dimecres, 31 de desembre de 2008

BON ANY 9


Feliç any nou per a tothom!

re

dissabte, 27 de desembre de 2008

LA OSCURA HISTORIA DE LA PRIMA MONTSE

La oscura historia de la prima Montse és una novel.la de Marsé que jo sempre havia pensat que era una novel.la menor. Per tant, l'havia ignorat sempre. Però la lectura de Ronda Marsé, llibre del qual vaig parlar,va fer que decidís llegir-la. I bé, una gran novel.la, però que molt bona. Una sorpresa.

La Montse Claramunt és una noia molt catòlica en la Barcelona dels anys seixanta. Tipus pijilla, classe alta, burgesia catalana. És visitadora, és a dir, ajuda a la gent de les barraques (de les barraques també en vaig parlar), visita la gent necessitada, els ajuda, com una mena d'assistenta de Càrites de l'època. En una de les visites a la presó coneix un pres que està molt bo, un murcià del Carmel que va de bona gent, de catòlic, de compromès. I resulta que ella es va encapritxant del xarnego, i el xarnego veu que la noia és una forma ideal de millorar a la vida. Però el xarnego no ha pensat que per uns pares molt burgesos i molt catalans un xarnego murcià i ex presidiari no és el millor partit per una filla una mica toia (bé, potser no cal ser ni burgés ni català per estar d'acord en això). El cas és que la Montse i el Manolo comencen una relació furtiva que no pot acabar bé de cap de les maneres. D'una forma molt amena assistim al final previsible. El pont de Vallcarca, el pont dels suïcides de Barcelona, es converteix en l'escenari ideal.

La història de la "prima Montse" ens és explicada per la germana d'ella, la Núria, i el cosí de totes dues, el Paco Bodegas. En un gir molt de Juan Marsé descubrim al final que, certament, la "oscura historia" no és pas la de la pobra Montse Claramunt, sinó la de l'altra cosina, la Núria, culpable en bona part, descubrim al final, del fracàs vital de la Montse i de la seva decisió terrible. Una gran novel.la.

re

dimarts, 23 de desembre de 2008

A FAVOR: EL NADAL


Quan era més jove no soportava el Nadal, em semblava tan empalagós, tan burgès, tan conservador... Però un any, quan ja era més gran, el dia de reis em va saber greu que s'acabessin les festes. I vaig decidir que l'any següent el viuria plenament, potser per primera vegada a la vida.

Ara el Nadal em continua semblant molt empalagós, molt burgès, molt conservador. Però he descobert que està bé saber disfrutar de família i amics i posar-te també una mica empalagós ni que sigui una vegada l'any. El Nadal significa fred (i sempre m'ha agradat més el fred que la calor), significa intimitat, poc soroll, música de fons, significa nit i foscor, memòria, record. És clar que també té connotacions de tristesa, d'enyor, però alhora és un cant a aprofitar el present, a viure'l intensament amb els essers estimats. A més el fet que tinguem festa, que no calgui matinar per anar a treballar, poder deslliurar-se de les obligacions diàries, desconnectar i cobrar la paga extra fa que encara m'agradi més.

re

dimecres, 17 de desembre de 2008

A LA CONTRA (II): ELS PASTORETS

Sempre recordaré una vegada que, de petit, em van portar a veure Els pastorets. Era el dia de Sant Esteve. Doncs bé, mai a la meva vida m'he aburrit tant. No em van fer gens de gràcia les gràcies dels pastors protagonistes, l'obra em va semblar eterna i finalment em va molestar especialment tota la cosa aquella tan religiosa i tant missaire.

Aquella jornada vaig confirmar dos aspectes de la meva personalitat. Primera; no m'agrada en absolut cap cosa folclòrica, del tipus que sigui. I segona; encara m'agrada menys la moguda dels capellans.

re

dissabte, 13 de desembre de 2008

L'ACADÈMIA DE FIRENZE

A l'Acadèmia de Florència sempre m'han impresionat més els esclaus de Michelangelo que no pas el tan famós David. És clar, el David és perfecte, imposa des de la seva perfecció clàssica, és una obra fruit de la sublimació i per tant enormement delicada. Però els esclaus, inacabats, imperfectes, són la viva imatge de les figures que volen escapar, sortir, fugir. Tenen una força extraordinària.

De la visita a l'Acadèmia en recordo les escultures, algun quadre i una dona molt malcarada que no volia veure cap càmara. A mi, en concret, em va fotre una bona esbroncada. Sort d'una turista anglesa que m'anava avisant quan arribava "the woman in red", és a dir, la vigilanta. Llavors jo desava la càmara.

A la Galleria de l'Academia vam coincidir amb una temporal que estava dedicada a un pintor per a mi totalment desconegut. Es tractava de Lorenzo Monaco, un pintor del segle XIV. Aquest home de nom tan principesc (avui tothom el confondria amb un fill de la princesa Carolina) és un continuador de les pintures tan medievals de Giotto, alhora mestre de Fra Angelico. És a dir, es troba entre dos realitats; la medieval i la humanista. Les seves pintures tenen elements de totes dues escoles. Són efectivament gòtiques, alhora anuncien el renaixement. És per això que em van resultar sorprenents i vaig estar content de conèixer aquesta figura fins llavors desconeguda per a mi.





re

dilluns, 8 de desembre de 2008

A LA CONTRA (I): PAPA NOELS A LES FINESTRES




No els soporto, i mira que són abundants...

re

dimecres, 3 de desembre de 2008

ARIA (II): LANGUIR PER UNA BELLA

Hi ha moltíssimes àries de Rossini que m'agraden. De fet és un dels meus compositors favorits. Aquests dies n'estic escoltant molt una de poc coneguda, "Languir per una bella" de l'òpera L'italiana in Algeri. No és una òpera tan coneguda com El barber de Sevilla però jo diria que està a la seva mateixa altura. I l'ària en qüestió és molt maca.

Aquesta versió de l'ària està cantada pel gran tenor peruà Juan Diego Flórez que millora qualsevol ària que canti. No sense raó diuen que és el millor tenor actual.

re

diumenge, 30 de novembre de 2008

NADAL

Aquest any, abans de la castanyada, ja hi havien torrons i neules al súper. Alguns diuen que la crisi es nota i que no es fan tants anuncis de perfums i caves. Podria ser. Però també és veritat que els nadals s'avancen cada cop més. Recordo que fa anys els llums dels carrers, per exemple, s'encenien la primera setmana de desembre. Des de fa uns anys, el 25 de novembre. I aquest any jo diria que inclús uns dies abans ,al menys en algunes zones. La gent diu que els comerciants semblen idiotes, que es pensen que per posar quatre llums la gent comprarà més, quan està clar que no es així. Jo ara ja penso que potser sí que és així, i que els idiotes som els que comprem més, engrescats pels llums, els estels i els papa-noels.

Un altre tema: cada any felicito els nadals als amics amb una postal feta per mi. Res, una foto amb dedicatòria. Ahir vaig sortir a la ciutat (per cert, quin fred) amb la càmera, buscant una imatge nadalenca per a la postal d'enguany. Les fotos d'aquesta entrada són de la sortida d'ahir per tal de celebrar, des del bloc, el nadal 2008.

re

dijous, 27 de novembre de 2008

RONDA MARSÉ (I LES CASUALITATS)


L'Ana Rodríguez, que va ser professora meva a la facultat, ha publicat el seu Ronda Marsé, un llibre que recull la recepció que es va fer de les principals novel.les de l'autor de Barcelona. Un treball complicat i laboriós, moltes hores d'hemeroteca i de destriar quines eren les crítiques més valuoses que, al seu moment, es van publicar a mesura que Marsé anava conformant la seva obra. El llibre es complementa amb un documental en DVD: "Un jardín de verdad con ranas de cartón".

Juan Marsé és un autor que m'encanta. Té algun conte extraordinari. I de les seves novel.les n'hi ha quatre de fantàstiques: Últimas tardes con Teresa, Si te dicen que caí, El embrujo de Shangai i Ronda Guinardó. Si te dicen i Ronda són, segons el meu parer, dues obres mestres. També estan molt bé El amante bilingüe i Rabos de lagartija, però les quatre que he dit per a mi són les millors. Quatre obres fonamentals d'un narrador ja clàssic.

L'Ana ha tingut el detall de escriure unes paraules especials per a mi en l'exemplar que em va enviar. En vaig escriure una crítica que sortirà a la premsa especialitzada un dia d'aquests.

(Quines casualitats... He penjat aquesta entrada a les 4.20 aproximadament i mitja hora més tard el Ministre Molina compareixia per fer públic el nom de Marsé com a guanyador del prestigiós premi Cervantes. Qui ha dit "casualitat"???) Val la pena de llegir una autobiografia curta de Marsé, molt divertida, a les pàgines de El Pais: el nen que va tenir quatre pares i vuit avis.

re

diumenge, 23 de novembre de 2008

PORGI, AMOR

Aquesta nit passada, Liceu. Les noces de Figaro, de Mozart. La pega d'aquesta òpera és la seva durada excessiva. La manera d'allargar la trama, d'altra banda molt previsible. El millor, sense cap dubte, la música extraordinària, un repertori inacabable d'àries fantàstiques. Per exemple, Voi che sapete, aquí cantat per la mezzo Cecilia Bartoli.


O una de les meves àries favorites, Porgi, amor.


O Deh vieni, non tardar, de la qual ja en vaig parlar en una altra entrada. Les noces de Fígaro no és la meva òpera favorita, tot i que sempre val la pena escoltar Mozart.

re

dilluns, 17 de novembre de 2008

PRESSA AL METRO

Em vaig posar a córrer pels passadissos del metro, i una mica més i faig caure la vella que gairebé no es movia devant meu, a les escales. A sota hi havia el metro parat, si no anava depressa el perdia. No tenia específicament pressa. Vull dir, no m'esperava ningú, ni anava a la feina. Quan vaig ser a sota el metro va tancar la porta als meus morros i jo em vaig indignar moltíssim. Per culpa de la vella i de la gent que no es movia l'havia perdut. I ara m'havia d'esperar tres minuts a que vingués el següent.
I llavors vaig pensar de quina manera la vida aquesta que portem, amb les presses, fa que perdem el nort de vista. Valia la pena fotre's a córrer a les escales amb el perill de caure, de fer caure la vella, de donar una estrabada a algú? Tan importants eren tres minuts?. La vida ens fa entrar en la seva paranoia i encara que ja sabem que ens hem de prendre la vida amb més tranquilitat acabem sucumbint a les presses generals. Ens ho hauriem de fer mirar.
Aquell mateix dia per la tarda vaig anar a la casa del Tibet de Barcelona a escoltar la conferència d'un lama (el Miguel Ángel n'ha fet una crònica en el seu bloc). La conferència em va fer repensar en el que havia viscut al matí. Es va parlar de la pressa innecessària i de la conveniència de prendre'ns la vida d'una altra manera, més tranquila, més felic. Són coses que ja sabem però que cal recordar sovint. La Susana, que ve a ser la meva assessora espiritual, em recorda una frase de la pel.lícula El señor Ibrahim y las flores del Corán que diu: "El secreto de la felicidad es la lentitud." I tenir amics per compartir-la, afegeixo jo.

re

dijous, 13 de novembre de 2008

MARGARIT

Joan Margarit és un poeta català que està de moda en el món de les lletres. És realment molt bo. Ara li han concedit el Nacional de Poesia. En una entrevista a El Periódico (dijous 6 de novembre) explicava: "La cultura no són els castellers ni ser un erudit, és saber què has d'aprendre i quines eines usar per conèixer-te a tu mateix. Les eines són la poesia, la música, la filosofia i la religió entesa com a meditació. L'alternativa és seure a veure un partit de futbol o treballar 12 hores al dia fins a caure exhaust, però això no frena el desordre interior. La lectura d'un poema sí que hi ajuda." La cultura és, per tant, allò que ens ajuda a ser millors i, probablemente, més feliços.

Copio un poema de Margarit. Parla d'Ulisses, l'heroi d'Homer, recreat pel gran Kavafis, un dels meus poetes, en aquell poema que va musicar Lluis Llach ("Viatge a Itaca"). Es titula "Ulisses en aigues d'Itaca" i es meravellós. Parla de quina manera la literatura, la paraula, la llegenda, donen la vida veritable.

"Vas arribant a l'illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l'atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l'eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l'illa: els roquerars,
com el temps l'Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l'oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l'illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar-lo alguna dona,
però en el somni d'un poeta cec
continues salvant-te. Al front d'Homer,
etern i rigorós, cada trenc d'alba
un solitari Ulisses desembarca."

re

dissabte, 8 de novembre de 2008

HIBRIDISME I SORPRESA

En la contraportada de El Periódico sortia l'altre dia (dimecres 29 d'octubre) una entrevista amb Salvador Pániker que em va semblar en bona mesura un diagnòstic del moment present. "Estamos" dèia Pániker "en la era del hibridismo. Se puede ser a un tiempo anarquista y budista, homosexual y cristiano, ateo y místico, socialista y nacionalista. O puede haber un capitalismo y comunismo a la vez, como en China. Y, con esta crisis actual, vencerá el hibridismo. Será una mezcla de capitalismo y socialismo: eso salvará al sistema. La socialdemocracia está bien preparada, y prevalecerá."

Manifestava un seguit de coses molt interessants que se senten molt darrerament, com la idea del relativisme criticada, per exemple, pel mateix Papa Ratzinger. El relativisme, sinònim segurament d'aquell altre terme que defineix la nostra època : la postmodernitat. "(Esta) es una época de relativismo. No hay verdades absolutas ni valores absolutos. Y los que se agarran a las verdades absolutas suelen ser fundamentalistas. Hay que avanzar en el sentido progresista y en el retrógrado." Pániker matisa aquestes darreres paraules: "Yo soy a la vez conservador y progresista. Así mantengo el equilibrio. Conservador no político, sino de volver a las raíces. Se trata de mantener el equilibrio con lo que yo llamo un suelo místico." Hi haurien doncs dues tendències: una que veu en el relativisme la font de tots els mals, l'altra, la de Pániker, que creu que el relativisme, amb la seva capacitat de síntesi i hibridisme, serà el que ens salvarà.

Seguint amb una anàlisi d'allò místic deia: "A un maestro zen le preguntaron: "¿Qué es el zen?". Y él contestó: "Una nube en el cielo, agua en la jarra". Intento asombrarme por cualquier cosa, y vivirla a fondo." La capacitat de sorpresa, de mirar el món amb ulls de nen, això seria en bona mesura la mística. Més endavant aprofondeix en aquesta idea: "Los antiguos tenían un sentido de lo sagrado que se ha perdido. Solo se ha conservado en el mundo estético y en las experiencias más profundas. Toda nuestra cultura conspira para que todo sea banal, trivial, pasajero y superficial." En front d'això cal recuperar la capacitat de sorpresa. "La capacidad de asombrarse por cualquier cosa. Incluida esta conversación."

re

dimarts, 4 de novembre de 2008

LA DIRECTORA (TORNEM-HI)

Acabarem a tiros. Ja vaig parlar de la meva directora en una altra entrada, que erem molt amics i tot això. Doncs fa cosa de tres setmanes va fer córrer que volia una foto de tots els treballadors per posar-la a la pàgina web. Quan circula un rumor d'aquests mai se sap si és veritat o no, ni quina part hi ha de veritat. Però hi va haver gent que es va molestar: no volia que la seva foto sortís a internet. Entre aquesta gent, jo, naturalment. Llavors va circular un altre rumor, que la directora volia la foto de tots no per penjar-la a internet sinó per crear una mena d'orla que facilités als nous companys la localització d'un company determinat. La gent va començar a opinar, que no es farien la foto, que quina bestiesa, etc. Jo no en vaig fer cas, pensava que era un rumor sense base real.

Doncs mira, em vaig equivocar. Venint de la directora m'ho podia esperar. Venint de la directora un s'ho pot esperar tot. Amb una circular ens va citar al despatx d'un company seu. La gent entrava a parlar del tema pel qual havia estat citada i, un cop parlat el tema, l'altre treia del calaix una càmara de fotos i els retratava. Ningú es queixava després, perquè queixar-se equivalia a quedar molt malament. Ningú s'havia volgut fer la foto i al final tothom se la feia.
Aquest matí he estat citat a direcció. Jo ja anava preparat. Sabia que al final s'obriria un calaix i en sortiria una càmara de fotos. I no volia. Primer perquè em sembla una tonteria. Segon, perquè no té cap dret a exigir això. Tercer, perquè qualsevol iniciativa pocasolta de la directora no em ve de gust. Efectivament, s'ha obert el calaix i m'han apuntat. M'he plantat, que no, que no vull fotos, ni per posar-les en una orla, ni molt menys per penjar-les a internet. Ha estat violent. El que més m'emprenya és que et fan sentir raro. Si tothom s'ha retratat, per què tu no? Ets raro, excèntric, tossut... A part de sentir-me com el Pajares o la Pantoja ("¡¡no me vais a grabar más!!") el que més m'emprenya és aquesta sensació, la d'haver-me significat en una cosa tan idiota. I tot per culpa d'aquesta directora tan macota.

re

divendres, 31 d’octubre de 2008

LA CIUTAT INFORMAL

En els anys setanta els meus tiets vivien a la Meridiana, en una zona propera on ara hi ha el pont del treball. En una de les visites de la tarda del diumenge ens van portar a veure els gitanos de les barraques, no gaire lluny, on ara hi ha el parc de Sant Martí, a l'altre costat de la via del tren. Aquella visió de les barraques em va deixar parat, la recordo prou bé, i mira que llavors jo era un nen. No sabia que aquell lloc on em trobava era la zona de barraques anomenada la Perona (perque la va visitar Evita Peron durant la seva visita a Barcelona) ni que era només una de les moltes zones de barraquisme que perduraven en la meva ciutat. De fet les barraques van perdurar fins l'any 1989. A un pas de les Olimpiades.

L'altre dia vam visitar l'exposició "Barraques. La ciutat informal" al Museu d'Història de Barcelona, a la plaça del Rei. Un recorregut molt interessant per la història dels principals centres barraquistes del segle XX. El Somorrostro, per exemple, on hi va néixer Carmen Amaya. El Somorrostro era un campament de barraques situades a la platja, just on ara hi ha el Port Olímpic.

O les barraques del Camp de la Bota, on ara hi ha el Forum i Diagonal Mar.

Però molts altres nuclis hi estan representats. Les barraques del Carmel, on hi vivia el fascinant personatge de Juan Marsé, el Pijoaparte, protagonista de Últimas tardes con Teresa (fascinant aquesta novel.la) i que vaig visitar i comentar en una altra entrada d'aquest bloc. O les barraques de Montjuich, on ara hi ha el Palau Sant Jordi i l'antena de Calatrava. O Can Tunis, a la zona Franca, amb gitanos que després van recol.locar a la Mina, a sant Adrià. O tants d'altres.

re

dilluns, 27 d’octubre de 2008

LAS MANOS DEL PIANISTA

Aquest és el títol de la novel.la que vaig llegir abans de la novel.la de la reina. L'autor és Eugenio Fuentes, poc conegut de moment, però una veritable realitat en la novel.la de misteri. Un assassinat, uns personatges, un culpable, un detectiu (Ricardo Cupido). Res nou, però fet amb molta gràcia.

La novel.la de misteri pot ser una narració per passar el temps, sense més pretensions, la qual cosa és del tot lícita. O pot anar més enllà: servint-se dels fets i de la investigació, parlar de tota una època, d'una realitat determinada, sovint fosca i amagada. La novel.la de Fuentes és d'aquestes.

Pertany a una sèrie de novel.les protagonitzades pel detectiu Cupido. Es nota molt la influència positiva de Henning Mankell, un autor de misteri suec, creador del detectiu Kurt Wallander. De Mankell he llegit La quinta mujer, una novel.la també molt aconsellable.

re

dijous, 23 d’octubre de 2008

LA REINA I ELS LLIBRES

Es tracta d'una novel.la curta (per tant, més correcte anomenar-la nouvelle) i molt divertida. Què passaria si la reina d'Anglaterra es tornés de repent una gran lectora? Assistim, al palau de Buckingham, a aquesta història imaginària. La reina de repent llegeix un llibre, s'apassiona, i es converteix en una lectora tremenda, una malalta dels llibres.
Però llegir un llibre no deixa indiferent ningú, i llegir-ne un munt encara menys. De quina manera afectarà la lectura a una dona tan seriosa com la Reina d'Anglaterra?

No només és una història que fa riure a estones, sinó que suposa també una meditació sobre l'escriptura, la lectura i sobre tot allò que té a veure amb la República de les Lletres.

re

dilluns, 20 d’octubre de 2008

RUNA

Aquest és el nom d'una exposició a l'aire lliure (fins el 19 de novembre). L'any 1938, ara fa setanta anys, es vivien els moments més intensos de la Guerra Civil. Els bombardejos a Barcelona van ser molt virulents. Segons alguns Barcelona va ser la primera ciutat bombardejada. Després vindrien Berlin o Londres, durant la segona Guerra Mundial.

En alguns dels llocs on van caure bombes de la Guerra Civil a Barcelona s'han col.locat unes grans fotos de com va quedar el paissatge després de la batalla. Vam visitar alguns d'aquests indrets l'altre dia. Als jardinets de Gràcia, per exempre, una gran foto de Robert Capa. O a la Barceloneta. O a les Rambles, just a l'alçada de la Plaça Reial.


O a la Gran Via, devant del Coliseum. Aquest indret va ser un dels més dramàtics. Els fascistes italians, amics de Franco, van tirar unes bombes que van caure en aquest lloc (coneguda com la bomba del Coliseum), amb tant mala sort que en aquell moment passava un camió ple de trilita. És fàcil imaginar que l'efecte es va multiplicar i el sot de la bomba i la trilita va provocar una gran mortandat. Per aquest lloc passava, aquell dia, a aquella hora, la mare dels germans Goytisolo, Julia, que havia baixat des de Viladrau fins a Barcelona per comprar un regal pel seu fill petit, en José Agustín. L'ona expansiva la va matar: la pobra dona va anar caminant com va poder fins el passeig de Gràcia, es va refugiar en un portal i es va asseure a terra, pensant en recuperar-se. Va morir en aquell lloc. En José Agustín va portar sempre aquella mort com va poder. Depresions, angoixes, suïcidi. A la seva filla li va posar Julia, com la mare. I quan molts anys després va publicar el poemari Palabras para Julia pocs van saber que aquella Julia era la filla però també la mare que pervivia en el record. Històries de la guerra, històries infinites i anònimes que s'amaguen darrere de les fotografies.

Fa uns anys l'Ajuntament va instal.lar un horrible monument (quatre ferros) devant del Coliseum. Un escrit a terra recorda a totes les víctimes.

re

dijous, 16 d’octubre de 2008

UN BON DIA (MEMÒRIA HISTÒRICA)

Avui és un bon dia. Llegeixo a la premsa: "El jutge Baltasar Garzón s'ha declarat competent per investigar els desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme per un delicte de crims contra la humanitat. El magistrat sosté que els cossos dels desapareguts no han estat localitzats i que, per tant, els delictes no han prescrit.(...) El jutge considera responsables dels fets 35 alts càrrecs del règim franquista, i un d'ells és el dictador Francisco Franco."

Em meravella la gent que diu que procurar justicia significa remoure les coses, crear crispació, com si finalment els morts de Franco haguessin de ser culpables de la pell fina que tenen molts. A sobre. Primer els maten i després condemnen els descendents a callar la boca.

Des de personatges coneguts (García Lorca) als anònims, des de gent de dretes a la majoria d'esquerres, es tracta d'un acte de justícia. Perquè ja sabem que tots van cometre brutalitats durant la guerra. Però d'una banda curiosament sempre són els mateixos els que protesten, senyal que alguna cosa els molesta. I de l'altra recordo novament unes paraules que ja vaig copiar en aquest bloc. Són de Cernuda, amic de Lorca: "...todos los crímenes y delitos que puedan achacarse a los del lado opuesto (els fidels a la República) fueron indirectamente ocasionados también por los franquistas. El pueblo es ciego y brutal, todos lo saben, por eso no debe dársele ocasión de que se manifieste como tal, ni provocarle." És a dir, tot i que és cert que de brutalitats tots en van cometre, els responsables directes són els que, un dia, en plena República, van decidir acabar amb les llibertats.

De tant en quant, una petita esperança.

re

diumenge, 12 d’octubre de 2008

FEINA (II): PROTOCOLS

Un dia era a la feina, ja fa anys, en una d'aquestes reunions que no s'acaven mai i que no serveixen per a res. Tenia, llavors, unes certes responsabilitats d'organizació i havia vingut algú de l'administració a qui li havíem d'explicar el rigor del nostre bon funcionament intern. La presència del de fora mantenia la reunió més callada del que és normal. Tot era una bassa d'oli. I en aquell moment el visitant forani ens mira i diu en veu no massa alta: - M'agradaria que m'expliquessiu el vostre protocol en aquests temes. I es va quedar callat, mirant fixament els ulls de la gent desorientada, amb un mig somriure als llavis. Ningú va dir res. Ningú mirava al veí. Els caparrons, el meu inclòs, anaven processant. El protocol? El protocol, ha dit?

Protocol ens sonava a caps d'estat i de govern i a família reial. El protocol situa a la reina al costat del cap del govern, al president de la Generalitat per devant del Lehendakari, al Canceller alemany a l'esquerra de la Reina d'Anglaterra. I ara aquell home ens parlava de protocol. Qui s'asseu a la dreta de la directora i quin tractament donar-li? Eminentíssima senyora? Això era el protocol? I repeteix l'home, encara més seriós: - Suposo que teniu un protocol precís per aquests casos? Naturalment, molt precís, vam afirmar tots amb el cap. - I el teniu escrit?, torna a preguntar. - Encara no- vaig improvisar- però ara ens hi voliem posar, en aquests dies passats precisament parlavem de la necessitat d'entomar aquest tema, de posar-nos el barret del tema del protocol. El visitant va quedar molt convençut.

Des de llavors tots hem après què és un protocol. Hem après que un cop fets ningú els torna a consultar. Hem après que per solucionar els problemes quotidians res millor que el sentit comú, com s'ha fet tota la vida. No seré pas jo qui digui que tots els protocols són innútils. Els de riscos laborals, per exemple, els considero molt importants. Però sobre la gran majoria ja se sap el que en penso.
En aquests casos sempre recordo un microrelat de Julio Cortázar: "Instrucciones para subir una escalera". A part de ser molt divertit (per llegir-lo, clicar AQUÍ) crec que resulta un exemple molt irònic de protocol absurd.

re

diumenge, 5 d’octubre de 2008

EL VIAJE VERTICAL

Crec que tots necessitem ficció en les nostres vides. Per això ens agrada el cinema, les sèries de televisió, les novel.les. Però aquesta necessitat de ficció es pot resoldre amb més o menys exigències. Suposo que és per això que fa temps que no llegia novel.les.

La majoria de novel.les recents que agafava m'acabaven explicant una història sense gaire volada d'una forma molt poc especial. O potser intentaven a tota costa ser profundes i llavors eren molt aburrides i pretencioses. La veritat és que per llegir una novel.la en què la única cosa que se m'explica és una història que no va més enllà, és més còmode veure una sèrie per la tele o posar-te una pel.licula. Exigeix un esforç molt menor.


Una novel.la t'ha de donar alguna cosa més. No sé exactament què. I ara, després de molt de temps, ho he trobat en una novel.la recent, El viaje vertical d'Enrique Vila Matas. El que explica, en principi, és el de menys, com en totes les novel.les. El que realment importa és com ho explica. És la història d'un senyor de Barcelona a qui la dona, un dia, de repent, quan porten ja cinquanta anys casats, el fa fora de casa perquè vol ser ella mateixa d'una vegada, i per aconseguir-ho, ell li fa nosa. Ell, el protagonista, inicia un viatge que el porta a Portugal; Porto, Lisboa i Madeira. Serà el típic viatge d'aprenentatge. Però un viatge d'aprenentatge en un home de més de setanta anys.


Aquest és el viatge vertical, un viatge de fugida de la seva Barcelona natal. Quan vas llegint la novel.la assisteixes, sorprès, a la constatació de què en aquest relat hi ha més del que t'expliquen. L'anècdota es converteix, mica en mica, en categoria. No és allò que alguns en dirien "un novelón". És una novel.la breu, sense pretensions, senzilla, fàcil de llegir. Però conté l'alè inexplicable que tenen les grans obres literàries. Més enllà de la història principal hi ha una veritat en les seves pàgines. O potser diferents veritats.

Jo ara em queixaria i diria: "quin pal que no hagi conegut Vila Matas fins ara". I segurament algú em diria: "quina sort tens... Et queden encara totes les seves novel.les per descobrir". Vila Matas és l'autor també d'obres com Historia abreviada de la literatura portátil, Extraña forma de vida, El mal de Montano, París no se acaba nunca i Doctor Pasavento.

re