RACONS (V): ELS MUSEUS DE PARÍS

Visitar museus és sempre una activitat agradable. Més que això. Una activitat necessària. Silenci, concentració, art. És a dir, la vida queda fora i jo em relaxo. I de tots els museus del món els de París tenen aquell encant tan especial. El del Louvre potser és el menys encantador. Gran, inabastable, esgotador. Excessivament divers i dispers, passes de veure mòmies egípcies a veure escultura grega sense adonar-te'n. El que sí es digereix molt bé és el que puguis prendre en la terrassa del primer pis, amb les vistes a la piràmide i a l'edifici, al peu de les estàtues.
Una altra història és el Musée d'Orsay. Meravelloses les peces que s'exposen (impresionisme, que tant ens agrada) i meravellós el mateix museu. Es tracta d'una antiga estació reconvertida en espai d'art (com en saben els francesos de fer aquestes coses i que bé les fan). És un dels museus més relaxants que conec. El gran rellotge, en altre temps indicador de punturalitats i molestos endereriments, és ara una metàfora de tot el contrari: de suspensió, de detenció, de la densitat del temps feliçment detingut. Les escultures, matèria en repòs, contribueixen vivament a fomentar aquesta sensació.Hi ha més museus a París però jo en conec nomès un altre. L'encantador, el màgic Musée Rodin. Es tracta d'un petit palau que havia estat originàriament un hotel. És un museu consagrat al gran escultor, amb peces de d'altres artistes com la gran Camille Claudel o van Gogh. Amb uns jardins encantadors poblats per les escultures de Rodin, amb la màgia de la força extraordinària de la seva obra. Si quan t'allunyes gires el cap ni que sigui un moment pots veure el pensador, aquesta sorprenent metàfora de l'home sensitiu, de l'home que es qüestiona, en la seva solitut eterna a l'espai central del jardí, entre formes geomètriques. És com el punt i final a tanta sensibilitat, com si les escultures et vinguessin a despedir a la porta i et demanessin que tornessis, que no les deixessis massa temps soles en el seu món de silenci.