dissabte, 27 de juny de 2009

COSES DE TRISTOR

Fa anys, a Cubells, hi havia una noia que no hi era tota. Aquestes coses sempre passen als pobles, hi ha algú emblemàtic que es caracteritza per no ser especialment llest (però sí entranyable). Aquesta noia, en aquells llunyans temps en què començaven les innovacions tecnològiques, va sorprendre tot el poble dient que es volia comprar una ràdio. Però encara en va sorprendre més el motiu. Segons ella la ràdio la volia perquè tenia moltes ganes d'escoltar "coses de tristor". Imagino que es referia a les radio-novel.les melodramàtiques, els grans dramons catàrtics que començaven a triomfar. (Recordo ara aquella novel.la de Vargas Llosa...) Després, bastant després, vindrien les telenovel.les, però com es pot veure res és nou en aquesta vida. Tampoc els serials radiofònics, hereus directes de les novel.les per entregues del XIX.
El cas és que la noieta de Cubells, la que volia una ràdio per escoltar "coses de tristor", es va convertir en la gran incompresa del poble. Poc després tots escoltarien també "coses de tristor", però aquella noia, una precursora, els parlava d'un aspecte que la bona gent del meu poble no sospitava: la necessitat de plorar ben a gust una estona amb la ficció per estolviar-se les llàgrimes de la vida. O per alliberar tensions, si més no. Però llavors, en aquells llunyans temps, a la noieta del meu poble tothom la va prendre per una excèntrica. O potser van pensar que estava pitjor del que sospitaven. Una ràdio, pase. Però, per plorar? Una idea absurda que només se li podia ocórrer a algú que no hi era tot. No sospitaven que era una banderera d'Aristòtil, de les teories psicoanalítiques literàries, de l'estètica de la recepció i, fins i tot, de la semiòtica narrativa.
Si aquesta noia de Cubells visqués encara jo no dubtaria ni un moment en convidar-la a veure l'obra de teatre que es representa actualment al Goya de Barcelona, La vida por delante, interpretada per Concha Velasco i el jove Rubèn de Eguia, i dirigida per Josep Maria Pou. Es tracta d'una obra basada en una novel.la de Romain Gary. Per cert, Roman Gary cansat de què les seves obres tinguessin unes pèssimes crítiques va publicar la novel.la sota el pseudònim de Emile Ajar. I llavors sí, les crítiques van ser meravelloses per una novel.la d'autor desconegut. No es va saber qui n'era l'autor fins la mort de Gary, l'any 1980.
Explica la història de l'ex-prostituta Mme.Rosa, interpretada de forma excel.lent per la gran Concha Velasco, una exprostituta jueva que ha acollit i fet créixer fills de d'altres prostitutes, i la relació que s'estableix amb el jove afillat Momó, un àrab que deixant de costat diferències culturals i religioses decideix cuidar-la quan a ella li diagnostiquen Alzheimer. Una i un tenen els seus moments de lluïment que aprofiten del tot. Ella amb les armes de l'experiència, ell amb les de l'il.lusió. Tots dos amb les del talent. Veure tremolar a l'escenari la Velasco sense caure en la sobreactuació és una experiència teatral que es pot tenir només amb els i les grans (recordo ara la meva admirada Anna Lizaran).

Josep María Pou, amb la seva intel.ligència, ho sintetitza en el programa de mà: "Dues biografies: l'una amb la maleta plena (...), l'altra tan lleugera d'equipatge que fa de la buidor una càrrega encara més feixuga. La solitud, la necessitat de companyia, els orígens, la família, el dret a morir dignament, la tolerància i l'enteniment per damunt de races, religions, creences, estats, nacions i polítiques oportunistes"
La nit en què vam assistir a la representació era justament la nit en què a l'actriu li entregaven la medalla d'or al mèrit del treball (és diu així?). S'obre el teló i surt el Ministre Corbacho. Semblava un acudit pero era real: l'entrega ministerial, amb l'actriu vestida de Mme.Rosa, minuts abans de la gran representació.
Vam plorar, és clar. Així que aprofito per confessar una cosa: com a bon cubellès a mí també m'agrada escoltar per la ràdio, o veure al teatre, coses de tristor, i més si estan ben fetes.

9 comentaris:

María ha dit...

Querido, me emocionan tus palabras dedicadas a la entrañable Concha, actriz y presentadora sin par. En mi última estancia en tu ciudad vi los cartelones delante de mi hotel y me picó enormemente, pero el ave manda, caro, y no pudo ser.
Me han emocionado tus palabras, querido, más dedicadas a alguien tan querido y tan cercano a mí, al menos indirectamente.

Susana ha dit...

En el meu cas, la Concha no és ningú proper a mi. És més, la seva faceta de presentadora de "coses de tristor" me l'han allunyada. Però sé de bona tinta que quan s'hi posa... quan allò que es demana d'ella és més elevat, ella hi és, i es transforma.

M'agrada molt com parles de "la que no hi és tota" del teu poble. En parles amb una tendresa que em fa pensar en l'entranyable "tonto del poble" que sempre ha tingut una funció vital, un acolliment, al món rural, i que a la vida urbana és ignorat i passa sense pena ni glòria. Tenim moltes coses per aprendre de la vida més natural dels pobles, molt dels "tontos" o dels "raros" de la societat.

I com m'agrada que t'acabis identificant amb aquesta peça rara (tú, que eres más listo que el hambre!) de qualsevol poble per considerar-te seguidor de la seva afició de les coses de tristor.

Bendita Concha, que t'ha obert el vincle, i ha trencat fronteres, i ens arriba aquí amb la força amb què tu la vas rebre...

Un abraçada

Ramon ha dit...

Querida María, todavía nos acabarás confesando que eres prima de Concha Velasco. Mira, te diré una cosa: la Concha Velasco de la tele no me interesa nada de nada. La del musical, tampoco. Pero imposible olvidar a Santa Teresa. Y en la memoria también algún papel que le dio Berlanga. Así que el día que iba al teatro pensé, ahora sabré si Concha, cuando se pone, es buena. Y bien, ahora sé que cuando se pone es muy buena. Pero mucho. Lástima pues que haya tenido que hacer según qué cosas (y no me refiero al ye-yé, que tenía su gracia). O quizá es que, como buena cómica, sepa que hay trabajos del alma y lo que ellos llaman "trabajos alimenticios". Y oye, que no deja de ser dignísimo. Grandes actores han tenido que recurrir a ellos.
Susana, com veus et dono la raó en el paper de la Concha. Respecte al teu comentari sobre la noia tonta de Cubells, és ben cert. Sí, el tonto y la tonta del poble és una categoria humana extraordinària. Guanyen en humanitat als llestos, i només per això a mi ja em cauen genial. A aquesta tonta del pueblo (a la que volia una ràdio) no la vaig conèixer, sí a d'altres: la Nuri, pobreta, que em produeix molta tendresa, o l'Aurèlio, que sempre era el primer a aplaudir quan passava la volta ciclista de Catalunya, o el senyor bisbe, o el President Pujol, o inclús Franco una vegada que va passar per Cubells. L'Aurèlio era l'aplaudidor oficial. La seva feina era ensenyar la joia del poble, l'església romànica. Tothom li donava vint duros per la feina. Fins que un dia una ricachona que no tenia suelto li fa donar dos mil pessetes i al pobre Aurèlio el vam haver de collir del susto de veure's ric de repent. I bé, en un altre ordre de coses, jo segueixo connectat al Chrome, ja saps, que el misteri persisteix...

Miguel Ángel ha dit...

A mi aquesta obra em va arribar a l'ànima. Vaig plorar com una magdalena, i la recomano a tothom per que es doni pressa, ja que li queden només uns dies de funció. Em va agradar molt la Concha, tot i que no em va sorprendre perque sempre la he considerat bona actriu, penso que molts grans actors han fet treballs alimenticis (em ve al cap l'Alfredo Landa, abans del seu endiosament per part del seu amic el Garci, atrás satanás...) i no per això són menys actors.
Hi ha una cosa, però, en que no coincideixo amb tu, quan dius que la obra no s'aguantaria si els actors no fossin bons. Si fos així, no s'aguantaria ni "La vida es sueño". Aquesta no és una obra mestra, pero em sembla molt digna, pensem que és una adaptació d'una novel.la.
Lo dicho, a mi em va emocionar molt.

soniabaste ha dit...

La Concha es una gran actriu, aixo ja se sap... si fins i tot la Meryl Steep ha fet treballs de plat de cigrons com Fama que era tonta a més no poder (al teatre seria graciosa, al cine no es podia ni veure... imagina que no viag a Greica per por a trobar-me la Streep cantant el mama mia, una y otra vez...)

soniabaste ha dit...

Per culpa teva em divorciaré, no he pogut dir el que volia, el meu marit diu que sempre em poso a chatejar a darrera hora abans de sortir, per a ell tot es chatejar. M'ha quedat per dir que jo també vaig veure la obra fa temps ja, i em va encantar, em va emocionar, el noiet es un actoràs del panorama català i la Concha està estupenda, un actrizón que es diu. Perdona la dispersió pero els marits manen...

Ramon ha dit...

Sonia, m'ha extranyat el teu primer comentari, semblava interromput... ara ho entenc, el teu marit no vol que xategis quan ell ja està amb un peu al carrer (de qué me sonará esto???, jeje). Saps que passa, Sonia? Que és culpa nostra perquè diem, un moment, que entro un segon, i resulta que no és un segon sinó que sempre hi ha algun comentari a fer, algun mail per contestar... Ara bé, que t'entengui no vol dir que assumeixi les culpes del teu possible divorci, jeje. Pel deme´s estic d'acord amb la teva valoració de l'obra.
I també amb el Miguel Ángel. El que dius que no esta`s d'acord amb mi, ejem, resulta que ahir ja m'ho vas dir i vaig pensar que tenies raó, i ho vaig treure. O sigui que a hores d'ara només en queda un rastre, el teu comentari oportú... Gràcies, en qualsevol cas, per comentar-me tan detalladament tant el que t'agrada com el que no t'agrada.

Jaume ha dit...

Una de les coses que la modernitat i la globalitzacio estan fent perdre es la figura del tonto del poble, i ho dic per experiencia rural directa, abans als pobles es coneixia tothom i per tant era fàcil tenir un tonto, i era saludable. Ara cada cop més els pobles creixen i es despersonalitzen, i per tant ja no hi ha tonto, ni tampoc llest, ni tantes altres coses. Del tonto el poble no se'n reia exactament. Home, si en feia o deia alguna de grossa llavors sí, tothom reia, o si en deia alguna que la gent no acabava d'entendre, com ara la de la radio del teu conte. Però no era exactament enfotre-se'n.
El pitjor d'aquesta pèrdua és que el tonto solia dir el que tots pensaven i ho no gosaven dir o no sabien que pensaven. Per això és entranyable la noia del conte que volia plorar amb una ràdio. Tots van acabar plorant amb el temps però ningú ho sospitava i molts menys ningú s'hagués atrevit a dir-ho.

Ramon ha dit...

Jaume, m'agrada molt aquesta experiència directa teva, i aquesta visió del tonto del poble com de qui diu allò que els altres no gosen o allò que tots pensen sense saber-ho. I també penso que és veritat que no només acabem amb el tonto, també amb el llest... ara tots som llestos, així ens podem esbarallar millor. Ah, i no es tracta d'un "conte", és una anècdota verídica. Gràcies per aparèixer de nou en aquest bloc, ja et feia perdut.