dijous, 14 de maig de 2009

EL MONUMENT (FELIÇMENT) ENDERROCAT

Els que diuen que la transició espanyola va ser modèlica per la bona fe dels vençuts segurament tenen raó. Tothom va cedir en alguna cosa, és cert, però les esquerres van cedir més. Per començar la família Franco va tenir beneficis de tots tipus fins els anys 90. La vídua del dictador va passar els darrers anys en un luxós "piset" del barri de Salamanca madrileny. La resta de la família va disfrutar, i encara disfruta, de beneficis econòmics i de prestigi. Tot just ara fa un parell d'anys s'ha començat a parlar de la cessió del Pazo de Meiràs, el generós regal que amaga una història de caciquisme i por.

No va ser fins el primer govern Zapatero que es va aprobar la llei de la memòria història, de per sí molt aigualida (i la polèmica que va portar!). Si no queda cap estàtua del dictador en alguna plaça espanyola és perquè s'ha retirat fa quatre dies. El Valle de los Caídos continua sent un lloc de culte pels fascistes. Els morts de la Guerra Civil encara descansen en les cunetes, i plantejar-se obrir les fosses és una provocació imperdonable. I tants d'altres exemples. Com les plaques amb "el yugo y las flechas", el símbol de la Falange, que adornava el logo del Ministerio de la Vivienda (ministeri que no va ser, com es pot veure, un invent de Zapatero). Si casa meva tingués una plaqueta d'aquestes suposo que l'arrencaria ni que fos amb les ungles. Em resulta difícil comprendre com, per ser arrencades, es necessita una llei de la memòria històrica. Em resulta difícil comprendre com és que existeixen encara (només ho entenc si són persones de la tercera edat les que habiten els edificis adornats amb l'aranya, que deia Marsé).


Si un demana justícia és acusat de provocar, de jugar amb foc, de voler-se carregar l'status quo (és a dir, "la democracia que nos hemos dado los españoles", frase que els encanta). Doncs mira, sí. A mi m'agradaria canviar moltes coses en aquesta "democracia que nos hemos dado los españoles". Com s'ho oloren, saben que és millor que no es toqui res (el CAT de les "chapas" que deia Aznar, per exemple), perquè els canvis es generen sempre per la llei del dominó i la caiguda de fitxes. "Lo que no se puede decir, no se debe decir", deia Larra. Doncs bé, "lo que no se puede tocar, no se debe tocar". I la llista és senzillament quilomètrica. Per començar, no es pot tocar la constitució. No es pot tocar la monarquia, naturalment. No es pot tocar la revisió del passat immediat (la veritat, ja no tan immediat). No es pot tocar el centralisme. Una vegada el Rei en una visita a Barcelona va dir, enigmàticament segons la premsa, una frase de gran profundidat: "Pase lo que pase, España seguirá siendo España y Cataluña seguirá siendo Cataluña". És a dir, "lo que no se puede tocar, no se debe tocar". Més clar, l'aigua. Jo no hi vec enigma per enlloc. (Profunditat tampoc, ho he de dir).

Quan jo era petit tenia al costat de casa un monument que em semblava lleig, espantosament lleig. No entenia jo llavors d'estètiques fascistes. Era un monument fet de granit, amb una part vertical tipus monolit, amb uns relleus que representaven homes i dones del camp, d'aquests que treballen de sol a sol amb bon humor, que no es sindiquen i que no es plantejen res més que complir la seva feina amb ordre i eficàcia. Al peu del monument un llac reflectia el cel, el granit, els relleus i tota l'estètica freda, neoclàssica i assèptica. Un cop mort el dictador van arrencar el "yugo y las flechas" que adornaven la part alta del monolit (recordo que uns exaltats van tornar a pintar l'emblema amb tinta vermella i els de l'ajuntament el van esborrar amb una esponja i un cubell amb sabó). Tot i que fletxes i jou anaven i venien, el monument va quedar allà impertèrrit, a la cruïlla de Carretera de Sarrià amb Infanta Carlota (perdó, Josep Tarradellas), a un pas de la plaça Calvo Sotelo (perdó, Francesc Macià).


Han hagut de passar 34 anys des de la mort del dictador perquè aquest monument a la Falange fos finalment enderrocat (aquest hivern). Quan les coses no es fan a temps s'arrefreden. Si haguessin enderrocat aquesta bírria de monument fa, ja no dic 34, només 20 anys, jo hagués estat molt content, feliç per la desaparició d'un símbol tan nefast. Però ja són 34 els anys i un s'ha tornat més escèptic. Sí, passava pel costat i veia com anava caient el símbol mica en mica. Pensava allò que en castellà diem de "más vale tarde que nunca". Feia inclús alguna foto. Però l'alegria no era gaire efervescent. Havia triomfat sobretot l'escepticisme.






El pitjor de tot és que encara ens volen fer combregar amb rodes de molí. Els d'esquerres, els que són presumptament dels nostres. Allà estaven, mentre les màquines començaven a fer la seva feina, els polítics de l'Ajuntament. Jordi Hereu al capdevant, amb una gran rialla. Una rialla de "ho hem aconseguit". Una rialla de "què valents som". Doncs sí, què valents. Després de 34 anys han tingut els collons d'enderrocar el monument barceloní a la Falange. Molt valents.

8 comentaris:

paula ha dit...

Más razón que un santo, hijo. Yo estoy tan desengañada...

Susana ha dit...

M'ha agradat molt la contundència d'aquesta entrada. Penso que tens tota la raó del món, Ramon.
Aquí ens va perdre la por y el "virgencita que me quede como estoy", amb l'exèrcit i els vells feixistes amb la mà encara aixecada, disposats a llençar-la sobre el clatell de qualsevol dels "nostres".

Tens tota la raó que, si bé fa 34 anys era d'un cert atreviment, ha plogut massa (per ser, diguem-ne un consistori no popular, del partit, dic), i hi ha coses que ja comencen a arribar tard. A parir panteres aquest monument fastigós, les aranyes de les portes, però també el passat no democràtic de tots els que s'omplen la boca amb la Constitució, la mateixa que no van votar, i a parir panteres també la censura encoberta. Estem farts de no poder tocar la monarquia i els seus abusos i el seu passat vergonyós. A parir panteres tot el que s'eixopluga sota una vitrina feta de por i "virgencitas" intocables. No és qüestió de dir que "a las trinxeres", pero si més no el pensament i la paraula han de ser definitivament lliures.
Felicitats pel post.
Una abraçada

Ramon ha dit...

Paula, yo también me desengaño mucho pero, sin perder de vista el criticismo, siempre pienso que el desengaño es lo que quieren los otros; que no salgamos, que no nos quejemos, que finalmente no votemos. Y mira, por ahí sí que no. Seré crítico con los míos siempre. Me enfadaré, les mandaré a la porra. Pero jamás olvidaré que los otros, como son tan prácticos y tan poco críticos, votan siempre. Hoy mismo, se está discutiendo la nueva ley del aborto. Pensaré mil cosas sobre esta ley (oportunismo político, necesidades electorales...) pero tengo claro que los otros jamás se hubiesen ocupado del tema. Así que desengaño sí, pero con una escoba en la mano para obligarles a que hagan lo que deben.
Susana, si jo sóc una mica de trinxeres, tu em guanyes!!! Estic totalment d'acord amb tu. I mira sí, si ara li deia a la Paula que mai hem d'oblidar que la queixa sense vot no serveix per a res, també dic que a més del vot hi ha d'altres armes, i no parlo de terrorismo chiíta ni del otro, hi ha d'altres armes per fer força. Que sí, jo sí que parlo, metafòricament, de trinxeres. Gràcies per ser tan radikal. (Por Dios, mai m'havia fixa't que radikal amb k sóna a Okal... ¡¡¡hasta el alfabeto se opone a nuestra lucha!!!)

joseantonio322 ha dit...

Varias apreciaciones. Aunque estoy en general de acuerdo contigo pienso que las cosas no siempre son como querriamos porque a veces no pueden ser. Imagínate lo que es nadar contracorriente siempre. Bueno, pues no eres el único. Visto así se entienden más actitudes que de otra manera se nos aparecen directamente como ofensivas para nuestra inteligencia. Otra apreciación: creo que lo de Ministerio de la Vivienda sí es una invención de Zapatero, en la época del dictador existía el Instituto Nacional de la Vivienda.

Miguel Ángel ha dit...

Mis padres aún conservan "la araña" en la puerta de la calle del bloque de pisos donde viven. De pequeño yo la veía, todos los vecinos hemos convivido con ella, pero no, no la hemos arrancado con las uñas. ¿Civilizados? ¿Desidia? ¿Indiferencia?
Tienes razón, la derechona juega con el viento a favor que les proporciona toda esa corriente de respeto, o de falta de atrevimiento, o simplemente de inacción, que ellos desde luego no tienen cuando les interesa algo. Ahí hay que imitarles un poco, porque me sumo a tus reinvidicaciones, que deberían estar por venir, y añado otra: ¿cuándo seremos tan valientes para plantearnos de una vez cortar el grifo económico de la sacrosanta institución católica?
A veces, nos pasa como a las personas que van acumulando ira y sentimientos inexpresados, que al final explotan. Así que, antes de acabar quemando iglesias, ¿por qué no dejamos de subvencionarles de una maldita vez?

Ramon ha dit...

José Antonio, en general estoy de acuerdo contigo, siempre que esa comprensión que pides, que yo también pido, no signifique olvidar las reivindicaciones ni justificarlo todo. Por cierto, si observas las fotos de las placas con la araña verás que sí existía un Ministerio de la Vivienda.
Miguel Angel, suscribo totalmente que se les cierre el grifo a los curas. Imagínate el resto de lo que pienso respecto a la Iglesia (digo mal, no hace falta que imagines nada, lo sabes de sobra).
Gracias a los dos por vuestras opiniones.

María ha dit...

Querido, aunque otras páginas sirvan para que podamos discutirnos a gusto tú sabes, caro amigo, que disculpo todas tus osadías, improperios, inexactitudes y errores por dos motivos. Por el afecto sincero que te tengo y por artículos como este, tan bien trabados. Escribes muy bien, querido. Y además demuestras dos cosas: tener las ideas claras y saber exponerlas con gracia y contundencia. Me ha costado no perderme con tu catalán que me tiene frita, pero estoy tan de acuerdo que ni te imaginas. Caro, aquí los rumores son para morir de insuficiencia cardíaca: que el alcalde insoportable que tenemos dimite y se queda de alcaldesa la señora de las peras y las manzanas. Querido, desconozco si queda algun monumento a la Falange en Madrid (tampoco me extrañaría), lo que sí sé es que aquí queda mucho falangista no precisamente de granito. Y piensa que si el rumor se cumple emigro raudísima y veloz a vuestra tierra. ¿Me exigiréis a mi el catalán que no le habéis exigido a todos los inmigrantes que me han precedido? Me temo que sí, caro (hay que joderse). Y mira que ya no sé si estoy para trotes semejantes, que para temas de pantalones estoy hecha una rosa pero para nuevos aprendizajes soy ya una anciana provecta. Muchos besos admirativos, carísimo.

Ramon ha dit...

María, eres tan encantadora cuando quieres... Lo que pasa es que ya no sé si fiarme, o al menos, si fiarme del todo. Gracias sobre todo por seguir ahí, que últimamente pensaba ya que habías emigrado raudísima y veloz, como tu dices, a otros sitios. Respecto al tema del catalán, entiendo tus ansias de inmigración, no por nada, que me encanta Madrid, sino por la cuestión política. Ahora bien, si vienes como mínimo que sepas decir bona tarda, bona nit, digui'm, passi-ho bé, quant li dec?, oh i tant, deu ni do, renoi, som-hi, Mare de Déu i Visca el Barça. Luego ya, lo demás, irá viniendo sólo. Besitos afectuosos y recuerdos a la de las peras y las manzanas.