VERDI-WAGNER

El desembre passat vam tenir una bona òpera al Liceu: Il trovatore de Verdi. Ja la tenia vista però en directe te'n fas més idea, tot i que ni la representació ni els cantants van estar a l'alçada. Tot i així vam disfrutar molt. Ni el Pere ni l'Esther van poder venir. En el seu lloc la senyora Núria, la mare de l'Eva, i la bona amiga Rosa. Una agradable tarda de diumenge amb un dels verdis més inspirats.

Aquesta òpera té l'ària "D'amor sull'ali rosee", que és una altra de les meves àries favorites. Ara he descobert la gravació de la Caballé al Maggio Musical de Firenze. Crec que de l'any 68. Extraordinària. Diuen els entesos que segurament són els quatre minuts que justifiquen tota una carrera. I en poso l'enllaç, amb els més de tres minuts inacabables d'aplaudiments al final, com ha de ser a l'òpera, com a mi m'agrada que sigui. Excés i generositat. Puro teatro. Però teatre intens com la vida mateixa.

I un parell de mesos després de Verdi, Wagner. Ni més ni menys. La meva primera òpera de Wagner en directe, jo que sóc clarament belcantista, i per tant oposat al rebombori romàntic i verista. Vam entrar al Liceu a les set de la tarda; en sortiem a les dotze de la nit. És evident que anàvem amb por. Però l'experiència, al menys per a mi, va resultar sorprenent. Wagner no serà mai el meu compositor. Massa narratiu, excessivament simfònic, poc melodiós. A l'entreacte vaig explicar l'anècdota de Josep Pla que deia que Wagner anava bé mentre els personatges no s'asseguessin a la pedra. I el tercer acte s'iniciava amb tres enormes pedres d'atrezzo, cosa que ens va fer témer el pitjor. Efectivament, els cantants, hores i hores en escena, s'han d'asseure per poder agafar forces. Tot i així vaig descubrir que Wagner, en directe, tenia una cosa extraordinària: una força descomunal en alguns moments, una musicalitat extrema.

re

Reduir l'entrada

MEMÒRIA DE TURANDOT

Des de fa un parell o tres d'anys el Liceu de Barcelona posa en marxa una iniciativa molt interessant: el Liceu a la platja. Una gran pantalla retransmet una òpera o un recital. Cadires de fusta que permeten asseure's, si tens entrada. Entrada gratuïta: cal únicament anar a reservar-les al Centre Cívic de la Barceloneta o al mateix Liceu. Si no tens entrada pots asseure't a la platja i veure l'òpera des de la sorra. La gent s'endú el sopar i l'ampolla de vi: immillorable manera de compartir la música, l'estiu i l'amistat.
El lloc és la platja de Sant Sebastià, a la Barceloneta, on acaba el Passeig Joan de Borbó. El primer any va ser una Norma de Bellini extraordinària, amb la gran Fiorenza Cedolins i la potser encara més gran Sonia Ganassi. L'estiu de 2008 el concert de Josep Carreras (no hi vaig anar). I aquest estiu passat l'obra inacabada de Puccini: Turandot.
L'obra es retransmet amb un parell d'hores de decalatge, no per motius censurables, com passa en els grans espectacles televisius, en què si algú diu alguna cosa inconvenient els dóna temps de tallar. El motiu en aquest cas és que les òperes comencen a les vuit i a l'estiu a aquesta hora encara és de dia, i si no hi ha fosca no es pot veure la pantalla. Aquestes dues hores permeten que els cantants, al final, tinguin temps de traslladar-se des de les Rambles a la Barceloneta per tal de rebre els aplaudiments del públic. S'abaixa el teló i els cantants apareixen al teu costat, com per art de màgia. (Com la soprano basca Ainhoa Arteta que feia de Liu en la representació d'aquest estiu)
Ara que per fi comença el fred i que s'apropen els nadals i tot es converteix en fosc, íntim i casolà recordo les nits d'estiu, exteriors, càlides i en aquest cas, musicals. I la música de fons hauria de ser el Nessum Dorma, és clar, o potser millor la meva ària preferida d'aquesta òpera: Non piangere, Liu, molt menys coneguda. (No hi ha cap versió del Non piangere que em faci el pes a Youtube... així doncs, visca el tòpic i visca Nessun Dorma).

(POR CIERTO, DOMINGO 13 ES EL DÍA DE MACHADO EN LA RED. MARIANO JOSÉ TIENE PUESTO EL MARCADOR)

re

Reduir l'entrada

SACRIFICIUM

Cecilia Bartoli ha presentado nuevo disco. Quince arias recuperadas escritas originariamente para castrato. Los papeles para castrato han de actualizarse en voces femeninas o en voces de contratenor. Habida cuenta de que los castratos tenían voces agudas que se correspondían a una contralto, una mezzo o incluso una soprano, actualmente son sus equivalentes femeninas las que ocupan sus lugares. Pero no es lo mismo porque por el camino se ha perdido esa vibración masculina que acompañaba a una voz que parecía femenina sin serlo. Por eso en la actualidad se suele preferir la voz de un contratenor.
De la Bartoli molestan algunas cosas. Esos pequeños vicios que, a fuerza de escucharla, se descubren, por ejemplo. O de qué manera su repertorio a la medida, algunas veces poco interesante, no hace más que potenciar casi hasta el manierismo esos mismos vicios. Pero nadie podrá discutirle un verdadero talento, una enorme musicalidad y una técnica depuradísima. Es por eso que me gusta la Bartoli, porque tiene momentos en que te transporta muy lejos (te teletransporta, diría quien yo me sé).
Vale la pena dejarse llevar por ese Sacrificium (aunque para algunos el verdadero sacrificium sea escucharla... la Bartoli levanta pasiones y odios a partes iguales). Disfrutarlo en directo debe ser una gozada. Sin trampa ni cartón. Como en esta grabación antigua que aporto desde Youtube en que la Bartoli se atrevía con el aria Son qual nave ch'agitata de Broschi, hermano de Farinelli. Un aria dificilísima, según algunos el aria más difícil del mundo, ahora recogida en Sacrificium. En la versión en directo (la de abajo) se puede escuchar (que no ver) a la Bartoli dejándose la garganta mientras canta esta aria de bravura. Y ni que sea por lo que sucede en el minuto 4:51 y durante 20 interminables segundos ya vale la pena escucharla. Porque está claro que la música no es sólo técnica. Pero también.

re

Reduir l'entrada

ARIA (V): CHI IL BEL SOGNO DI DORETTA

D'entre totes les àries del món n'hi ha una de molt especial. A mi em commou extraordinàriament. És de Puccini, un compositor massa verista pel meu gust, però que té tantes àries meravelloses. Són molt conegudes les de les seves òperes Madame Buttefly, Turandot i Tosca. Conegudes i fantàstiques. Però de La Rondine ningú en parla. És la seva òpera fantasma.

Només conec d'aquesta òpera l'ària Chi il bel sogno di Doretta. Molt delicada, molt intensa alhora. Me la va descubrir el Miguel Ángel que la considera la seva ària favorita. Ell prefereix la versió de Montserrat Caballé (atenció, no la que corre per Youtube, que no és precisament gaire bona, sinó una versió en disc). És cert que és extremadament delicada aquesta versió. La Susana, una altra fan d'aquesta ària, prefereix la versió de la Cotrubas. Ni l'una ni l'altra les he pogut haver. Així que he optat per la versió de Mirella Freni, una altra de les grans.



(Un cop ja redactada aquesta entrada, un cop a la "pista de despegue" de les entrades programades, descubreixo que la Susana se m'anticipa i parla d'aquesta ària en el seu novíssim i fantàstic bloc que recomano totalment. Benvingudes sempre les anticipacions, és maco saber que ens ocupen sempre tantes coses semblants.)

re

Reduir l'entrada

ARIA (IV): LA TRAVIATA

L'ària "Sempre libera" de La Traviata té un valor significatiu per a mi, i a més m'agrada molt. Però el que de veritat m'agrada més és l'òpera sencera. Verdi justifica el seu nom amb aquesta òpera sola. Té també altres òperes igualment fascinants, com Rigoletto, que m'encanta, i àries inoblidables en d'altres òperes, moltíssimes. Però La Traviata és un cas molt particular. Des d'aquella "Sempre Libera" amb que acaba el primer acte fins a d'altres moments impagables (no nomès l'"Amami Alfredo" que recordava en aquella altra ocasió). I n'hi ha per gairebé tots els gustos.

Duets (El Brindis):



Més duets: ("Un di felice"):



O encara més duets, segurament el més maco ("Parigi, o cara"):



Soprano ("Addio del passato"):



Baríton ("De Provenza il mar") (amb vídeo, no hi ha goear i ara no tinc temps de pujar-lo):



Tenor ("Lunge de lei" i "De miei bollenti spiriti"):



Sempre s'ha dit que el valor de Verdi en la història de la cultura és inferior al dels grans dramaturgs, a un Shakespeare per exemple. No diré pas el contrari. Però sí que recordaré una anècdota. Quan Victor Hugo va assistir de mala gana a l'òpera Rigoletto de Verdi, basada en un drama seu, Le roi s'amuse, va canviar l'opinió que tenia sobre l'òpera italiana en general i sobre Verdi en particular. Al sentir el "Bella figlia dell'amore", el quartet més famós de la història de l'òpera, va opinar que al menys la música de Verdi tenia una cosa que millorava el seu original. Verdi podia expressar el que pensaven, sentien i deien quatre personatges simultàniament en dos escenaris diferents i fer-ho de forma magistral, musicalment i expresivament, mentre que Hugo havia necessitat moltes pàgines i una ordenació cronològica. Que, en definitiva, la música podia passar per sobre del temps i unir el que la literatura havia per força de separar. Aquesta és segurament una de les grandeses de la música, la capacitat per trascendir moltes de les humanes limitacions.

Quan els impulsors de l'unificació italiana pintaven per les parets de tota Itàlia "Viva Verdi" estaven amagant, gràcies a les inicials, el que debó volien i no podien dir: "Viva Vittorio Emmanuele Re D'Italia". Pues eso, en sentit literal també, que Viva Verdi.

re

Reduir l'entrada

ARIA (III): UN AURA AMOROSA

Ja he parlat de dues àries de Mozart que m'agraden molt. D'una banda, Deh vieni, de Les noces. De l'altra, Porgi, amor, que de fet és una de les meves favorites.

De les òperes de Mozart, a part de la màgica La clemenza di Tito, que tan poc èxit va tenir al seu moment i que segueix sent considerada menor, tot i que és una de les meves preferides, hi ha Cosi fan tutte, fantàstica. De Cosi és Un aura amorosa, una ària per a tenor, que aquí recullo com una de les meves preferides. La canta el jove tenor Jonas Kaufmann.

re

Reduir l'entrada

ARIA (II): LANGUIR PER UNA BELLA

Hi ha moltíssimes àries de Rossini que m'agraden. De fet és un dels meus compositors favorits. Aquests dies n'estic escoltant molt una de poc coneguda, "Languir per una bella" de l'òpera L'italiana in Algeri. No és una òpera tan coneguda com El barber de Sevilla però jo diria que està a la seva mateixa altura. I l'ària en qüestió és molt maca.

Aquesta versió de l'ària està cantada pel gran tenor peruà Juan Diego Flórez que millora qualsevol ària que canti. No sense raó diuen que és el millor tenor actual.

re

Reduir l'entrada

PORGI, AMOR

Aquesta nit passada, Liceu. Les noces de Figaro, de Mozart. La pega d'aquesta òpera és la seva durada excessiva. La manera d'allargar la trama, d'altra banda molt previsible. El millor, sense cap dubte, la música extraordinària, un repertori inacabable d'àries fantàstiques. Per exemple, Voi che sapete, aquí cantat per la mezzo Cecilia Bartoli.


O una de les meves àries favorites, Porgi, amor.


O Deh vieni, non tardar, de la qual ja en vaig parlar en una altra entrada. Les noces de Fígaro no és la meva òpera favorita, tot i que sempre val la pena escoltar Mozart.

re

Reduir l'entrada

ARIA (I): SEMPRE LIBERA

Aquesta és una de les primeres àries que vaig escoltar de principi a fi quan em vaig començar a aficionar a l'òpera. Després vaig veure l'òpera a la qual pertany, La Traviata de Verdi, una de les meves favorites tot i que Verdi no és el compositor que més m'agrada, ni de bon tros.

Violeta Valery és el que avui en diriem una puta de luxe. Quan coneix a Alfredo Germont (un burgès de classe boníssima) tot trontolla al seu voltant (moment de l'ària Sempre libera, ara de moda per un anunci de cotxes). S'enamoren i es posen a viure junts, però el pare d'ell, mitjançant un subtil xantatge, fa que ella l'abandoni (moment de desesperada emoció, ella el deixa pel seu bé i li demana, a crits, Amami Alfredo).

L'obra és, com es pot veure, un melodrama tremendo, massa i tot. Però la música és espectacular, amb moments únics.

El Sempre Libera del vídeo està cantat per June Anderson, una soprano nortamericana. El so està una mica descompassat però la versió és molt bona. La pobra es desganyita tant de vegades que sembla boja, però s'ha de tenir en compte la dificultat. En tot cas, canta molt bé, sembla so de disc.

I el petit fragment del Amami Alfredo (per cert, el Terenci en va fer una novel.la amb aquest mateix nom) d'aquest segon video està interpretat per la parella musical del moment, Anna Netrebko, crec que russa, i Rolando Villazón, mexicà. Aquest parell fan una mica de ràbia, perquè dintre del món de l'òpera són com el Víctor Manuel i l'Ana Belen, sense estar casats i en un altre estil, però formen una mena de parella artística. Però el cert és que són molt bons tots dos.

re

Reduir l'entrada

REBECCA EVANS

Aquest és el nom d'una soprano desconeguda per a mi fins fa molt poc. M'ha sorprès moltíssim. Ja és una de les meves favorites, com la Gruberova, com la Dessay, com la Fleming. Aquesta ària, de Les noces de Fígaro de Mozart, no em va cridar mai l'atenció de forma especial. No al menys fins que la vaig sentir cantada per aquesta cantant galesa.

re

Reduir l'entrada