dimarts, 23 de juny de 2009

LO QUE EN NOSOTROS VIVE

De tant en quant m'agrada passejar-me per alguna biografia que aporti alguna cosa. En d'altres cultures existeix una viva tradició en biografies d'enorme qualitat. En la nostra les biografies són molt més escasses i en molts casos, d'un interés menor, tant pel que fa a les autobiografies com a l'exercici biogràfic d'investigació d'un personatge. Les editorials també se n'han ocupat poc. Anagrama, en la seva col.lecció d'assaig. O Circe. O Aguilar, de Santillana. O Tusquets, en la seva col.lecció Tiempo de memoria. No gaire més, crec.
D'aquesta darrera és Lo que en nosotros vive, l'autobiografia de Manuel Fernández-Montesinos García-Lorca, fill de l'alcalde socialista de Granada assassinat al juliol del 36, i de Concha García Lorca, germana del poeta. Vaig veure moltes vegades el llibre en els estants de la Catalonia o de la Fnac, i mai el comprava. Fins que un dia, donant una ullada, vaig pensar que potser valia la pena.

De vegades m'havia preguntat què havia fet la família del poeta de Fuentevaqueros després de la mort de Federico. Tenia entès que havien emigrat a Amèrica, però en desconeixia els detalls. Vaig pensar que aquesta biografia seria una bona manera de reviure els dies de l'exili. Els seus i els de tants d'altres espanyols que per raons ideològiques es van veure abocats a deixar la seva terra. I efectivament ha estat així. Els dies de l'exili, durs, terribles, de la família García Lorca a New York (carrer 94, tocant al Hudson). Però també dies de retrobament amb d'altres exiliats republicans eminents: Fernando de los Ríos o Pedro Salinas, per citar-ne dos. I aquella vida cultural, tan intensa, dels estius en escoles promugudes per Ángel del Río, per exemple, on s'estudiaven els clàssics i es representava el teatre de Lope, Valle o Lorca.
Després, el retorn. I, en el cas de l'autor, la vivència en primera persona dels dies de la transició, un altre dels moments importants del llibre, dies que va viure des de l'interior d'un PSOE que s'anava reconstruint després de la diàspora i la dispersió.

Però el llibre és també una breu història de la Fundación Federico García Lorca, d'on va ser primer president. O de les etapes de fixació d'un text emblemàtic i fonamental: Poeta en Nueva York. Se'ns expliquen els esforços per trobar el manuscrit perdut durant tant de temps, manuscrit que, incomplert, Federico va deixar a José Bergamín quan fugia cap a Granada en els primers dies de la guerra buscant una seguretat que finalment va resultar ser equívoca. I els esforçós per recuperar-lo una vegada localitzat als Estats Units en mans d'un vídua que es negava a retornar-lo als hereus del poeta (la pela és la pela, aquí i a Cuernavaca).
Per diferents motius, i sobre tot perquè resulta molt amena, val la pena de donar-hi una ullada.

5 comentaris:

soniabaste ha dit...

No en sé gaire d'aquesta família, però aquesta resistència a buscar el cos del poeta sempre m'ha semblat molt sospitosa, la veritat.

Susana ha dit...

És curiós que jo li tinc una certa resistència a la família, als origens... Que m'agrada malgrat el que m'ha anat arribant de la seva història, diguem.

Però si tu ho recomanes, segur que val la pena fixar-hi l'atenció. I clar, he de recordar que forma part de la història de la literatura també.

Què curiosa la búsqueda de "Poeta en Nueva York"! Com li hauría arribat a les mans a aquella dona? Com el deuríen trobar? Segur que és una petita perla...

Una abraçada

Ramon ha dit...

Susana, resistència als origens? No sé si et refereixes a què eren uns señoritos andalusos, el mateix Federico ho deia. Jo el que més valoro dels G.L. és que, tot i ser el que eren, van ser dels pocs que van apostar per la República i van haver de marxar. Sempre es van moure entre el respecte a la forma (l'església, per exemple) i la crítica (a la mateixa església)... un actitut que resulta també molt espanyola i que tots entenem bé, venim de famílies que critiquen a l'església però el divendres sant prohibit menjar carn, quin pecat més horrible. Pel demés t'entenc, i a la Sònia també, la seva actitut en general en tot el que respecta a la memòria històrica... Jo el que més salvo d'aquesta biografia és el panorama de l'exili en una ciutat i cultures pretesament hostils.

Susana ha dit...

Sí, Ramon, em referia a això. Als seus origens (i la seva vida) de señorito, la seva intensa relació amb feixistes i la foscor que sembla que rodeja la seva família. La qüestió que comenta la Sònia incidiria en aquesta foscor, sí.

Però te'n dono la raó: si d'aquestes qüestions es fa abstracció, les seves vivències han d'aportar matèria de pes. El personatge s'ho val...

Ana Rodríguez Fischer ha dit...

Ramon, adoro tu interés biográfico, del que en una ocasión (al menos) me he beneficiado, como los dos muy bien sabemos. De la férrea censura que la familia de Lorca ejerció sobre parte de la obra del poeta (los "Sonetos del amor oscuro", por ejemplo)así como de la sumisión de él a la familia (patente en las cartas desde Nueva York (editadas en untomo de la revista ·Poesía" que no tengo a mano ahora) habría que hablar largo y tendido.
También de las falsas medallas que se cuelga/le cuelgan a Ian Gibson como biógrafo de Lorca, Ana María Dalí o Antonio Machado. Hubo un tiempoen que Ortega, incitando a mirar a los Maurois, Zweig o Strachey, entre otros, abogó por avivar entre nosotros las biografías comme il fault. Me temo que aquellos que, reprochándole su falso pronóstico, se aprestaron a improvisar verdaerois bodrios.
Me consta que enseguida nos llegarán más títulos que nos harán más tontos.
Good night and good dreams, que diría Casavella!