PARETO, IMPOSTORES Y PERVERSOS

Se amontonan las entradas previstas, las películas, los libros. Parecerá que vivo de renta y que tento todo el tiempo del mundo. Quien me conoce sabe que no es cierto. Pero como en el blog diversifico temas, algunos se amontonan. Para darles salida tres consejos bibliográficos que, cada uno en una medida diferente, resultan muy particulares.

Por un lado un libro que presenta una teoría que yo desconocía por completo: el llamado Principio de Pareto o regla del 80-20, estudiada y aceptada ampliamente. Según este principio el mundo, y todos los mundos que contiene, pueden dividirse en dos bloques (no es seguramente el mejor sustantivo que podía encontrar), uno de los cuales se sitúa en torno al 80% y el otro al 20% (naturalmente las cifras son orientativas, en algunos casos se convierten en 90-10). Esta teoría está teniendo aplicaciones a nivel económico, logístico, comercial, control de calidad o informático (según las pruebas de Software el 80% de fallos son producidos por un 20% de software mientras que, en proporción, el 20% restante de errores son producidos por el 80% que queda). Faltaba poco para que alguien aplicara Pareto a la vida diaria: se hizo. O a los juegos de azar. O que Pareto sirviera, como les sirve a algunos, para explicar y probablemente justificar el mundo (esta teoría del 80/20 abre textos ensayísticos sobre la globalización... cualquier cosa puede justificar la barbarie, ya lo sabíamos).

He dicho al principio que este verano me topé con un libro que aplicaba esta teoría a la vida cotidiana. El título no dejaba espacio para la duda. Uno de esos títulos horribles de los libros de autoayuda: Mejora tu vida con el secreto del 80/20, de Richard Koch, segunda parte de El principio del 80/20. El 20% de la población, por ejemplo, tiene el 80% del poder mientras que el 80% de personas tienen el 20% de recursos. No se mojan, nadie dice si está bien o mal: es una teoría descriptiva, por tanto sumamente posmoderna. Enviamos el 80% de nuestros mails a un 20% de los contactos. El 80% de las ventas las realizamos en realidad a un 20% de nuestros clientes. El 80% del trabajo válido lo realizamos en el 20% de nuestro tiempo. Reforcé una idea general que ya existía. Como en todo, uno le saca su teoría aprovechable. Como tampoco es demasiado profundo y en absoluto comprometido lo olvida luego y se busca otro libro.

Por ejemplo Famosos impostores, el encantador ensayo del padre de Drácula Bram Stoker. Un ensayo sobre la impostura, otra forma de vampirismo como recoge el crítico de Revista de letras. Un texto muy divertido en el que se cuentan varios casos que el autor se esfuerza en demostrar reales aunque aparecen con una pátina muy literaria. Un libro ameno, de esos que se leen sin demasiado esfuerzo cuando el sueño te vence. Pero tiene ese punto de hacerte pensar sin darte cuenta: la virtud de que otros piensen por ti y tú puedas aprovechar algo.

Y puesto que de impostores hablamos cito otro libro más sesudo que el de Stoker. Se trata de Nuestro lado oscuro: una historia de los perversos de Elisabeth Roudinesco. Un ensayo muy lúcido sobre lo que durante muchos años se ha considerado el no va más de la perversión, concepto variable como la historia misma. Desde los místicos de la Edad Media hasta los perversos terroristas actuales pasando por el divino Marqués, los exaltados de la guillotina o los médicos nazis. El catálogo es variopinto y el análisis no se circunscribe a casos históricos. ¿Es nuestra sociedad perversa? ¿Es más perversa en tanto más quiera erradicar la perversión con los sistemas a que nos tiene acostumbrados? Un análisis interesante e, incluso en sus pequeñas trampas, muy bien elaborado. Verdaderamente aconsejable. Y basta por hoy.

re

Reduir l'entrada

LO QUE EN NOSOTROS VIVE

De tant en quant m'agrada passejar-me per alguna biografia que aporti alguna cosa. En d'altres cultures existeix una viva tradició en biografies d'enorme qualitat. En la nostra les biografies són molt més escasses i en molts casos, d'un interés menor, tant pel que fa a les autobiografies com a l'exercici biogràfic d'investigació d'un personatge. Les editorials també se n'han ocupat poc. Anagrama, en la seva col.lecció d'assaig. O Circe. O Aguilar, de Santillana. O Tusquets, en la seva col.lecció Tiempo de memoria. No gaire més, crec.
D'aquesta darrera és Lo que en nosotros vive, l'autobiografia de Manuel Fernández-Montesinos García-Lorca, fill de l'alcalde socialista de Granada assassinat al juliol del 36, i de Concha García Lorca, germana del poeta. Vaig veure moltes vegades el llibre en els estants de la Catalonia o de la Fnac, i mai el comprava. Fins que un dia, donant una ullada, vaig pensar que potser valia la pena.

De vegades m'havia preguntat què havia fet la família del poeta de Fuentevaqueros després de la mort de Federico. Tenia entès que havien emigrat a Amèrica, però en desconeixia els detalls. Vaig pensar que aquesta biografia seria una bona manera de reviure els dies de l'exili. Els seus i els de tants d'altres espanyols que per raons ideològiques es van veure abocats a deixar la seva terra. I efectivament ha estat així. Els dies de l'exili, durs, terribles, de la família García Lorca a New York (carrer 94, tocant al Hudson). Però també dies de retrobament amb d'altres exiliats republicans eminents: Fernando de los Ríos o Pedro Salinas, per citar-ne dos. I aquella vida cultural, tan intensa, dels estius en escoles promugudes per Ángel del Río, per exemple, on s'estudiaven els clàssics i es representava el teatre de Lope, Valle o Lorca.
Després, el retorn. I, en el cas de l'autor, la vivència en primera persona dels dies de la transició, un altre dels moments importants del llibre, dies que va viure des de l'interior d'un PSOE que s'anava reconstruint després de la diàspora i la dispersió.

Però el llibre és també una breu història de la Fundación Federico García Lorca, d'on va ser primer president. O de les etapes de fixació d'un text emblemàtic i fonamental: Poeta en Nueva York. Se'ns expliquen els esforços per trobar el manuscrit perdut durant tant de temps, manuscrit que, incomplert, Federico va deixar a José Bergamín quan fugia cap a Granada en els primers dies de la guerra buscant una seguretat que finalment va resultar ser equívoca. I els esforçós per recuperar-lo una vegada localitzat als Estats Units en mans d'un vídua que es negava a retornar-lo als hereus del poeta (la pela és la pela, aquí i a Cuernavaca).

Per diferents motius, i sobre tot perquè resulta molt amena, val la pena de donar-hi una ullada.

re

Reduir l'entrada

EL MARQUÈS I EL SODOMITA

El marquès del títol és John Douglas, marquès de Queensberry, i el sodomita és Oscar Wilde. L'any 1895 el marquès va enviar a Oscar Wilde una nota clarament ofensiva tractant-lo de sodomita. El marquès era el pare d'Alfred Douglas, més conegut com a Bosie, amant de Wilde.
Wilde i Bosie van tractar de posar fre a l'acós del marquès. En no aconseguir-ho van optar per acusar-lo d'injúries. El marquès va ser detingut i jutjat. Finalment no va ser acusat, doncs durant el judici va quedar clar que certament Wilde era un sodomita. El resultat, a més de la no culpabilització del marquès, va ser que Wilde va ser detingut dies després d'aquest primer judici i, aquest sí, condemnat per sodomita a treballs forçats.

El llibre en qüestió és la còpia de les actes del primer judici. Com una obra de teatre apassionant en què escoltem els advocats, els testimonis i el propi Wilde, orgullós, llest però alhora insolent. Aquesta actitut serà la que el portarà a posar-se en evidència i ser finalment detingut, jutjat i acusat.

Oscar Wilde era un home casat i amb dos fills en els moments dels judicis. Com tants homes de l'època es veia obligat a portar una doble vida, d'una banda la dona, els fills i les relacions socials. De l'altra els amics, amants, la vida de l'ambient i la segona parella estable, en el seu cas el jove Alfred, a qui ell anomenava Bosie. Un cop Wilde va ser acusat la seva dona, clarament humiliada, va agafar els dos fills i va fugir de Londres. Els nens van perdre el cognom Wilde i també la relació amb el seu pare.
En aquest llibre fantàstic, veritable document que es pot llegir com si s'assistís certament a un judici, es pot veure tant l'enorme intel.ligència de Wilde com l'homofòbia de l'època. El jutge del judici que finalment acabarà condemnant a Wilde, un home que havia jutjat violadors i assassins, dirà que el delicte de Wilde era el pitjor que ell havia jutjat mai.

Una altra circumstància que fa que el llibre que comento sigui un text tan singular és la identitat de l'autor, de la persona que va agafar les actes i els hi va donar una forma clarament literària. Es tracta de Merlin Holland, un dels nets d'Oscar Wilde, esforçat en recuperar la memòria del seu avi, en editar vells textos familiars i en rescatar actes oblidades i amagades per la moral de l'època.
El marquès i el sodomita és un viatje al passat, com un documental que recull una part petita de la història de la moral occidental.

re

Reduir l'entrada

RONDA MARSÉ (I LES CASUALITATS)

L'Ana Rodríguez, que va ser professora meva a la facultat, ha publicat el seu Ronda Marsé, un llibre que recull la recepció que es va fer de les principals novel.les de l'autor de Barcelona. Un treball complicat i laboriós, moltes hores d'hemeroteca i de destriar quines eren les crítiques més valuoses que, al seu moment, es van publicar a mesura que Marsé anava conformant la seva obra. El llibre es complementa amb un documental en DVD: "Un jardín de verdad con ranas de cartón".

Juan Marsé és un autor que m'encanta. Té algun conte extraordinari. I de les seves novel.les n'hi ha quatre de fantàstiques: Últimas tardes con Teresa, Si te dicen que caí, El embrujo de Shangai i Ronda Guinardó. Si te dicen i Ronda són, segons el meu parer, dues obres mestres. També estan molt bé El amante bilingüe i Rabos de lagartija, però les quatre que he dit per a mi són les millors. Quatre obres fonamentals d'un narrador ja clàssic.

L'Ana ha tingut el detall de escriure unes paraules especials per a mi en l'exemplar que em va enviar. En vaig escriure una crítica que sortirà a la premsa especialitzada un dia d'aquests.

(Quines casualitats... He penjat aquesta entrada a les 4.20 aproximadament i mitja hora més tard el Ministre Molina compareixia per fer públic el nom de Marsé com a guanyador del prestigiós premi Cervantes. Qui ha dit "casualitat"???) Val la pena de llegir una autobiografia curta de Marsé, molt divertida, a les pàgines de El Pais: el nen que va tenir quatre pares i vuit avis.

re

Reduir l'entrada

LA HISTÒRIA DELS PANERO

Després de molt de temps he acabat de llegir un llibre fascinant, Después de tantos desencantos de Federico de Utrera. Un assaig seriós però molt dens sobre la vida i l'obra dels germans Panero.

La història arranca molts anys enrere. Hi havia una vegada un poeta comunista, Leopoldo Panero, que durant la guerra, en veure que guanyarien els fascistes, es va passar de bando. Era poeta, molt bon poeta. Va començar a fer-li poesies a Franco i el dictador el va convertir en un dels poetes oficials del règim, en concret en el poeta de la família. Leopoldo Panero s'havia casat amb una noia fascinant, Felicidad Blanch. Van tenir tres fills. Vivien al barri de Serrano de Madrid. Puro pijerío.

Mor Leopoldo i deixa vidua jove i fills pre-adolescents. Els fills comencen a demostrar un talent especial. Dos d'ells es fan poetes, com el pare. Juan Luis, el gran, i Leopoldo María, el mitjà. Alhora comencen a participar en la lluita contra el fascisme. Es converteixen en un escàndol. Sobre tot el petit, Leopoldo María, que a part d'anar a la presó per motius polítics hi va també per consum i possessió de drogues (pots contar, porros, però a la època fumar-se un porro era ser drogaddicte). Per si faltés alguna cosa, Leopoldo María s'estimava més anar al llit amb homes que no pas amb dones. A més de per comunista i drogaddicte, serà arrestat per "escándalo público". Es pensen que està volat i el tanquen a diversos psiquiàtrics. Li apliquen descàrregues a veure si el poden arreglar una mica, perquè poeta, porrero, roig i maricon ja és massa. Felicidad Blanch, la mare, assistia com podia a l'espectacle. Anava païnt les coses mica en mica. Aquí la veiem entre dos dels seus fills.
Hi ha un altre personatge, Michi, el germà petit, el de la dreta a la foto de dalt. No era poeta però també escribia a diaris i publicacions.

L'any 1976 es presenta una pel.lícula, El desencanto. Un reality show en tota regla en plena transició. És un documental en què la mare i els germans es tiren els plats pel cap. No es tallen. La familia perfecta del franquisme resulta que no ho era tant.
Aquí hi han unes imatges. Leopoldo María parla dels seus germans i de la seva família.


A les següents imatges de la pel.lícula es veuen els altres dos germans, Juan Luis i Michi despotricant també de la familia.


O la mare, Felicidad, entre els seus dos fills més joves.


El documental va ser un verdader escàndol, tot i que va tenir un gran èxit. Anys després, morta ja la mare, alcoholitzats els fills, ingressat encara Leopoldo María en un psiquiàtric, es va rodar la segona part: Después de tantos años. Els tres germans Panero continuen despotricant contra la família i contra ells mateixos... Igual que amb la primera val també molt la pena de veure-la. Michi, el germà petit, és qui fa el comentari més terrible, més desesperançat, més lúcid alhora.


O el monòleg d'un Leopoldo María ja del tot destrossat:


Juan Luis Panero viu des de fa anys a la Costa Brava i continua fent poesia de força qualitat. El Leopoldo María viu encara en un psiquiàtric, convertit ja en un dels poetes més destacats de finals del segle XX. El germà petit, Michi, va morir fa quatre o cinc anys. El cantant Nacho Vegas va fer-li un bonic i merescut homenatge: la cançó "El hombre que casi conoció a Michi Panero". Trista com ell, trista com els Panero, trista com El Desencanto.

re

Reduir l'entrada

LUIS CERNUDA

És un dels meus poetes. He estat llegint la seva biografia, molt interessant, escrita per Antonio Rivera Taravillo. Està molt bé. Aquests dies sembla que tot em remet a la guerra civil (l'Ana Rodríguez està escribint una novel.la que penso que serà molt interessant, me'n va passant trossos a mesura que els escriu). Una de les cites de la biografia que més em va fer pensar va ser una d'una carta que va escriure el poeta des del seu exili al 1942:

"Para mi el levantamiento es responsable no sólo de la muerte de miles de españoles, de la ruina de España y de la venta de su futuro, sino que todos los crímenes y delitos que puedan achacarse a los del lado opuesto fueron indirectamente ocasionados también por los franquistas. El pueblo es ciego y brutal, todos lo saben, por eso no debe dársele ocasión de que se manifieste como tal, ni provocarle."

Totalment d'acord.

re

Reduir l'entrada