dissabte, 9 de maig de 2009

EXTIMITAT

Llegia en un diari digital l'aparició d'un nou concepte, o potser la seva popularització: el concepte d'extimitat, oposat naturalment al d'intimitat. El motiu de l'article era la proliferació de punts de trobada tan populars com Facebook, Tuenti, o els blocs. Ja que tinc un bloc vaig llegir l'article amb molt d'interés mentre em qüestionava si el meu concepte d'intimitat, fonamental per a mi, havia canviat en aquests darrers mesos.

El terme extimitat va ser creat per Jacques Lacan. Lacanianament té a veure amb la buidor de l'home modern, el seu exhibicionisme, la necessitar d'omplir espais i per tant forma part del corpus de la posmodernitat. En un sentit més específic s'ha popularitzat amb els fotolocs, els blocs, els programes de tele i s'aplica al que en podriem dir intercanvi d'intimitats, o a l'hàbit d'exterioritzar allò que considerem íntim (o si més no una part), o potser a un petit gest d'exhibicionisme, o, en definitiva, mostrar als demés únicament allò que volem mostrar. En això, com en tot, hi ha diferents graus.

Comparteixo la meva intimitat, com fem tots, amb la família, els amics, la parella. És a dir, la intimitat es comparteix de forma íntima. De fet ells també en formen part. Mai ho faria això de mostrar la intimitat de forma pública (de convertir-la en extimitat, per tant). Per què un bloc, llavors? Un bloc consisteix precisament en això, en mostrar una part de tu mateix, en compartir alguna faceta d'allò que en diem íntim (i la intimitat per a mi té un sentit molt ampli, no només relacions, amistats, família, petites aventures, maldecaps i alegries, feina i problemes, sinó també allò que llegeixo, la música que escolto, allò que penso, la realitat que m'envolta i la meva forma de mirar-la, tota una dialèctica de la quotidianitat i de la trascendència). I moltes vegades quan preparo un post això em frena, la consciència dels límits que jo sento que he de mantenir per tal de preservar aquest sentit ampli del que per a mi és íntim (i que per tant no vull que sigui èxtim).

Paula Sibilia, antropòloga, s'ha ocupat d'aquest tema en alguns dels seus treballs, especialment a La intimidad como espectáculo. Es pregunta: "Me llamó la atención que se describieran los blogs como diarios íntimos. ¿Cómo van a ser íntimos si se publican en Internet?" Un cop aclarit que allò que sembla moure a una majoria en el moment d'escriure els seus blocs és destriar quina part de la seva intimitat vol compartir, sempre a miquetes, sense caure en una pornografia sentimental televisiva, l'antropòloga continuava: "la intimidad es tan importante para definir lo que somos que hay que mostrarla. Eso confirma que existimos".

Es tractaria, potser, d'una mena de retorn a un concepte d'intimitat més medieval on tot quedava més a l'exterior. Després, cronològicament, va venir la retenció més absoluta que es va trencar per primer cop en el romanticisme, quan les emocions van adquirir dimensió artística, i pública per tant (en èpoques anteriors veure algú plorar, emocionar-se, cridar o tremolar hagués resultat una exhibició tan barruera com avui ho seria veure a algú amb molta gana menjar-se un bistec amb els dits i a mossegades).
Aquesta pulsió de mostrar part de la intimitat té la seva exageració, el seu manierisme, és clar. Els realitys de la tele, per exemple, o el que anomenen elegantment "programes de testimonis". A mi això em queda molt més lluny (de moment, no sé si la conseqüència d'escriure un bloc serà apuntar-me als càstings de Gran Hermano, Fama a bailar o Granjero busca esposa, ejem).

Els joves, un cop més, resulten el sector més vulnerable a tots aquests excessos. Saber que existeixen pàgines com amoratucuerpo.com, micuerposexy.com o votamicuerpo.com ha suposat una sorpresa i un qüestionament. En elles, i en d'altres d'aquest tipus, els adolescents penjen les seves fotos amb poca roba i valoren recíprocament els seus cossos. El bo és que no tindran complexos aquesta joventut. Pel dolent necessitaria un altre post, com a mínim tan llarg com aquest.

5 comentaris:

Jaume ha dit...

Fins i tot en un tema tan seriós hi poses aquest punt d'humor, jeje, amb això del Granjero busca esposa. Jo, que sóc granjero de debó, havia pensat en apuntar-me, o sigui que potser ens trobarem en els castings. I parles de la teva extimitat per ser autor del blog, pero jo que no tinc blog tambe soc extim o com es diguim, doncs vaig deixant part de la meva intimitat en els comentaris dels blogs dels amics i coneguts...

Ramon ha dit...

Imagino que això de la extimitat ens ho plantejem tots una mica, perquè tots tenim aquest punt d'exterioritzar, per molt que siguem curosos amb la nostra intimitat. Jo , de totes formes, de debó que tinc un límit. Avui mateix mirava El Diario de Patricia un moment. Els personatges ara ja són directament analfabets. No vull fer-ne una valoració fàcil, però dóna que pensar això d'agafar a uns pobres desgraciats i treure'ls al circ i fer-los dir el que en realitat no volen dir. Però entregar part de la teva intimitat amb una certa elegància forma part de la vida. Viure és sortir. I estaré atent al Granjero busca esposa, a veure si et vec...

Anònim ha dit...

Tu mismo das la pista con la camara web que pones en lo alto, todo empezó con el chat. Viva el exhibicisonismo.

Nicolás R.G. ha dit...

Existe abundante literatura sobre el tema. Existen incluso ensayos sobre blogs en los cuales se tienen en cuenta estos diversos aspectos. Te recomiendo que te pases por http://nohalugar.blogspot.com/2007/10/la-extimidad-del-abismo.html
Además he leido que te gusta Vila-Matas. Perdona el caos organizativo.

Susana ha dit...

Quin post més sucós, Ramon. Desperta tants comentaris... Després de remenar-ne uns quants, he optat per dir que amb l'Internet ens és donada l'oportunitat de compartir algunes de les nostres intimitats (que n'hi ha unes quantes) amb qui voldrà / podrà compartir-les, exactament quan voldrà /podrà, i enriquir-nos amb les intimitats (tan íntimes com pot ser-ho un pensament) alienes.
Que sigui per Internet, en aquests darrers anys, només és la solució que hem trobat a les nostres vides anònimes i incomunidades.

Una entrada molt interessant i una tria de fotos fantàstica! Una abraçada