Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Racons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Racons. Mostrar tots els missatges

dilluns, 7 de juny del 2010

RACONS (VIII): EL MURO

Mi fascinación por Berlín era muy grande, sobre todo por el muro. Porque Berlín permite acercamientos desde Historias muy diferentes, pero todas ellas en mayúsculas. La historia del Imperio Prusiano, por ejemplo. O la historia del nazismo y la Segunda Guerra. O la historia de la guerra fría y el muro de la vergüenza. Elegí esta última. Acaso por ser la más cercana, o acaso porque recuerdo la caída de 1989 y estoy viviendo, como todos, las consecuencias de todo ello.

Pero en Berlín no todo es muro. Está por ejemplo la enorme torre de comunicaciones, la literaria Alexanderplatz, la futurista Potsdamer, la puerta de Brandemburgo, el Tiergarten o cómo tener un bosque dentro de tu ciudad, la avenida del Under der Linden o avenida de los tilos y el monumento al Holocausto que es fantástico en su rareza. Al monumento al Holocausto le dediqué un "Racó-Rincón" hace unos meses.

Pero volvamos al muro. Berlín es una ciudad de ciudades. Algunos de los rincones más emblemáticos vienen condicionados por el muro, que en gran medida sigue presente en el imaginario, ese muro que dividió en dos la ciudad. Los pocos fragmentos que existen son ahora atracción turística, museo al aire libre. Hay pedazos de muro en la emblemática Potsdamer Platz. En los alrededores del Checkpoint Charlie (una de las puertas más conocidas entre Berlín Oriental y Berlín Occidental). También en el Centro de documentación de la Bernauer Strasse, de visita obligada.
De entre todos los rincones berlineses dedicados al muro hay uno que es seguramente el mejor, el más interesante: la East Gallery. Se trata de un quilómetro de muro que sigue todavía en pie a modo de galería al aire libre. Los artistas que habitaban en Berlín a principios de los 90 decoraron ese quilómetro que se ha convertido en símbolo de la posguerra fría. El verano pasado, con motivo del décimo aniversario de la caída del muro, se restauró ese quilómetro de muro. Las fotos que traigo son de antes, de cuando yo lo visité en 2005.
Más tarde supe que en el interior de los dos muros habitaban los conejos. Era un paraíso cerrado, seguro y muy habitable (un verdadero locus amoenus conejil). Me sorprendió tanto que lo cité en una entrada y es un ejemplo de que uno descubre cada día nuevas esquinas inesperadas, incluso cuando menos lo espera.

re

dimarts, 24 de novembre del 2009

RACONS (VII): CHELSEA MARKET

En el barrio de Chelsea, en uno de los corazones de la capital del mundo, se levanta el que es mi mercado favorito. Yo, que vivo en una ciudad de mercados, me sorprendí y enamoré de un mercado tan poco corriente, al menos desde nuestra óptica. En una nave de ladrillo que evidencia su pasado fabril un gran pasillo en la planta baja acoge desde tiendas de lechugas y demás verduras hasta selectos espacios donde se venden los mejores vinos de importación y que cuestan un riñón. El suelo es brillante, de madera pintada y fragmentos de metal, como una plataforma fría y acaso futurista; la decoración muy americana y funcional; un chorro de agua baja del techo y se estrella en un pozo poblado de piedras de río (quizá del vecino Hudson o del EastRiver con el que comparto nombre). Y a medio recorrido, en un espacio más amplio, un grupo entre el jazz y el foxtrot ameniza las compras de las maris new yorkers y de los paseantes con sesiones muy inspiradas. Entre lechuga y pescado el público se sienta y disfruta del concierto (aunque los personajes de la foto de abajo no se parezcan a mis vecinos). The Chelsea Market supone en cualquier caso una huida del socorrido deli, tan práctico pero tan impersonal.

re

dilluns, 10 d’agost del 2009

RACONS (VI): EL MEU POBLE DE MUNTANYA

No tinc un poble, que en tinc dos. De petit els meus estius eren compartits. Ara sovint també. Tenir dues cases familiars en dos indrets tan diferents et dóna la possibilitat de desconnectar i descansar allunyat de la ciutat. Aquest estiu ha estat el poble de la muntanya.
La muntanya m'agrada per raons diverses. Per la solitud, per exemple. M'agrada també perquè el bosc, indret màgic, ha estat de sempre un fonamental lloc sagrat. M'agrada finalment perquè l'alçada et fa estar més a prop de les altures. Més frescor, llum més intensa, natura sense lligar, proximitat al cel i a les estrelles. Si el mar és llibertat la muntanya és intimitat. Amb un mateix i amb els altres. Segurament la intimitat excessiva resulta molesta (la "excesiva intimidad" que deia el poeta). Però molest és també de vegades, per diversos motius, el procés del coneixement.

El meu poble de muntanya té aquests ingredients, o els facilita. Una certa dosi d'espiritualitat molt lligada a la terra (se'm representa ara la intensa olor de la terra mullada després de la pluja que sempre espanta, trons i llamps més vius pel tornaveu que en fan les muntanyes). Una certa dosi de paisatge feréstec: valls, rius, arbres, núvols, cases, pedres (ells en diuen rocs). I finalment una dosi generosa d'intimitat, de record, de malenconia.

re

divendres, 12 de juny del 2009

RACONS (V): ELS MUSEUS DE PARÍS

Visitar museus és sempre una activitat agradable. Més que això. Una activitat necessària. Silenci, concentració, art. És a dir, la vida queda fora i jo em relaxo. I de tots els museus del món els de París tenen aquell encant tan especial. El del Louvre potser és el menys encantador. Gran, inabastable, esgotador. Excessivament divers i dispers, passes de veure mòmies egípcies a veure escultura grega sense adonar-te'n. El que sí es digereix molt bé és el que puguis prendre en la terrassa del primer pis, amb les vistes a la piràmide i a l'edifici, al peu de les estàtues.
Una altra història és el Musée d'Orsay. Meravelloses les peces que s'exposen (impresionisme, que tant ens agrada) i meravellós el mateix museu. Es tracta d'una antiga estació reconvertida en espai d'art (com en saben els francesos de fer aquestes coses i que bé les fan). És un dels museus més relaxants que conec. El gran rellotge, en altre temps indicador de punturalitats i molestos endereriments, és ara una metàfora de tot el contrari: de suspensió, de detenció, de la densitat del temps feliçment detingut. Les escultures, matèria en repòs, contribueixen vivament a fomentar aquesta sensació.Hi ha més museus a París però jo en conec nomès un altre. L'encantador, el màgic Musée Rodin. Es tracta d'un petit palau que havia estat originàriament un hotel. És un museu consagrat al gran escultor, amb peces de d'altres artistes com la gran Camille Claudel o van Gogh. Amb uns jardins encantadors poblats per les escultures de Rodin, amb la màgia de la força extraordinària de la seva obra. Si quan t'allunyes gires el cap ni que sigui un moment pots veure el pensador, aquesta sorprenent metàfora de l'home sensitiu, de l'home que es qüestiona, en la seva solitut eterna a l'espai central del jardí, entre formes geomètriques. És com el punt i final a tanta sensibilitat, com si les escultures et vinguessin a despedir a la porta i et demanessin que tornessis, que no les deixessis massa temps soles en el seu món de silenci.

re

dijous, 30 d’abril del 2009

RACONS (IV): PARC DEL LABERINT

Fantàstic, sobretot a la primavera. Són famosos (i pedagògics) els seus dos jardins, el clàssic i el romàntic. Els ponts, els arbres centenaris, els racons, el laberint. Et pots perdre aquí en el sentit més literal (en l'altre també).

Ariadna vigila des d'un racó no gaire allunyat. Teseu, el gran triomfador, guarda l'entrada al laberint. El mateix Teseu que, recuperat per Marsé en el seu discurs d'acceptació del premi Cervantes, és el símbol de qui entra en un lloc i pot sortir-ne per explicar què ha vist. D'aquesta manera s'entra i se surt dels llocs quan un té ganes de viure i compartir.

El millor: tot el parc. El pitjor: que s'ha de pagar entrada la majoria de dies, l'absència de transport públic que en dificulta moltíssim l'escapada si no tens cotxe i els mosquits.

re

diumenge, 1 de febrer del 2009

RACONS (III): CADAQUÉS

Cadaqués és molt famós i amb tota la raó. Un poble mariner que ha preservat la història, gairebé el temps, acollit darrere de les muntanyes, al voltant del mar. Ara que ens queixem de les grues, dels xalets adossats, dels blocs d'apartaments, dels supers i els hipers, de les zones industrials, dels tunels, de les autopistes i les autovies, dels hotels a primera línia de mar, trobar un indret com Cadaqués resulta un regal.
Va ser una excursió ràpida el passat Nadal. Fèia fred, vent. Però la intensitat de l'estada, del blau del mar i del cel, del blanc de les cases, del gris de l'empedrat i del verd de les muntanyes va fer que m'enamorés de forma inevitable d'aquest poble.
Vam visitar Portlligat, de clares connotacions dalinianes. La casa de Dalí i Gala és la cosa més frikie que he vist en molts anys. Curiosa, de totes maneres. No en poso cap foto (ai, les bateries...) És igual, millor una foto de l'església de Cadaqués, francament impresionant.
Hi ha gent que diu que els pobles de la costa a l'hivern resulten molt tristos. No hi estic d'acord. Resulten, en primer lloc, molt tranquils, que a l'estiu de vegades són intransitables. I tot aquest aire una mica decadent que potser sí que tenen, tan solitaris, amb el fred i el vent i l'humitat, ja m'hi està bé. Representen la vida tranquila i descansada, la vida aprofitada, la vida en bona companyia.
(Per cert, totes les fotos d'aquesta entrada són meves, ara sí. Com es nota que ja he heredat la petitona...)

re

dissabte, 17 de gener del 2009

RACONS (II): LES CASES QUE BALLEN

A Praga, entre molts edificis, carrers, ponts i monuments emblemàtics hi ha una edificació nova que s'està convertint en una altra icona de la bonica ciutat, capital de la República Txeca i de l'antic regne de Bohèmia. És de l'arquitecte Frank Gehry, autor també del Guggenheim de Bilbao i del peix daurat del Port Olímpic de Barcelona. De Frank Gehry és també el projecte d'edifici de la futura estació de la Sagrera, a Barcelona. Aquest és el projecte de la Sagrera i el peix.

Les cases que ballen, al costat del riu Moldava, són dues cases que es retorcen com si ballessin També se les anomena Ginger i Fred, en homenatge a Ginger Rogers i Fred Astaire. En fotografia són curioses, en directe molt sorprenents.

re

dimecres, 7 de gener del 2009

RACONS (I): MONUMENT A L'HOLOCAUST

Hi ha un espai a Berlín que resulta sorprentent. És força nou. No sé ara com estarà, potser està molt degradat. Quan jo hi vaig anar feia poc que l'havien inaugurat i era impresionant.
Al costat de la Porta de Brandemburg, a quatre passes de Potsdamer Platz, un monument original recorda tots els morts a l'Holocaust dels nazis. En una plaça amb desnivells un conjunt de blocs de pedra negres de diferents alçades, posats en fila, creant un laberint de llargs passadissos, componen l'original monument. T'endinses i els blocs es fan més grans. Els blocs de pedra delimiten els carrers estrets i alhora amaguen el voltant. No hi ha pèrdua, si un segueix recte surt del monument però alhora la sensació és d'absoluta claustrofòbia.
Resulta una curiosa metàfora de l'horror. I una interessant manera d'honorar el record. (Tan present ara, amb tot el que està passant a Palestina. Quina vergonya l'esser humà...)

re