diumenge, 30 de novembre de 2008

NADAL

Aquest any, abans de la castanyada, ja hi havien torrons i neules al súper. Alguns diuen que la crisi es nota i que no es fan tants anuncis de perfums i caves. Podria ser. Però també és veritat que els nadals s'avancen cada cop més. Recordo que fa anys els llums dels carrers, per exemple, s'encenien la primera setmana de desembre. Des de fa uns anys, el 25 de novembre. I aquest any jo diria que inclús uns dies abans ,al menys en algunes zones. La gent diu que els comerciants semblen idiotes, que es pensen que per posar quatre llums la gent comprarà més, quan està clar que no es així. Jo ara ja penso que potser sí que és així, i que els idiotes som els que comprem més, engrescats pels llums, els estels i els papa-noels.

Un altre tema: cada any felicito els nadals als amics amb una postal feta per mi. Res, una foto amb dedicatòria. Ahir vaig sortir a la ciutat (per cert, quin fred) amb la càmera, buscant una imatge nadalenca per a la postal d'enguany. Les fotos d'aquesta entrada són de la sortida d'ahir per tal de celebrar, des del bloc, el nadal 2008.

4 comentaris:

María ha dit...

¡Qué horror de entrada, querido mío! No sabes cómo odio las lucecitas que cuelgan, son como plátanos radioactivos. Lo acepto únicamente por lo que tiene de simpática (?) forma de desearnos una feliz navidad. Por cierto, volvió nuestro amigo perdido, y he descubierto tu amor por Bernini. ¿Amas Roma como yo la amo? Dame Roma, a cambio de mis penas, tanto como dejé para tenerte... ¿de quién es? Besitos, darling.

Jaume ha dit...

Com es nota que aquesta Maria es de capital, jo que soc de poble m'encanten els platans radioactius, com més millor. Molt maques les llums, les borles blaves son de la plaça catalunya a la perfumeria aquella, no?

Ramon ha dit...

María, querida, no te gustará mi entrada llena de buenas intenciones pero al menos yo voy actualizando mi blog, cosa que tú no haces al menos desde la castañada. Ahora, en lo que parece que coincidimos es en nuestro amor a Roma, efectivamente una de mis ciudades. Imposible definir qué se siente cuando hasta las piedras le hablan a uno (y mira que hay piedras en Roma). Los versos son albertianos, of course, qué maravilla Roma peligro para caminantes (¿recuerdas el poema de las meadas de monjas y de curas?, tan irreverente siempre nuestro ángel Rafael).
Jaume, sí, aquestes boles són del Triangle. I mira, jo també sóc de poble, encara que per viure m'estimo més la ciutat, el poble està bé per anar a descansar-hi uns dies. De quina zona ets?

María ha dit...

Querido, cierto que no cuelgo ni una triste foto de mi pobre blog. El motivo es bien sencillo. Una ha comprendido que los blogs estan pasadísimos y se ha sumergido de lleno en el mundo de facebook. Búscame por María de Venezia (con Z, of course). Aprobado en poesía, los versos eran de Alberti. Querido eres tan ácido conmigo, pero sabes que me gusta, sólo puedo perdonártelo por nuestro común amor por Roma, por New York, por La Traviata... Ya ves, el arte y las ciudades nos unen. Algo es algo, porque luego nos separan tantas cosas, pequeño saltamontes...