dimecres, 10 de juny de 2009

ZABALETA

Fa uns mesos vam anar a la fàbrica Casarramona, seu del Caixa Fòrum de Barcelona. Les exposicions són gratis i de vegades valen la pena (d'altres no, mers "restos de serie"). La darrera visita va servir per descubrir un pintor i assaborir-ne un altre d'extraordinari (Joaquim Mir, de qui ja parlaré un altre dia). Primer, però, vam passejar per l'antiga fàbrica, tot i que no vam poder pujar a dalt, al terrat, cosa que val molt la pena i que ja haviem fet en una altra ocasió. Així, les úniques fotos que vam poder fer van ser aquestes dues, de les totxanes modernistes, de les torres, de l'encant indubtable d'un espai feliçment recuperat.

Rafael Zabaleta va ser un pintor andalús nascut l'any 1907 amb una obra molt personal. Gairebé no va sortir del seu poble, tret d'alguna escapada a París, i la seva obra es mou entre un expresionisme de vius colors fins a la influència de Picasso en unes formes post-cubistes. Va ser Picasso qui el va animar, potser veient-lo poc dotat per a la vida social i les hipocresies que comporta, a tornar al seu poble i no deixar mai de pintar per tal de trobar en allò petit i local la veritable grandesa del que és universal.








Un petit o gran regal pels sentits aquest Zabaleta. En directe els seus quadres sorprenen. Els ocres de la terra andalusa contrasten amb l'intens blau de l'aigua i els tons vius dels cossos. L'espai que retraten és el del poble andalús, el de la feina dura del camp, el de la plaça del poble vestida per les festes, el dels seus habitants que dormen, treballen, s'interroguen o descansen amb una voluptuositat sorprenent.

5 comentaris:

vivaduracel ha dit...

Desconocía a este ZB. Me gusta la pintura viva, rabiosa, de trazos contundentes, con figuras que pesan. No sé a quien me recuerda aunque me recuerda a alguien. Desde luego, influencias de Picasso bastante claras, también de esas figuras regordetas de Miró... i ara no se perque parlo en castellà. Llàstima que les fotos siguin tan petitones.

Susana ha dit...

Ramon, subscric tot allò que diu Vivaduracel, des de que el desconeixia (no saps fins a quin punt!: el títol de l'entrada fins i tot pensava que estava dedicat a un futbolista... glups!! perdó!), fins a tot el que he pensat mentre mirava les fotos: "aquí hi ha Picasso", "això recorda al primer Miró", fins i tot en alguns punts m'ha recordat a imatges de còmic (de bon còmic).

Puc dir que m'encanten els colors, i m'encanten alguns detalls: per exemple m'he quedat de pedra en veure les empremtes de les mans de la figura d'El Campesino. Hi ha un detall, però, que em sorprén/molesta: sé per la família directíssima de la duresa d'aquell camp, de les hores de sol a sol (i el sol allà, ja sabem com és), i m'ha sobtat veure les figures "retozantes", tan felices, amb el nano, el vi, les migdiades... Suposo que és el preu que s'ha de pagar perquè els artistes fossin "gente bien" o, com deien per allà, "señoritos". La realitat que ens retraten no té res a veure amb la que sento jo explicar de la gent del camp.

Tot i així, m'ha sorprés força aquest pintor (en general, per bé). També m'ha encantat el teu passeig per la fàbrica Casarramona. Per ambdues coses, i perquè mai surto sense emportar-me coses noves i fascinants del teu bloc, gràcies...

Una abraçada

Ramon ha dit...

Rafel, no havia pensat en les influències de Miró, sí en les de Picasso. No he trobat imatges mes grans del quadres de ZB (jeje, molt bo).
Susana, potser he fet malament la tria, perquè sí que és cert que mostren una Andalucía molt estilitzada, però en d'altres quadres també insisteix en les feines del camp, en la gent gastada, en les "ferias" des d'un punt de vista una mica naive, com en un còmic (molt bona la comparació). A mi em va semblar una mirada interessant, agoserada, segurament diferent en molts aspectes. Thanks

Ana Rodríguez Fischer ha dit...

De entrada, hablar de alguien que es andaluz y se apellidaZabaleta, insta ya de por sí a la curiosidad.
Las imágenes la agrandan. Como estoy en plena fase de idilio con Montjuich... anoto la cita pendiente.

Susana ha dit...

D'acord, Ramon, és que com no el conec gens, em costa fer-me una idea més completa. Dóna la casualitat que vaig entrar al museu que ens enllaçaves i el que vaig veure era un poco más de lo mismo. Però si també apareixen feines dures de camp, si apareix la gent desgastada, o bé la gana, la misèria a què sotmetien tota aquesta gent els "señoritos" de l'època, aleshores penso que retrata Andalusia de forma més complerta. Segurament has anat a donar amb el tema en què sóc més absolutament maniquea (la sangre y eso, ya sabes). Assumeixo la meva limitació i em reobro al Zabaleta que, de fet, m'agrada.

Gràcies de nou. Una abraçada