dimecres, 20 de maig de 2009

PARÍS NO SE ACABA NUNCA

Anys 1974 i 1975. Mentre a Espanya es vivia el periode de la pretransició, mentre els dies anunciaven esclats i allibaraments i el dictador s'acabava, i mentre els exiliats es preparaven per retornar després d'anys d'absència, un futur escriptor, Enrique Vila-Matas, fa el viatge contrari: marxa fora, a París concretament. Com tants d'altres joves sent que l'Espanya de la dictadura l'ofega i que per crèixer necessita ales que aquí no troba.

A la literatura no sabem mai, i menys en novel.listes com Vila-Matas, si la ficció és tan ficció com sembla, o com no sembla. En una novel.la (?) com París no se acaba nunca les fronteres entre la biografia i la creació literària són tan fines com un paper de fumar. De fet, a París no se acaba nunca són fines totes les fronteres. Fines les que separen la vida de la literatura. Fines les que separen el vitalisme del mer exercici intel.lectual. Fines les que separen la ficció pròpia de la referència literària.

Explica la història d'un jove escriptor que no ha publicat encara cap novel.la però que, inspirat per Hemingway, n'està fent una, La asesina ilustrada, que curiosament coincideix amb la primera (o segona) novel.la d'Enrique Vila-Matas. Però com els jocs i les referències literàries, les estructures novel.lesques i les màscares són, al menys des del Quixot, part integrant i fonamental de la novel.la moderna, un no pot parlar pròpiament d'autobigrafia fins que aquesta paraula apareix explícitament en la portada. I ni així, moltes vegades. (A propòsit de les màscares recordo ara la interessant Las máscaras del héroe del que després ha resultat ser el "fatxa nacional" de les lletres hispàniques, J.M. de Prada).
Però tornem a París. Aquest jove novel.lista que fuig de la Barcelona de la gauche divine i alhora "mojigata y franquista", de l'Espanya opresiva del dictador i els seus burgesos, va a parar al sempre vital i inacabable París que es recupera encara de la febrada del mític maig. I, d'entre totes les cases de París, va a parar a les golfes de Marguerite Duras, eminent autora del "nouveau roman" francès. Efectivament, Duras va viure a la rue Saint Benoit, al mític barri de Saint-Germain-des-Prés, lloc on el narrador situa les golfes. La rue de Saint Benoit és un carreró eminentment parisenc (és a dir, encantador) on es troba, a la cantonada amb Boulevard Saint Germain, el mític Cafe de Flore. I el Cafe de Flore es converteix en un altre dels espais emblemàtics d'aquesta novel.la, com també Les Deux Magots, l'altre cafè de la bohèmia existencialista. (Va ser precisament per la rue de Saint Benoit per on vaig fugir jo després del meu primer robatori, el cendrer del Flore, però aquest seria un altre tema, més personal i delictiu).
S'ha acusat Vila-Matas de ser un autor metaliterari, com si això fos un defecte. La novel.la comença amb Hemingway (el mateix títol forma part de la novel.la París era una festa del narrador nord-americà). Després arriba Duras. I la nòmina es fa mica en mica extensa. Per exemple, Rayuela i Cortázar. I la Maga. Referència feliçment inevitable quan un lector hispà parla de París: la Maga abocada sobre l'aigua al Pont des Arts ("viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti"). També d'altres autors, moltíssims, que enriqueixen la pròpia experiència (Rilke, Unamuno, Barthes, Michi Panero, Walter Benjamin, infinites i enriquidores referències). Anècdotes, distàncies, apropaments, pors, angoixes, burles, sarcasmes. Literatura. Vida.
Tot això és la novel.la. També un vital cant d'amor a una ciutat. O una mirada distanciada i irònica vers un passat d'aprenentatge ("donde fui pobre y no fui feliz"), mirada tampoc exenta d'una certa tendresa. Un intent de novel.lar una part de la pròpia vida (perquè vida i literatura no són coses tan diferents). Un paisatge intens d'autors, novel.les, poemes i pel.lícules. Finalment, París no se acaba nunca és també un estat d'ànim que perviu.
Acaba, com passa sovint, amb un retorn. En aquest cas, un retorn a la Barcelona de la transició. I diu el narrador parlant de Duras, i de París, i de la seva pròpia joventut: "Salí de su vida como se sale de una frase". La comparació no és gratuïta. Quan un ha fet de la seva vida un bon lloc per la literatura i, a més està disposat a trobar correspondències com feia Baudelaire, llavors la frase deixa de ser retòrica. En definitiva, sempre queda París (afortunadament).
(Ja que he parlat de París i he parlat de Cortázar vull compartir un projecte molt interessant: cartografiar el París de Rayuela. Visiteu aquí o si voleu el bloc original, de particular nom: Rosas entre la mierda, per tornar a fer el passeig d'Horacio amb Berthe Trepat o visitar els cafès de les tertúlies, o el barranc del Parc Montsouris on la Maga i Horacio van sacrificar aquell paraigües...)

12 comentaris:

joseantonio322 ha dit...

Grande Vila-Matas desde siempre, y sé que eres un vilamatiano reconocido y orgullos. Te hablé, si no recuerdo mal de Vila Matas en otra entrada que hiciste de Pasavento, si no recuerdo mal. Y París es impresionante. No se si lo he comentado pero a mi me nmolesta un poco él, va un poco de chulo, un poco de cómo me gusta el jazz y que especial soy, porque fijo que le gusta el jazz, pero su literatura es muy válida y muy impetuosa, y muy provocativa, y muy valiente.
Y bueno, citas Rayuela, otro punto y aparte. Como me gusta releerRayuela, hay novelas hechas para ser releidas a sorbos, y Rayuela es una de esas. Gracias por ese prooyecto que me hará pasear por París nuevamente de la mano de Oliveira, la Maga, de todos ellos. Tengo un libro gigantesco de fotos que es una joya, el Paris de Rayuela. Esos viajes literarios me gustan especialmente porque los paisajes crecen cuando son contemplados desde la ladera literaria, o desde la cuiosidad creativa.

joseantonio322 ha dit...

No era Pasavento, he mirado y era Extraña forma de vida, perdón...

Susana ha dit...

Ramon, fer referència en una sola entrada a dos dels meus llibres preferits del món és massa. Quantes vegades em tocarà rellegir aquest post doble? Tantes com Rayuela?
Tota la referència al llibre de Vila-Matas és fantàstica, molt complerta. Només potser afegiria alguna menció sobre l'humor finíssim que presenta tota la novel·la (interroga, que jo rectifico: o el que sigui), especialment respecte el propi món literari, que retrata jo diria que amb afecte i severitat al mateix temps.

Sobre Rayuela, no tinc paraules: és una obra d'aquelles que pots rellegir mil cops, i descobrir coses noves en cada lectura, valorar nous passatges i, com la seva mateixa estructura apunta, constituïria de fet un conjunt de novel·les (que jo de moment no m'he acabat). Quant a la cartografia del París de Rayuela, l'Andrés Amorós ja ho va fer en el seu moment (bastant detalladament, per cert), per si li serveix a algú.

José Antonio, ese libro debe de ser fantástico: no sabía que existía. Gracias por la información! Yo tengo uno muy bonito también: son fotos de París (fantásticas, en blanco y negro) de Alecio de Andrade, y los textos son de Cortázar. Es tan fácil contagiarse de su enamoramiento de la ciudad...! Por último, me gustaría tirarte un pelín de las orejas por esa presunción de... esnobismo? de los que amamos el jazz. Respeto que no te entre, pero una vez penetras en sus códigos es tan maravilloso perderse en la voz de Sarah Vaughan como en las arias que canta mi adorada Cotrubas.

Un abrazo a ambos, y Ramon, disculpa aquest libro gordo de Petete que m'ha sortit avui, glups! Es nota que eren els "meus" temes, jiji. No se repetirá.

Ramon ha dit...

José Antonio, sí, recuerdo que me hablaste de Extraña forma de vida, de Doctor Pasavento es imposible porque no la he leído (de momento). En general estoy de acuerdo contigo en tu valoración sobre el autor de BCN. El tema del jazz ya lo solucionarás con Susana, o aquí o en su blog, jeje.
Susana, sí, recordo que Andrés Amorós ja ho havia fet, crec que a l'edició de Cátedra. De llibres en recordo un que vaig veure en una llibreria i no vaig comprar, cosa de la que m'he arrepentit molt.
Gràcies als dos.

Irene ha dit...

Me pasa un poco como a la que ha escrito antes, que adoro París no se acaba y que adoro Rayuela. Entonces he pensado, esto va para ti. Bueno, soy de gustos menos exquisitos de lo que pensaba, porque ya somos tres en poco espacio. O igual es que lo exquisito es para esa numerosa minoría que se llama y se atrae como hacemos nosotros, o como ocurre cuando vas a un restaurante bueno (vaya, en un restaurante bueno también cuenta el bolsillo, la literatura es diferente en eso, porque seguramente cuesta más caro el bestseller de turno que leen todos que la excelencia tan amada y tan selecta). Bueno, con esta parrafada que te ruego perdones acabo de perder el hilo y ya no sé qué quería comentarte. Lo dejo porque si no no me lanzo nunca a escribirte. Y en el fondo sólo era eso, que París no se acaba nunca, ni tu blog tampoco. A ver si me lanzo más.

Ramon ha dit...

Irene, gracias por estrenarte, me ha hecho mucha ilusión tu comentario tan fresco. Y bueno, lo de que mi blog no se acaba nunca no sé bien cómo tomarlo. ¿No lo dirás por lo pesado? Aquello de es más largo que un día sin pan o que el blog de Eastriver, jeje. Creo que tienes razón, a la minoría siempre, pero a la inmensa minoría. Gracias. Y lánzate, lánzate, que no pasa nada.

Susana ha dit...

Ramon, no me seas picajoso, que a todos se nos hace siempre corto tu blog!!!
Así que a esta chica, Irene, tan nueva, también le encantan nuestros mismos libros?? Veo claro que tenemos que hacer una cosa: proponernos un tercer libro, porque parece que tenemos gustos de grandes minorías que convendría explotar, ¿no?
Abrazos para todos!!

joseantonio322 ha dit...

Una alusión tan directa hacia mi humilde persona no puede quedar sin respuesta. Susana, me gusta el jazz, y mucho, el clásico. Yo me refería a esa actitud cool de qué profundo soy, cómo me gusta Murakami, me pongo jazz y me olvido. Te perdono el topetazo porque me recibes en tu casa y eres tan acogedora...
Gracias al autor del blog por permitirnos estos asuntillos de índole personal.

Ramon ha dit...

José Antonio, no te preocupes, no soy el autor exclusivo del blog, si acaso de las entradas, o sea que mientras que no lleguéis a las manos, adelante con las íes y sus puntos. Y no os enroquéis demasiado, que los dos sois vila-matianos, rayuelistas, y seguro que tenéis más cosas en común.

Susana ha dit...

Jajajaja, José Antonio, gracias por disculparme. Tal como lo dijiste sonaba a que le tuvieras una cierta resistencia al jazz. Pero entiendo perfectamente lo que quieres decir. A mí también me caen muy gordos los más "modernísimos" que nadie. No obstante, por un momento me he alegrado de que no me guste Murakami ;o)
Por cierto, hace tiempo que no te veo por mi casa. Espero que mi metida de pata jazzera no empeore las cosas!!

Besos a ambos (Ramon, té raó el J. Antonio: gràcies per deixar-nos aquest raconet per a les nostres confusions, ejem; i disculpa)

B.J. Turner ha dit...

Ramon: m'agrada veure que la teua forma de fer-te fidel a 'Rosas entre la mierda' passa també per fer teu aquest, el nostre projecte cartogràfic. Estem especialment satisfets d'este treball i, per això, suposa un gust especial trobar-lo reconegut. Gràcies.

Susana: Si et refereixes al mapa que s'inclou a l'edició de Cátedra, el nostre projecte, tot i ser temàticament equivalent, tracta de pal·liar les mancances, afegint a més els beneficis d'un format interactiu.

Salut a tots i totes.

Ramon ha dit...

B.J.Turner, es tracta realment d'un projecte molt interessant aquest de cartografiar el París de Rayuela. Estaré atent a noves propostes, de moment ja veus que estem atents i ens busquem la vida, i quan trobem alguna cosa que val la pena, la publicitem. Seguiré amb atenció el que feu i desfeu. Gracies a tu.