diumenge, 3 de maig de 2009

DE PROFUNDIS

Després de llegir El marqués y el sodomita, assaig que reproduia les actes del primer dels judicis a Oscar Wilde, em van agafar ganes de tornar a llegir De profundis, l'extensa carta que Wilde va escriure al seu amant Alfred Douglas des de la presó. És curiós això de rellegir obres que en el seu moment et van impactar. L'edat, el temps, creen una nova lectura, o millor, una nova dimensió que enriqueix la primera. En aquest cas la lectura de El marqués y el sodomita ha fet que entengui millor les referències de De profundis.

Epistola et carcere et vinculis, que és el títol original d'aquesta obra, ens mostra un Wilde que ho ha perdut tot. Els diners, la dona, els fills, els amics, la reputació, el nom, els editors, el públic, els bens. Ha perdut també l'amant que, des que va ser condemnat, no ha tornat a apropar-se-li. Des de la presó li escriu una carta desesperada en què s'enfronta a la veritat. És una defensa, un crit, un text patètic en algun moment. En d'altres, més assossegat, reflexiona sobre la divinitat, l'amistat, la trascendència, el sentit de la vida. Es planteja aquelles coses que una persona es planteja únicament en moments de desesperació. I d'aquest viatge en treu una llum. No la veu, no la busca, no la troba. La crea. La creació d'una nova perspectiva. També d'una nova realitat. El resultat és, en definitiva, d'una enorme coherència i integritat personals. "Tal vez salga de aquí con algo que antes no poseía. No preciso decirte que para mí las reformas morales son tan insulsas y tan desprovistas de importancia como las teológicas. Mas, si bien es cierto que proponerse llegar a ser un hombre mejor sería una hipocresía sin fundamento, llegar a ser un hombre más profundo es privilegio de los que han sufrido. Y espero haberlo logrado." (pàg.144)

5 comentaris:

Susana ha dit...

M'agrada molt la darrera frase, la de què el patiment, inclús encara que no sigui en primera persona, ens ajuda a aconseguir un més gran aprofundiment. Penso que inclús a fer-nos més empàtics amb les debilitats alienes i a ser més respectuosos amb persones, vides, biografies, amb postures tan diferents.
Potser als que ens agrada llegir ens prestem voluntaris per ficar-nos de ple a les entranyes del patiment i per aprendre codis que en un principi ens resulten aliens. Són moltes les vies per les que ens tornem més profunds mitjançant la lectura. I és una veritable meravella quan algú t'acosta els aprenentatges dels llibres que potser no arribaràs a llegir. Un cop més, gràcies.

Anònim ha dit...

gracies per la cita, estava preparant tambe un article sobre el de profundis. No sabia d'aquest llibre del marques i el sodomita, no se si es antic, ja el buscare, a mi aixo em destrueix molt la imatge romantica d'aquesta parella, jo pensava que Bosie i Wilde s'havien estimat fins el final dels temps, i al final resulta que es una historia de traicions. Quan les grans histories d'amor et comencen a fallar ja no hi un pam de net.
Mireia

Ramon ha dit...

Sí, Susana, la lectura jo penso que ens serveix també per això. I sí, quan llegeixes et prestes voluntari pa lo que sea, mai se sap l'efecte de les paraules, així que és una mostra de voluntarisme i valentia (també és veritat que si un té mínim criteri, pot destriar). Segurament si llegim és per això, per rebre experiències alienes que ens facin més profunds. D'aquí el títol, De profundis, i d'aquí que jo rescatés aquesta cita.
Mireia, per a mi també va ser un petit xoc saber que l'idealisme de la parella Wilde- Bossie no va ser tal. Però vaja, d'aquí a que no hi hagi un pam de net... Les relacions humanes no sempre són idíliques, ja se sap, però sempre resta un espai per l'esperança, o per la profunditat.

Jaume ha dit...

Tot ique fa dies que no se'm veu el pel jo segueixo amb el blog teu i els que recomanes, que ni ha algun de molt bo.

Ramon ha dit...

Jaume, ja em pensava que no et tornaria a veure per aquí. Molt graciós també el teu comentari al parc del laberint... Ves-hi un dia, no et defraudarà. I m'has de reconèixer que els mosquits són molt emprenyadors si et piquen... És cert que com a mi no em piquen estic tranquil però hi ha gent amb qui fan una carnisseria.