dijous, 30 d’abril de 2009

RACONS (IV): PARC DEL LABERINT

Fantàstic, sobretot a la primavera. Són famosos (i pedagògics) els seus dos jardins, el clàssic i el romàntic. Els ponts, els arbres centenaris, els racons, el laberint. Et pots perdre aquí en el sentit més literal (en l'altre també).

Ariadna vigila des d'un racó no gaire allunyat. Teseu, el gran triomfador, guarda l'entrada al laberint. El mateix Teseu que, recuperat per Marsé en el seu discurs d'acceptació del premi Cervantes, és el símbol de qui entra en un lloc i pot sortir-ne per explicar què ha vist. D'aquesta manera s'entra i se surt dels llocs quan un té ganes de viure i compartir.

El millor: tot el parc. El pitjor: que s'ha de pagar entrada la majoria de dies, l'absència de transport públic que en dificulta moltíssim l'escapada si no tens cotxe i els mosquits.

8 comentaris:

Susana ha dit...

Ramon, comparteixo amb tu el gust per aquest parc. M'agraden sobretot els caminets, tan passejables, del sudoest.
I, com a tu, també em fot que facin pagar. S'entendria que cobressin per entrar al laberint en sí, que necessita molta dedicació, però la resta?? Pocs parcs que tenim a la ciutat, i a sobre n'hi ha de pagament... aishhh.

Per cert, molt curiosa la foto "besucona"! Gràcies per acostar-nos aquestes observacions urbanes!

Una abraçada

Ramon ha dit...

Un dia podriem fer una escapada els quatre!!! Estaria bé de cara al bon temps que enguany triga a arribar. Gràcies pel comentari. Em vaig passant pel teu blog i ja vec que vas fent noves amistats, jeje. Gràcies un cop més, "juvenil" Susana.

María ha dit...

Te ha faltado un momento para ironizar con tu querida amiga a mi costa. Me encantais, querido, sois tan juveniles ambos... Aunque ella me ha sacado del error con su ironía, de jóvenes nada. Y tu me lo confirmas aconsejándome un encantador parquecito para pasear tranquilamente. Sólo te pierde (o te gana, querido) ese comentario tan catalán sobre el cobro de una entrada. Querido, yo siempre digo que los catalanes sois los que más os quejáis pero los que más pagáis (o sea, que os quejáis mal). Querido, como madrileña me regocijo en esa injusticia. Es broma, es broma. Cuando nos conozcamos te invito a una orchata en ese delicioso parque tan caro. Pago yo todo, claro. Pero no te acostumbres.

soniabaste ha dit...

M'arriba al cor. Com recordo sempre el parc del laberint. M'hi va portar l'escola de menuda, després jo hi portat els fills. No sabia això dels dos jardins, per mi que era un de sol. I tampoc recordo especialment els mosquits, encara que és cert que hi ha molta aigua. I tampoc sé ben bé quins són els camins del sudoest que diu aquest noia. Total, que sembla que no n'hagi tret cap profit de les meves visites. Però inclús amb la meva ignorància, com m'agrada aquest parc!

Susana ha dit...

La cosa ha cambiado de tercio y ahora ya soy de la tercera edad ;o) Ten amigos!! jiji.

Podem anar un dia, és clar (els quatre et refereixes amb la nena o amb el gos??? jj)
Hi anem!!
Petonssss

Ramon ha dit...

Querida María, si me permites advierto un pequeño error en tu planteamiento concreto (en el general ya ni me meto, que voy con prisas). El error consiste en confundir joven con juvenil. Efectivamente ni Susana ni yo somos jóvenes, tampoco ancianos, querida, que el término medio sigue existiendo, pero sí juveniles. No tienes más que darte una vuelta por nuestros respectivos blogs. Respecto al tema de la catalanidad de mis comentarios, paso de puntillas. La discreción y la generosidad, querida, son dos características muy nuestras como supongo que sabes positivamente. (Permite que deje de lado mi discreción habitual para hacerte una corrección fraterna: horchata va con H, cara).
Sonia, encantador el teu comentari. I no et procupis per no saber tots els ets i uts del parc, l'important és que el disfrutes. Petons.
Susana, havia oblidat a l'encantador Joss, demana-li disculpes de part meva. Espero que hi hagi una tarifa econòmica per gossos. Si no hi és podem anar-hi quan vingui la Maria, paga ella i ens convida a orxata. Què més podem demanar, a part del finançament?

Susana ha dit...

Jo encantada, Ramon, però veig dos inconvenients: el primer, que no he vist enlloc que l'amable invitació de la María m'inclogués (ni a mi, ni a la nena, ni al gos); el segon... la María una orxata??? ni cava ni dry martini ni cap còctel a l'alçada??? pues vaya! Ya ni los jóvenes son lo que eran ni nada es igual. "En mis tiempos...", jiji.
Ah, i tens tota la raó, Ramon... no pecamos ni por arriba ni por abajo: tenemos una edad perfectamente equilibrada, que por ahí ya abundan los excesos.
Una abraçada (y yo me apunto a un bombardeo, incluso aunque tenga que pagar... debe de ser esa sangre extra catalana que me corre por las venas o la juventud alocada, jiji).

Jaume ha dit...

Massa quadrat aixo per a mi, noi, a mi m'agrada la natura de veritat, no la que fa caminets ben nets. I els mosquits tranquil, que no s'han menjat mai ningu.