dimecres, 17 de setembre de 2008

ARIA (I): SEMPRE LIBERA

Aquesta és una de les primeres àries que vaig escoltar de principi a fi quan em vaig començar a aficionar a l'òpera. Després vaig veure l'òpera a la qual pertany, La Traviata de Verdi, una de les meves favorites tot i que Verdi no és el compositor que més m'agrada, ni de bon tros.

Violeta Valery és el que avui en diriem una puta de luxe. Quan coneix a Alfredo Germont (un burgès de classe boníssima) tot trontolla al seu voltant (moment de l'ària Sempre libera, ara de moda per un anunci de cotxes). S'enamoren i es posen a viure junts, però el pare d'ell, mitjançant un subtil xantatge, fa que ella l'abandoni (moment de desesperada emoció, ella el deixa pel seu bé i li demana, a crits, Amami Alfredo).

L'obra és, com es pot veure, un melodrama tremendo, massa i tot. Però la música és espectacular, amb moments únics.

El Sempre Libera del vídeo està cantat per June Anderson, una soprano nortamericana. El so està una mica descompassat però la versió és molt bona. La pobra es desganyita tant de vegades que sembla boja, però s'ha de tenir en compte la dificultat. En tot cas, canta molt bé, sembla so de disc.

I el petit fragment del Amami Alfredo (per cert, el Terenci en va fer una novel.la amb aquest mateix nom) d'aquest segon video està interpretat per la parella musical del moment, Anna Netrebko, crec que russa, i Rolando Villazón, mexicà. Aquest parell fan una mica de ràbia, perquè dintre del món de l'òpera són com el Víctor Manuel i l'Ana Belen, sense estar casats i en un altre estil, però formen una mena de parella artística. Però el cert és que són molt bons tots dos.

4 comentaris:

soniabaste ha dit...

Quina meravella és La Traviata! Jo en sóc també una enamorada. Quina sorpresa la J.Anderson, jo la recordava fluixeta i mira tu per on... de bé que ho fa pensava que era la Fleming, que també vec que en parles en algun moment del teu bloc. Bé, l'ària Sempre libera, sense paraules, quina dificultat i quina meravella si està ben cantada. I què me'n dius de l'ària de Provença, la coneixes?
Perdona la franquesa de rebre'm en el teu espai, quan he sentit el Sempre Libera no me n'he pogut estar.

María ha dit...

Yo que te pedía una entrada para la ópera barroca y sus gorgoritos a lo loco, y me encuentro con esto, una entrada para ¡¡¡Verdi!!!. Chico, me has fallado. Pero bien mirado salgo ganando con el trueque. No soporto a los barrocos y sí en cambio a Verdi. Y me gusta que admitas que La Traviata es punto y aparte. ¿He oído algo sobre Rigoletto? Si no la conoces te retiro el saludo, he dicho.
Gracias por tu mail sobre mi blog, prefiero contestarte desde aquí. Ahora sólo falta que lo publicites. ¿Lo harás, querido? Recuerda que cuando soy buena soy muy buena, pero cuando soy mala soy infinitamente mejor..., besitos, cielo.

Ramon ha dit...

Sonia, gràcies per visitar el meu blog, m'ha fet molta il.lusió. M'has tingut molta estona pensant en l'ària de Provença, sí, sí, ara ja la recordo, certament és preciosa, hi ha tantes àries fantàstiques a La traviata!!, és la melodia sense fi.
María, ahora me siento un poco culpable por haber escrito un comentario muy ácido en un post de Miguel, no sé si ya lo habrá publicado. En cualquier caso, ya sabes que soy bromista, también. Era respecto al tema de la música barroca que tu comparabas con la música de Heidi. Era una broma, naturalmente! No olvido el post que te prometí. Gracias por tu sentido del humor.

josep ha dit...

Ramon, estaria molt be que, per agermanar-nos a tots amb Handel, posessis un fragment de "il trimfo del Tempo e del Disinganno" en concret, "lassia la spina,cogli la rosa", crec que te la justa mesura de "gorgoritos" i sens dubte es una peça meravellosa.