diumenge, 21 de juny de 2009

BEIRUT

Hi ha un grup que s'aparta força del que es fa en la música, i no només del que es fa, sinó també del que queda bé i dóna categoria. Representen, per tant, una alanada d'aire fresquíssim. El seu cantant, compositor, saludat per a molts com si d'un petit geni es tractés, porta des dels quinze anys fent cançons. Es diu Zach Condon. Nascut a Nou Mèxic s'ha criat a New York. El seu grup, Beirut, vesteix les seves cançons amb sons diversos (des de la trompeta del cantant fins el violí, l'acordió o la mandolina), conformant una banda molt particular, definida com a indie-folk. També té detractors, i resulta comprensible, perquè no es tracta d'una proposta que deixi indiferent ningú. La seva música s'ha comparat amb la dels gitanos que anaven amb la cabra i l'escala. Una comparació graciosa, potser per la importància que la trompeta té en aquest grup. Trompeta que li dóna aquest to alegre i festiu que tant m'agrada, d'arrel clarament folk, però alhora amb un aire bohemi i fins i tot melancòlic.


Des que van començar fa tres anys han aconseguit prestigi i un notable número de fans. Editen discs, de vegades amb només cinc cançons que, de totes maneres, exposen a internet. I de vegades, com per exemple en un dels seus discs, preparen els seus propis vídeos amb so directe, enregistrats sense muntatge, tal com els fan, sense maquillar imperfeccions ni vocals ni instrumentals. El següent és un d'aquests vídeos improvitzats. Si l'anterior tema no ha agradat, en aquest ja no val la pena ni molestar-se en clicar al play. És genuí Beirut.

6 comentaris:

Susana ha dit...

Ramon, quina descoberta! M'han encantat! Tot: els acompanyaments, la veu, la seva forma poc convencional de mostrar-se... El cas és que sent del tot originals, no sé per què, és com si em recordessin a alguna cosa que no sé on para en el meu inconscient. Potser als carroussels? A les fires? Sí que té un aire de festa i melangiós alhora.

Estic segura que avui has fet una bona colla de nous fans del Beirut, jo ja m'hi compto. Gràcies!

soniabaste ha dit...

Quina sorpresa més agradable, qué monos tots plegats, qué frescos i que bons. M'encanten.

joseantonio322 ha dit...

Lo que más sorprende es que se trate de músicos norteamericanos, parecen claramente de la Europa del Este, ¿no crees? No entiendo lo del prestigio que dices al principio, no creo que solo tenga y de prestigio el jazz y similares.

vivaduracel ha dit...

Sí, es música de fira, jajajaja, de carroussel. No és el meu tipus de música, pero si els salvo per alguna cosa es per l'aposta tan poc contaminada, tan poc formal.

Ramon ha dit...

Susana, Sonia, celebro que us agradin, per a mi van ser una descoberta absoluta, em resulten divertits i la seva música em transmet alegria però una certa melangia alhora. I després l'aposta tan poc contaminada que diu el vivaduracel, expresió que subscric totalment.
José Antonio, esto de música del este no eres el único que lo dice, lo he leido en algún crítico... Estás puestísimo, ya veo. Yo no sabría decir tanto, no sé nada de la música del este.
Vivaduracel, a part d'incontaminacions, ja sé que no és el teu tipus de música, gracies per donar la teva opinió en qualsevol cas.

Pan ha dit...

Hola Ramon, gràcies pel descobriment, va bé sentir música una mica més trànquil·la. Em recorden una mica als "arcade fire"( http://www.youtube.com/watch?v=NNfWC4Sgkcs). Coincideixo amb tu en lo de melancòlics, casi que es la part que menys m'agrada d'ells, m'agraden més en les cançons que tenen més animades.