És a Barcelona i és un carrer estret, amagat, marginal gairebé. Com si es tractés d'un homenatge als petons furtius.
Bruma en el alma clara. Aceptar, sentir, vivir.
-
Hay días en los que uno se despierta con una tristeza que no tiene nombre.
No es por algo que haya sucedido, ni por nada ni nadie en concreto. Es una
...
Fa 1 dia
2 comentaris:
He buscat per internet on era un carrer de nom tan fascinant com aquest. I mira, quina sorpresa, resulta que és un carrer sense sortida. Això no ens ho havies dit. El carrer dels petons és un carrer sense sortida. No sé com agafar-ho, no sé si és casual o és una metàfora d'aquestes que a vegades té la vida.
No em vaig fixar en absolut que fos un carrer sense sortida. Sí que vaig veure que era estret, fosc, i en general poca cosa. A partir del teu comentari ho he mirat a la pàgina de bcn.cat i efectivament, no té sortida. No crec pas que sigui una metàfora de la vida, que dius tu. Més aviat que qui li va posar el nom tenia bon sentit de l'humor.
Publica un comentari a l'entrada