dissabte, 18 d’abril de 2009

ARIA (IV): LA TRAVIATA

L'ària "Sempre libera" de La Traviata té un valor significatiu per a mi, i a més m'agrada molt. Però el que de veritat m'agrada més és l'òpera sencera. Verdi justifica el seu nom amb aquesta òpera sola. Té també altres òperes igualment fascinants, com Rigoletto, que m'encanta, i àries inoblidables en d'altres òperes, moltíssimes. Però La Traviata és un cas molt particular. Des d'aquella "Sempre Libera" amb que acaba el primer acte fins a d'altres moments impagables (no nomès l'"Amami Alfredo" que recordava en aquella altra ocasió). I n'hi ha per gairebé tots els gustos.

Duets (El Brindis):




Més duets: ("Un di felice"):




O encara més duets, segurament el més maco ("Parigi, o cara"):




Soprano ("Addio del passato"):




Baríton ("De Provenza il mar") (amb vídeo, no hi ha goear i ara no tinc temps de pujar-lo):




Tenor ("Lunge de lei" i "De miei bollenti spiriti"):




Sempre s'ha dit que el valor de Verdi en la història de la cultura és inferior al dels grans dramaturgs, a un Shakespeare per exemple. No diré pas el contrari. Però sí que recordaré una anècdota. Quan Victor Hugo va assistir de mala gana a l'òpera Rigoletto de Verdi, basada en un drama seu, Le roi s'amuse, va canviar l'opinió que tenia sobre l'òpera italiana en general i sobre Verdi en particular. Al sentir el "Bella figlia dell'amore", el quartet més famós de la història de l'òpera, va opinar que al menys la música de Verdi tenia una cosa que millorava el seu original. Verdi podia expressar el que pensaven, sentien i deien quatre personatges simultàniament en dos escenaris diferents i fer-ho de forma magistral, musicalment i expresivament, mentre que Hugo havia necessitat moltes pàgines i una ordenació cronològica. Que, en definitiva, la música podia passar per sobre del temps i unir el que la literatura havia per força de separar. Aquesta és segurament una de les grandeses de la música, la capacitat per trascendir moltes de les humanes limitacions.

Quan els impulsors de l'unificació italiana pintaven per les parets de tota Itàlia "Viva Verdi" estaven amagant, gràcies a les inicials, el que debó volien i no podien dir: "Viva Vittorio Emmanuele Re D'Italia". Pues eso, en sentit literal també, que Viva Verdi.

3 comentaris:

Susana ha dit...

Escric sota la urgència d'haver "descobert" La Traviata al teu bloc. Però no podia deixar de dir-te com m'ha agradat aquest post! Una sel·lecció perfecta de les millors àries (una feinada! que a La Traviata abunden). I m'ha agradat perquè és una excusa fantàstica per tornar a sentir alguns passatges exquisits, perquè en sóc una enamorada, especialment del Sempre Libera, però també perquè sempre aprofites per enriquir-nos d'alguna manera suplementària: molt bona l'anècdota de Víctor Hugo. A partir d'ara em miraré amb més carinyo els seus escrits ;o)

Escric, com deia, amb aquesta urgència, però no podia deixar de donar-te les gràcies per portar-nos a aquest raconet musical!

joseantonio322 ha dit...

Tampoco conocía la anecdota de Hugo. Y es verdad, también admiro Rigoletto, el cuarteto, la obra entera y como no, la Traviata. Pero hay más operas de Verdi, y de otros, que Verdi no está reñido con nadie.

soniabaste ha dit...

Jo en sóc també una admiradora d'aquesta òpera. Fa un any o així vaig llegir que la feien al Palau de la Música, hi vaig anar encantada, pensava veure i emocionar-me amb una representació emotiva, i va resultar ser versió concert, un desengany. La música és meravellosa i per si sola omple l'escenari pero es clar, una opera es explica una historia i per tant es per ser vista. Vaig emocionar-me amb la musica pero assistir a la mort de Violeta quan tens la soprano alla devant amb el vestit llarg, tota la pedreria i una cara de salut de por, doncs no es el mateix. De totes maneres, esta clar que aquesta opera es una maravella extraordinaria.