PARÍS NO SE ACABA NUNCA

Anys 1974 i 1975. Mentre a Espanya es vivia el periode de la pretransició, mentre els dies anunciaven esclats i allibaraments i el dictador s'acabava, i mentre els exiliats es preparaven per retornar després d'anys d'absència, un futur escriptor, Enrique Vila-Matas, fa el viatge contrari: marxa fora, a París concretament. Com tants d'altres joves sent que l'Espanya de la dictadura l'ofega i que per crèixer necessita ales que aquí no troba.

A la literatura no sabem mai, i menys en novel.listes com Vila-Matas, si la ficció és tan ficció com sembla, o com no sembla. En una novel.la (?) com París no se acaba nunca les fronteres entre la biografia i la creació literària són tan fines com un paper de fumar. De fet, a París no se acaba nunca són fines totes les fronteres. Fines les que separen la vida de la literatura. Fines les que separen el vitalisme del mer exercici intel.lectual. Fines les que separen la ficció pròpia de la referència literària.

Explica la història d'un jove escriptor que no ha publicat encara cap novel.la però que, inspirat per Hemingway, n'està fent una, La asesina ilustrada, que curiosament coincideix amb la primera (o segona) novel.la d'Enrique Vila-Matas. Però com els jocs i les referències literàries, les estructures novel.lesques i les màscares són, al menys des del Quixot, part integrant i fonamental de la novel.la moderna, un no pot parlar pròpiament d'autobigrafia fins que aquesta paraula apareix explícitament en la portada. I ni així, moltes vegades. (A propòsit de les màscares recordo ara la interessant Las máscaras del héroe del que després ha resultat ser el "fatxa nacional" de les lletres hispàniques, J.M. de Prada).
Però tornem a París. Aquest jove novel.lista que fuig de la Barcelona de la gauche divine i alhora "mojigata y franquista", de l'Espanya opresiva del dictador i els seus burgesos, va a parar al sempre vital i inacabable París que es recupera encara de la febrada del mític maig. I, d'entre totes les cases de París, va a parar a les golfes de Marguerite Duras, eminent autora del "nouveau roman" francès. Efectivament, Duras va viure a la rue Saint Benoit, al mític barri de Saint-Germain-des-Prés, lloc on el narrador situa les golfes. La rue de Saint Benoit és un carreró eminentment parisenc (és a dir, encantador) on es troba, a la cantonada amb Boulevard Saint Germain, el mític Cafe de Flore. I el Cafe de Flore es converteix en un altre dels espais emblemàtics d'aquesta novel.la, com també Les Deux Magots, l'altre cafè de la bohèmia existencialista. (Va ser precisament per la rue de Saint Benoit per on vaig fugir jo després del meu primer robatori, el cendrer del Flore, però aquest seria un altre tema, més personal i delictiu).
S'ha acusat Vila-Matas de ser un autor metaliterari, com si això fos un defecte. La novel.la comença amb Hemingway (el mateix títol forma part de la novel.la París era una festa del narrador nord-americà). Després arriba Duras. I la nòmina es fa mica en mica extensa. Per exemple, Rayuela i Cortázar. I la Maga. Referència feliçment inevitable quan un lector hispà parla de París: la Maga abocada sobre l'aigua al Pont des Arts ("viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti"). També d'altres autors, moltíssims, que enriqueixen la pròpia experiència (Rilke, Unamuno, Barthes, Michi Panero, Walter Benjamin, infinites i enriquidores referències). Anècdotes, distàncies, apropaments, pors, angoixes, burles, sarcasmes. Literatura. Vida.
Tot això és la novel.la. També un vital cant d'amor a una ciutat. O una mirada distanciada i irònica vers un passat d'aprenentatge ("donde fui pobre y no fui feliz"), mirada tampoc exenta d'una certa tendresa. Un intent de novel.lar una part de la pròpia vida (perquè vida i literatura no són coses tan diferents). Un paisatge intens d'autors, novel.les, poemes i pel.lícules. Finalment, París no se acaba nunca és també un estat d'ànim que perviu.
Acaba, com passa sovint, amb un retorn. En aquest cas, un retorn a la Barcelona de la transició. I diu el narrador parlant de Duras, i de París, i de la seva pròpia joventut: "Salí de su vida como se sale de una frase". La comparació no és gratuïta. Quan un ha fet de la seva vida un bon lloc per la literatura i, a més està disposat a trobar correspondències com feia Baudelaire, llavors la frase deixa de ser retòrica. En definitiva, sempre queda París (afortunadament).
(Ja que he parlat de París i he parlat de Cortázar vull compartir un projecte molt interessant: cartografiar el París de Rayuela. Visiteu aquí o si voleu el bloc original, de particular nom: Rosas entre la mierda, per tornar a fer el passeig d'Horacio amb Berthe Trepat o visitar els cafès de les tertúlies, o el barranc del Parc Montsouris on la Maga i Horacio van sacrificar aquell paraigües...)