El litoral de Barcelona és sempre un agradable lloc per passejar, sobretot a la primavera, quan el calor no és tan insuportable com en els temps estiuencs. L'ideal és acabar el passeig a la platja de la Barceloneta, baixar pel passeig marítim fins el Port Olímpic i potser seguir més enllà, per les platges del Poblenou. Avui, però, no anirem tan lluny.
Comencem al final de les Rambles, on el dit de Colom assenyala Mallorca. El més conegut del monument és la figura. La base, però, té uns relleus interessants que recreen la història del descubriment (odiosa paraula).
El moll de la fusta ens porta fins una escultura avui molt oblidada, el Gambrinus. L'any 1989, quan Barcelona es preparava pels jocs, al moll de la fusta es va habilitar espai per alguns restaurants. Un d'aquests va ser el Gambrinus. Va posar la gamba de Mariscal com a emblema al sostre. Un cop acabats els jocs va desapareixer el Gambrinus i la resta de restaurants, el moll de la fusta es va veure per fi lliure de locals, però la gamba del Gambrinus va continuar, solitària, convertida en una escultura oblidada.
Just enfront de la gamba, allà on les cases eren les que s'enfrontaven a la muralla ja desapareguda, hi ha l'anomenada Casa de Cervantes. Segons la tradició en aquesta casa hi va viure Cervantes en la seva estada a la ciutat, i és aquí on potser va imaginar que els seus dos personatges es trobarien per primera vegada mirant el mar i que seria el mar de Barcelona: "Tendieron don Quijote y Sancho la vista por todas partes: vieron el mar, hasta entonces dellos no visto; parecióles espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera que en la Mancha habían visto". Mar on justament serà Don Quijote derrotat en un dels moments que prefereixo de la novel.la (juntament amb el diàleg de Don Quijote i Sancho quan el primer mor, aquell de "No se muera Vuesa Merced..."): "Dulcinea del Toboso es la más hermosa mujer del mundo y yo el más desdichado caballero de la tierra, y no es bien que mi flaqueza defraude esta verdad. Aprieta, caballero, la lanza y quítame la vida, pues me has quitado la honra." Tot i que "los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevó sin ella solo por haberla visto", doncs Barcelona és "archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única" (ho diu Don Quijote quan ja tornen cap a la Mancha).
I ara que parlo de Cervantes recordo que no fa gaire vaig llegir la tesi que Cervantes era català i que es deia en realitat Miquel Servent. Sembla conya però n'hi ha que ho diuen seriosament. També s'havia dit això de Colom, però penso que potser amb més criteri. Però vaja, no en sóc pas especialista. Aquí unes imatges de la casa de Servent, vull dir, Cervantes...
I al costat de la gamba ens trobem la cara de Barcelona (així l'anomenen). És una, diguem-ne, escultura, obra de Diego Delgado basada en una imatge de l'artista nortamericà Roy Lichtenstein.
La cara de Liechtenstein, artista tan singular, dóna pas a dues possibilitats: seguir per les set portes o entrar sense més preambuls al barri de la Barceloneta, just on abans, diu la tradició, hi havia l'illa de Maians (illa monzoniana, és clar). Se m'acudeixen més coses a dir, però ja seria un altre passeig. Parlaria llavors de la meva extranyesa sobre la popularitat del barri de la Barceloneta, que totes les guies en parlen meravelles (i serà un barri curiós, no diré que no, però no el qualificaria com a maco ni tampoc com a tan interessant). Parlaria dels antics xiringuitos de la Barceloneta, on es podia menjar paella i gambes i veure cava amb els peus a la sorra. O del barri de xavoles del Somorrostro, just on ara hi ha el Port Olímpic. O de la mentida que va ser el Fòrum. O del Camp de la Bota, on justament hi van fer el Fòrum, antic escenari de més xavolistes i d'ajusticiaments del fascisme que va guanyar la guerra.
Comencem al final de les Rambles, on el dit de Colom assenyala Mallorca. El més conegut del monument és la figura. La base, però, té uns relleus interessants que recreen la història del descubriment (odiosa paraula).
El moll de la fusta ens porta fins una escultura avui molt oblidada, el Gambrinus. L'any 1989, quan Barcelona es preparava pels jocs, al moll de la fusta es va habilitar espai per alguns restaurants. Un d'aquests va ser el Gambrinus. Va posar la gamba de Mariscal com a emblema al sostre. Un cop acabats els jocs va desapareixer el Gambrinus i la resta de restaurants, el moll de la fusta es va veure per fi lliure de locals, però la gamba del Gambrinus va continuar, solitària, convertida en una escultura oblidada.
Just enfront de la gamba, allà on les cases eren les que s'enfrontaven a la muralla ja desapareguda, hi ha l'anomenada Casa de Cervantes. Segons la tradició en aquesta casa hi va viure Cervantes en la seva estada a la ciutat, i és aquí on potser va imaginar que els seus dos personatges es trobarien per primera vegada mirant el mar i que seria el mar de Barcelona: "Tendieron don Quijote y Sancho la vista por todas partes: vieron el mar, hasta entonces dellos no visto; parecióles espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera que en la Mancha habían visto". Mar on justament serà Don Quijote derrotat en un dels moments que prefereixo de la novel.la (juntament amb el diàleg de Don Quijote i Sancho quan el primer mor, aquell de "No se muera Vuesa Merced..."): "Dulcinea del Toboso es la más hermosa mujer del mundo y yo el más desdichado caballero de la tierra, y no es bien que mi flaqueza defraude esta verdad. Aprieta, caballero, la lanza y quítame la vida, pues me has quitado la honra." Tot i que "los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevó sin ella solo por haberla visto", doncs Barcelona és "archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única" (ho diu Don Quijote quan ja tornen cap a la Mancha).I ara que parlo de Cervantes recordo que no fa gaire vaig llegir la tesi que Cervantes era català i que es deia en realitat Miquel Servent. Sembla conya però n'hi ha que ho diuen seriosament. També s'havia dit això de Colom, però penso que potser amb més criteri. Però vaja, no en sóc pas especialista. Aquí unes imatges de la casa de Servent, vull dir, Cervantes...
I al costat de la gamba ens trobem la cara de Barcelona (així l'anomenen). És una, diguem-ne, escultura, obra de Diego Delgado basada en una imatge de l'artista nortamericà Roy Lichtenstein.
La cara de Liechtenstein, artista tan singular, dóna pas a dues possibilitats: seguir per les set portes o entrar sense més preambuls al barri de la Barceloneta, just on abans, diu la tradició, hi havia l'illa de Maians (illa monzoniana, és clar). Se m'acudeixen més coses a dir, però ja seria un altre passeig. Parlaria llavors de la meva extranyesa sobre la popularitat del barri de la Barceloneta, que totes les guies en parlen meravelles (i serà un barri curiós, no diré que no, però no el qualificaria com a maco ni tampoc com a tan interessant). Parlaria dels antics xiringuitos de la Barceloneta, on es podia menjar paella i gambes i veure cava amb els peus a la sorra. O del barri de xavoles del Somorrostro, just on ara hi ha el Port Olímpic. O de la mentida que va ser el Fòrum. O del Camp de la Bota, on justament hi van fer el Fòrum, antic escenari de més xavolistes i d'ajusticiaments del fascisme que va guanyar la guerra. 
+21.02.50.png)
