HOSPITAL DE LA SANTA CREU I SANT PAU

El sábado fue un día denso. Denso pero agradable. Hizo un tiempo inmejorable, absolutamente mediterráneo, que invitaba a pasear y a reconciliarse con la vida. Durante la tarde, la actividad fue intensa. Antes de dar nuestro apoyo a Garzón y nuestro homenaje a las víctimas y familiares del franquismo en la plaza Sant Jaume estuvimos en el Hospital de Sant Pau, tan cercano a casa (dos manzanas), pero no afortunadamente por motivos médicos.
El Hospital de Sant Pau (de la Santa Creu i de Sant Pau, para ser exactos) es una entidad antiquísima. Se fundó en el año 1401 y tenía su sede en el actual Raval, en unas imponentes naves góticas que actualmente acogen la Biblioteca de Catalunya. El edificio medieval quedó pequeño y además era poco adecuado para las ideas sobre salubridad que comenzaron a circular a finales del siglo XIX. Por ello en 1902 se encargó al modernista Lluís Domènech i Montaner la construcción de un nuevo hospital en las cercanías del, entonces (y ahora) en construcción, templo de la Sagrada Familia. Domènech i Montaner edificó una serie de pabellones (27 en concreto) que ocupaban nueve manzanas. Entre mucho verde y sosiego se suponía que los enfermos guarecían antes. Respondía a un concepto de la medicina actualmente perdido.
Pero el nuevo hospital también acabó por quedar pequeño. Se ha construido recientemente un nuevo Sant Pau confortable, moderno, tecnológicamente indiscutible, en una zona muy cercana. Mas el nuevo Sant Pau no tiene, obviamente, el encanto del Sant Pau original. Del Sant Pau de los pabellones modernistas.
Aprovechando que los pabellones han quedado vacíos se ha iniciado una amplia reestructuración del entorno, recuperando los elementos originales. Y es por este motivo que el sábado se realizó la jornada de puertas abiertas. Ese fue mi sosegante paseo modernista antes del No pasarán.
(Los recintos del antiguo hospital de Sant Pau se dedicarán, tras la rehabilitación, a usos cívicos, vecinales, de exposición y de la recién creada Unión por el Mediterráneo, que tiene su sede en mi ciudad.)

re

Reduir l'entrada

YO ESTUVE AHÍ (NO PASARÁN)

El sábado 24 de abril se convocaron en varias ciudades del Estado marchas o concentraciones en apoyo al juez Garzón. En Barcelona, sin gran publicidad (a mí me llegó a través de un mail que me mandó Mireia), el acto se organizó a las seis y media en la plaza Sant Jaume, el antiguo foro de la Barcelona romana y desde siempre centro del poder político. Como reza el encabezamiento de esta entrada, yo estuve ahí.


Se está haciendo necesario reaccionar y gritar por lo que está ocurriendo. Más allá de cosas que nos puedan haber gustado más o menos del juez Garzón hay algo innegable: el juez está siendo cuestionado y amenazado por algo muy concreto: haberse atrevido a juzgar los crímenes del franquismo. El gran, enorme tabú de nuestra historia reciente.

Desde siempre, en los medios de comunicación, se nos ha vendido la excelencia de nuestra transición: ha sido como si se nos quisiese convencer. Y sin embargo desde hace un tiempo se está cuestionando mucho esa transición. Porque a la viuda y nietos de Franco se les pasó una pensión económica durante muchísimos años. Porque nunca se cuestionó ninguno de los crímenes del dictador. Porque no ha sido hasta hace muy poco que se dice por fin en voz alta que los fascistas vivieron siempre protegidos hasta que se murieron en sus camas.

Lo peor de todo es seguramente la capacidad que tiene la caverna española de darle la vuelta a todo. Ellos persiguen al juez por haber tocado lo que no debía: nosotros somos quienes nos situamos contra la justicia puesto que no tenemos el respeto debido al Tribunal Supremo (por mucho que éste admita la querella presentada por Manos Limpias, que todos sabemos lo que son). Ellos, los herederos del franquismo, son quienes votaron la constitución y quienes defienden la democracia y la ejemplaridad de nuestra transición: nosotros somos los exaltados que nos quejamos sistemáticamente de todo y que forzamos actitudes difícilmente aceptables. Ellos se llenan la boca con palabras como libertad y justicia, y nosotros una panda de comunistas trasnochados, peligrosos y exaltados que no estamos nunca conformes con nada. Y luego rubrican su moderación extraordinaria con un Viva España, Viva el Rey que a mí me suena a Santiago y cierra España. Que haya mucho silencio, mucha censura, mucha prohibición, mucha tristeza y muchísima hipocresía no parece importarles. Lo único que les importa es que nada que pueda molestarles vaya a tocarse y que sean capaces de seguir dándole la vuelta a todo para seguir pasando ellos, justamente ellos, por demócratas de toda la vida.


Esta idea, la de que igual no fue tan maravillosa nuestra transición, fue la idea central del acto del sábado. Hablaron, entre otros, las escritoras Rosa Regàs y Carmen Domingo, los actores Fernando Guillén, Vicky Peña y Jordi Dauder, el fiscal Jiménez Villarejo, y varios representantes de asociaciones de antiguos represaliados por el franquismo. Numerosas banderas republicanas, porque al final es eso, el espíritu de la República frente a una monarquía de raíz franquista, lo que estamos reivindicando. Muchísima emoción, contenida o no. Numerosos letreros de gente anónima que se hacía oír de forma silenciosa. Poemas de Antonio Machado, Federico García Lorca y Miguel Hernández (los poetas mártires del fascismo). Y un grito final que quiero traer en forma de vídeo. Porque seguimos necesitando ese grito: luchar para que no pasen quienes quieren sustraernos la democracia y quieren callarnos la boca con palabras como justicia y libertad, palabras que en sus labios resultan ya excesivamente prostituidas.

re

Reduir l'entrada

MEMÒRIA DE TURANDOT

Des de fa un parell o tres d'anys el Liceu de Barcelona posa en marxa una iniciativa molt interessant: el Liceu a la platja. Una gran pantalla retransmet una òpera o un recital. Cadires de fusta que permeten asseure's, si tens entrada. Entrada gratuïta: cal únicament anar a reservar-les al Centre Cívic de la Barceloneta o al mateix Liceu. Si no tens entrada pots asseure't a la platja i veure l'òpera des de la sorra. La gent s'endú el sopar i l'ampolla de vi: immillorable manera de compartir la música, l'estiu i l'amistat.
El lloc és la platja de Sant Sebastià, a la Barceloneta, on acaba el Passeig Joan de Borbó. El primer any va ser una Norma de Bellini extraordinària, amb la gran Fiorenza Cedolins i la potser encara més gran Sonia Ganassi. L'estiu de 2008 el concert de Josep Carreras (no hi vaig anar). I aquest estiu passat l'obra inacabada de Puccini: Turandot.
L'obra es retransmet amb un parell d'hores de decalatge, no per motius censurables, com passa en els grans espectacles televisius, en què si algú diu alguna cosa inconvenient els dóna temps de tallar. El motiu en aquest cas és que les òperes comencen a les vuit i a l'estiu a aquesta hora encara és de dia, i si no hi ha fosca no es pot veure la pantalla. Aquestes dues hores permeten que els cantants, al final, tinguin temps de traslladar-se des de les Rambles a la Barceloneta per tal de rebre els aplaudiments del públic. S'abaixa el teló i els cantants apareixen al teu costat, com per art de màgia. (Com la soprano basca Ainhoa Arteta que feia de Liu en la representació d'aquest estiu)
Ara que per fi comença el fred i que s'apropen els nadals i tot es converteix en fosc, íntim i casolà recordo les nits d'estiu, exteriors, càlides i en aquest cas, musicals. I la música de fons hauria de ser el Nessum Dorma, és clar, o potser millor la meva ària preferida d'aquesta òpera: Non piangere, Liu, molt menys coneguda. (No hi ha cap versió del Non piangere que em faci el pes a Youtube... així doncs, visca el tòpic i visca Nessun Dorma).

(POR CIERTO, DOMINGO 13 ES EL DÍA DE MACHADO EN LA RED. MARIANO JOSÉ TIENE PUESTO EL MARCADOR)

re

Reduir l'entrada

TOLEDO: PEÑASCOSA PESADUMBRE

Así define Miguel de Cervantes en Los trabajos la ciudad de Toledo. Ya la conocía. Hace años la visité, y el recuerdo era muy destacado. Me quedaron ganas de muchas fotos y muchos paseos. Ahora, con la digital en ristre, he vuelto a visitarla y he vuelto a sorprenderme. El viaje ha sido corto pero suficiente. Además de las encantadoras callejas empedradas (qué peñascosa pesadumbre escalarlas cuando el sol aprieta) me he reencontrado con la Catedral, tan imponente, posiblemente una de las catedrales más bonitas de España, y el Alcázar, que da mal rollo . Con El Greco y el Conde de Orgaz, con las plazas casi inexistentes, con el Tajo tan chiquito y recoleto, tan curvado, tan poblado de ninfas garcilasianas que me extraño de que pueda ser el mismo Tejo que luego desemboca grandilocuente y exagerado en mi amada Lisboa. Con la tradición árabe y judía, con la Escuela de Traductores que tanto supuso, con los dulces que han quedado en Toledo como muestra de permanencia de tantas tradiciones, con la noche toledana, la espada toledana y los toledanos mazapanes (mis preferidos, junto con la noche).


Pero si todo eso ya lo sabía, y me gustó tanto que por eso volví, ahora he descubierto nuevos caminos, nuevos decorados, nuevas realidades tan toledanas como las anteriores. Por ejemplo, la Cava, pizpireta, ligona, deslenguada (seguro) y caliente como una brasa. Había leído y comentado aquellos versos extraordinarios de Fray Luis: "Folgaba el Rey Rodrigo/ con la hermosa Cava en la ribera/ del Tajo, sin testigo", pero jamás sospeché que Toledo guardara como una reliquia el baño de la Cava, la diosa mora que facilitó con sus artes de cama el que los árabes conquistaran toda la península, el lugar exacto del dulce pecado. O esa ruta extraordinaria de Puentes y Puertas , extraordinaria muralla, imponentes bocas de entrada, caminos medievales sobre el río. O el Monasterio de San Juan de los Reyes, de un gótico flamígero incendiado directamente. Monasterio que sus molestas Majestades del momento (los Católicos, me refiero) hicieron levantar para poder tener una tumbita digna de sus reales despojos. Sólo que levantar un monasterio imponente lleva su tiempo. Tiempo que los reyes aprovecharon para seguir conquistando españas. Entre que los constructores y los esclavos, porque eso debían ser, empezaron y terminaron el monasterio los Reyes tuvieron la dicha de recuperar Granada y rectificaron. No querían Toledo, querían levantar una Catedral en Granada y dormir allí el sueño eterno. Para memoria eterna de lo mucho que les costó la toma. Allí están, en Granada, con su yerno bellísimo y su pobre hija, la loca. El Monasterio de Toledo quedó y permanece como una tumba vacía, una proyecto inacabado, sin embargo tan bello.
Toledo, en su belleza seca y peñascosa es un poco eso. Capital de un Imperio que ya no existe, promesa de una unión de culturas que tampoco existe. Recordatorio continuo, eso sí, de otras cosas que no me gustan nada pero siguen existiendo. Atentos a la próxima entrada: hablaré de ello.

re

Reduir l'entrada

RACONS (VI): EL MEU POBLE DE MUNTANYA

No tinc un poble, que en tinc dos. De petit els meus estius eren compartits. Ara sovint també. Tenir dues cases familiars en dos indrets tan diferents et dóna la possibilitat de desconnectar i descansar allunyat de la ciutat. Aquest estiu ha estat el poble de la muntanya.
La muntanya m'agrada per raons diverses. Per la solitud, per exemple. M'agrada també perquè el bosc, indret màgic, ha estat de sempre un fonamental lloc sagrat. M'agrada finalment perquè l'alçada et fa estar més a prop de les altures. Més frescor, llum més intensa, natura sense lligar, proximitat al cel i a les estrelles. Si el mar és llibertat la muntanya és intimitat. Amb un mateix i amb els altres. Segurament la intimitat excessiva resulta molesta (la "excesiva intimidad" que deia el poeta). Però molest és també de vegades, per diversos motius, el procés del coneixement.

El meu poble de muntanya té aquests ingredients, o els facilita. Una certa dosi d'espiritualitat molt lligada a la terra (se'm representa ara la intensa olor de la terra mullada després de la pluja que sempre espanta, trons i llamps més vius pel tornaveu que en fan les muntanyes). Una certa dosi de paisatge feréstec: valls, rius, arbres, núvols, cases, pedres (ells en diuen rocs). I finalment una dosi generosa d'intimitat, de record, de malenconia.

re

Reduir l'entrada

MEMÒRIA DEL BARÇA

(L'estiu és bon moment per recordar. Bolonya, per exemple. O ara el triplet del Barça, o potser les matinades per anar a la feina...)

El que de veritat recordo amb verdadera nostàlgia és aquell temps en què a l'estiu els futbolistes i els periodistes esportius anaven de vacances. Per Sant Joan es tancava la parada que no es tornava a obrir fins l'inici dels campionats pre-lliga, a finals d'agost.

Ara no. Ara la informació esportiva no tanca mai. Quan s'acava la lliga venen les celebracions. Quan s'acaven les celebracions venen els fitxatges que duren tot l'estiu. I això es va amenitzant amb deliciosos reportatges del tipus Eto'o se marcha i Eto'o no se marcha, o els encara més deliciosos Iniesta nos muestra Fuentealbilla, su pueblo albaceteño. D'altra banda els campionats amistosos pre-lliga cada vegada comencen més aviat perquè la gent ha descobert que pot viure sense vacances però no sense futbol. Ni que sigui amistós. Ni que no tingui el més mínim interés.

No he volgut que aquest bloc estés mai condicionat per la actualitat. Així que quan en passa alguna de grossa, jo no en parlo. Redacto les entrades quan tinc un moment, de vegades en diversos dies, i quan em sembla les vaig posant. Condicionar-me per l'actualitat estaria molt bé però no puc fer-ho. Així que parlo de les coses quan puc, ni que ja no estiguin de moda (a Vila-Matas li agradaria això). Com del triplet del Barça, per exemple.
Es fàcilment deduïble que no només no m'agrada el futbol sinó que sovint em fa ràbia. Em fa ràbia que se li dongui tanta importància (si les passions futboleres es canalitzessin d'una altra manera...) Em fa ràbia també tots els diners que mou, sovint quantitats indecents. Em fa ràbia, finalment, que els negocis del futbol sovint els haguem de pagar entre tots, com alguns diuen i jo crec. Ara bé, dit això, he de dir que quan guanya el Barça ho celebro. I que vaig viure el triplet amb alegria esportiva (és a dir, avui me n'alegro i passat demà ja ni ho recordo, no sóc tampoc dels que ho he viscut tan intensament que les alegries m'han durat dies i dies). I aquí tres fotos. Les dues primeres són de dies diferents. Com en d'altres països la gent es posava a fora dels bars per seguir els partits des del carrer. Aquesta circumstància em va semblar sorprenent i divertida. I finalment el graffiti, la pintada al terra, amb guix groc, tan senzilla, tan austera diriem, tan immediata, que expresa segurament millor que grans pancartes i luminotècnia diversa la íntima satisfacció, gairebé infantil, pel triomf de l'equip propi.

re

Reduir l'entrada

PARADA COMPOSTELANA: DES DE LA CIUTAT ROMÀNICA

Primera parada d'aquestes vacances: Santiago de Compostela. És la ciutat romànica (que no romàntica, encara que segurament també). Acostumat a veure sempre la portalada barroca, immensa, altíssima, va ser una sorpresa trobar-me amb una ciutat romànica, antiga, de pòrtics i carrers porxats. Ens van explicar, en la nostra visita a la Catedral, que l'antiga portalada romànica, el pòrtic de la Glòria, extraordinari en la seva senzillesa, va ser tapada en el segle XVII per construir la portalada coneguda. La romànica els semblava massa senzilla, massa humana. Afortunadament no van destruir la portalada romànica original del mestre Mateo sinó que només hi van posar un decorat extraordinari davant. Avui es poden veure les dues, i disfrutar-les. A sota la famosa portalada barroca i la que hi ha darrere, el pòrtic de la glòria original (aquesta última no és meva, és una foto d'internet).
L'extraordinària vinculació medieval de Compostela és sabuda. Però no sé per què em va sorprendre tant que resultés tan evident. Jo, acostumat a les ciutats medievals perquè la meva ho és, he descobert el model de ciutat romànica (la meva és gòtica). Aquests carrers porxats, les petites places, les cases senzilles. La nostra entrada a Santiago va ser per la zona nova i va resultar una sorpresa horrorosa. Un eixample francament lleig, sense cap gràcia, blocs enormes altíssims i ciutat gris. És potser per això que el contrast amb el casc antic medieval va ser tan potent i en vaig quedar totalment enamorat.
Però no només Compostela, també Fisterre, el Finisterre que diem nosaltres. No és específicament bonic però la màgia d'aquest lloc és sorprenent. Els peregrins del Camí de Santiago, alguns, un cop visitat el Sant s'apropen al lloc més occidental d'Europa (80 km a l'oest de Santiago, de seguida es diu), la fi de la terra, i allà cremen (ho vam poder veure) les sabates, els mitjons, en un darrer acte màgic (tot el camí ho és) de depuració espiritual. Envoltats per l'Atlàntic que volteja el far de Fisterra. I per tants d'altres peregrins que, enlloc de cremar les sabates, opten per oferir-les al mar, no com una brossa molesta, sinó a sobre d'una roca, a sol i serena durant un parell de dies (després seran recollides pels vigilants, doncs el Camí és també respecte al medi ambient). El Camí, més enllà de la innegable part religiosa cristiana, té molt a veure amb els cultes antics, amb una espiritualitat molt interioritzada i primitiva, amb un ritus de renovació interna, d'evolució espiritual. En la foto que segueix es pot veure la zona de sota del far, la punta que dóna al mar, amb una escultura d'una bota en homenatge a les botes cremades en la pira que es veu, ennegrida, a la dreta. Cremar les sabates simbolitza, potser, la necessitat d'aprendre a caminar d'una altra manera.
I també A Coruña, amb el seu port, el barri antic, de bon passejar, les seves esglesies romàniques al mig de la ciutat, íntimes i petites, la seva platxa a l'altre costat de l'istme, la torre d'Hèrcules (dono fe dels 230 graons per pujar al capdemunt) o les cases de vidre que li van valer a la ciutat el nom de la ciutat de cristall.
I més coses però no cal allargar-se. Com per exemple un tom-tom que tenia el bon gust de fer-nos donar voltes i conèixer indrets ombrívols i meravellosos, sorprenents, plens d'horreos, de vaques, de prats verdíssims, enlloc de seguir aburrides autovies que són iguals a totes parts.

re

Reduir l'entrada

LA CASA BATLLÓ

Era un de les coses pendents, visitar la casa Batlló del passeig de Gràcia. Un racó gaudinià d'una gran delicadesa. Encara que Vila-Matas digui, comprensiblement, que li agrada París perquè no té cases de Gaudí, jo que sóc molt menys snob dic que m'agraden molt les cases de Gaudí (encara que em cansi la política casolana petit-burgesa que es podria identificar, a Barcelona, amb les cases de Gaudí) de la mateixa manera que m'agrada també, moltíssim, aquest París inacabable.

Si ets del pais, pagues 8 euros crec. Si ets no català en pagues 16. El preu és una barbaritat, encara que també és cert que teniem darrere dos madrilenyos apoquinant i feia una certa gràcia (sorry María!!!).
La única part de la casa Batlló que jo coneixia era la façana, és clar. La generosa galeria frontal que permetia als senyors del principal no perdre detall del que passava fora.
La casa Batlló, com moltes de les cases de l'Eixample, té dues escales. Una, la de servei, que permet pujar als diferents pisos i al terrat, i l'altre, l'escala noble, que era d'ús exclusiu pels amos de la finca i portava únicament al pis principal. Hi ha dos pisos per planta menys justament al principal, que tot ell és una generosa vivenda que es pot visitar. Els arquitectes modernistes, Gaudí en aquest cas, treballaven conjuntament amb els disenyadors d'interiors, marmolistes, fusters... Cap detall quedava fora de control.

L'escala és sorprenent. Els tons blaus es van fent més intensos a mesura que pujem. Un cop a dalt es poden visitar les esgolfes, construïdes amb l'arc apuntat tan propi de l'arquitecte, i el terrat, amb les xemeneies característiques.

re

Reduir l'entrada

TARRACO

Va ser una fugaç visita a la Tarraco Imperial. La coneixia només de referències (anfiteatre, muralles, poca cosa més), així que en una escapada vam decidir passejar i investigar. Algunes zones ens van semblar una mica deixades. No totes, és clar.


Les muralles possibiliten un passeig molt agradable i condicionat. L'anfiteatre va resultar una petita decepció, el circ una decepció enorme pel grau de deixadesa, del teatre romà millor ni parlar-ne, un solar ple de gats baladrers, que deia en Flotats. Em va agradar força la Seu, amb un claustre molt maco, i una plaça amb escalinata també molt acollidora. I de la part romana, a més de les muralles, la torre del Pretori que comunica amb el circ. Excel.lents vistes des de dalt de la torre. Reconstrucció en maquetes de la realitat imperial de Tarraco. Et pots fer una idea aproximada del que va ser allò i sentir que en respires l'atmòsfera.

Intramurs, a més de la Catedral, ens vam perdre pels carrers, les places, el fòrum. De tornada, camí del tren, parada al balcó de la Mediterrània per gaudir de les vistes. Prudentment oxigenats vam retornar a Barcelona amb vivències, records i fotografies.

re

Reduir l'entrada