una altra història és el Musée d'Orsay. Meravelloses les peces que s'exposen (impresionisme, que tant ens agrada) i meravellós el mateix museu. Es tracta d'una antiga estació reconvertida en espai d'art (com en saben els francesos de fer aquestes coses i que bé les fan). És un dels museus més relaxants que conec. El gran rellotge, en altre temps indicador de punturalitats i molestos endereriments, és ara una metàfora de tot el contrari: de suspensió, de detenció, de la densitat del temps feliçment detingut. Les escultures, matèria en repòs, contribueixen vivament a fomentar aquesta sensació.Hi ha més museus a París però jo en conec nomès un altre. L'encantador, el màgic Musée Rodin. Es tracta d'un petit palau que havia estat originàriament un hotel. És un museu consagrat al gran escultor, amb peces de d'altres artistes com la gran Camille Claudel o van Gogh. Amb uns jardins encantadors poblats per les escultures de Rodin, amb la màgia de la força extraordinària de la seva obra. Si quan t'allunyes gires el cap ni que sigui un moment pots veure el pensador, aquesta sorprenent metàfora de l'home sensitiu, de l'home que es qüestiona, en la seva solitut eterna a l'espai central del jardí, entre formes geomètriques. És com el punt i final a tanta sensibilitat, com si les escultures et vinguessin a despedir a la porta i et demanessin que tornessis, que no les deixessis massa temps soles en el seu món de silenci.

5 comentaris:

soniabaste ha dit...

Sóc a París de repent. Com recordo les veegades que he seguit aquests museus. No coneixes el Centre Pompidou? MOlt interessant, d'art contemporani.

marcoshernand555 ha dit...

De ellos mi preferido es el Rodin, por pequeño y abarcable, y bien puesto, aunque el Orsey està muy bien tambien, son rincones donde el tiempo se detiene.

Ramon ha dit...

Sí. Sonia, també conec el centre Pompidou, l'havia oblidat en la meva particular llista. El que passa es que a mi l'art contemporani no m'agrada gaire, o al menys no tot. N'hi ha que m'agrada molt, però quan comencen a prendre el pèl al personal, amb aquells quadres únicament i exclusivament amb una tela blava, ja no m'interessa gens, l'abstracció sí m'agrada, l'experimentació del segle XX ha d'estar molt ben feta. Del centre Pompidou em va agradar l'enorme biblioteca, les escales, l'estructura de l'edifici. Però el museu no.
Marcos, otro enamorado de París por lo que veo. Me gusta esa imagen del tiempo detenido bajo el gran reloj del Orsay, por eso lo recogí en la entrada. Saludos.

Susana ha dit...

Mmmm, els museus de París... París és casi tot ell un museu. Els ponts, un museu; el Sena, un museu; les golfes, un museu; multitud de barris... un grandíssim museu.

Jo em quedo amb la city, però posats a triar "museus-museus", el Rodin (qué poc valorats estan els seus dibuixos! a mi m'encanten!) i el Pompidou: hi ha molta obra contemporània de la millor.
Et dono la raó amb el Louvre, no es pot digerir. A no ser, que és una possibilitat que he practicat en alguna ocasió, que et plantegis visitar un parell o tres de zones. Aleshores, mondieu! quin nivell!

L'Orsay és una delícia el que han fet amb l'edifici, però haig de dir, amb el risc que se'm tiri a sobre tot el personal, que no sóc una entusiasta dels impressionistes (algunes obres sí m'agraden, eh? però en absolut és el que més; m'acostuma a cansar molt).

Gràcies per traslladarnos-hi!

Ramon ha dit...

Mai ho hagués dit això dels impresionistes, si fan molt per tu!!!. Per a mi és un dels periodes més interessants, més delicats, tant pel que fa als paisatges com pel que fa a l'escenari urbà, els grans boulevards, els cafès, els homes i dones als cafès prenent absenta. M'interessa l'època i m'interessa l'art finisecular. I després els ismes. Més enllà, ai, més enllà... allò sí que és repetitiu per a mi. Del Pompidou recordo les poca-soltades del Warhol, dos o tres quadres un tot blau, l'altre íntegrament vermell i el tercer íntegrament negre, un llit amb forma de llauna de sardines, dos o tres peces abstractes que em van interessar, algun Kandinsky que ja saps que m'agrada, i poca cosa més.
De totes maneres estic d'acrod en què París, en sí mateix, és el gran museu.