EL MONUMENT (FELIÇMENT) ENDERROCAT

Els que diuen que la transició espanyola va ser modèlica per la bona fe dels vençuts segurament tenen raó. Tothom va cedir en alguna cosa, és cert, però les esquerres van cedir més. Per començar la família Franco va tenir beneficis de tots tipus fins els anys 90. La vídua del dictador va passar els darrers anys en un luxós "piset" del barri de Salamanca madrileny. La resta de la família va disfrutar, i encara disfruta, de beneficis econòmics i de prestigi. Tot just ara fa un parell d'anys s'ha començat a parlar de la cessió del Pazo de Meiràs, el generós regal que amaga una història de caciquisme i por.

No va ser fins el primer govern Zapatero que es va aprobar la llei de la memòria història, de per sí molt aigualida (i la polèmica que va portar!). Si no queda cap estàtua del dictador en alguna plaça espanyola és perquè s'ha retirat fa quatre dies. El Valle de los Caídos continua sent un lloc de culte pels fascistes. Els morts de la Guerra Civil encara descansen en les cunetes, i plantejar-se obrir les fosses és una provocació imperdonable. I tants d'altres exemples. Com les plaques amb "el yugo y las flechas", el símbol de la Falange, que adornava el logo del Ministerio de la Vivienda (ministeri que no va ser, com es pot veure, un invent de Zapatero). Si casa meva tingués una plaqueta d'aquestes suposo que l'arrencaria ni que fos amb les ungles. Em resulta difícil comprendre com, per ser arrencades, es necessita una llei de la memòria històrica. Em resulta difícil comprendre com és que existeixen encara (només ho entenc si són persones de la tercera edat les que habiten els edificis adornats amb l'aranya, que deia Marsé).

Si un demana justícia és acusat de provocar, de jugar amb foc, de voler-se carregar l'status quo (és a dir, "la democracia que nos hemos dado los españoles", frase que els encanta). Doncs mira, sí. A mi m'agradaria canviar moltes coses en aquesta "democracia que nos hemos dado los españoles". Com s'ho oloren, saben que és millor que no es toqui res (el CAT de les "chapas" que deia Aznar, per exemple), perquè els canvis es generen sempre per la llei del dominó i la caiguda de fitxes. "Lo que no se puede decir, no se debe decir", deia Larra. Doncs bé, "lo que no se puede tocar, no se debe tocar". I la llista és senzillament quilomètrica. Per començar, no es pot tocar la constitució. No es pot tocar la monarquia, naturalment. No es pot tocar la revisió del passat immediat (la veritat, ja no tan immediat). No es pot tocar el centralisme. Una vegada el Rei en una visita a Barcelona va dir, enigmàticament segons la premsa, una frase de gran profundidat: "Pase lo que pase, España seguirá siendo España y Cataluña seguirá siendo Cataluña". És a dir, "lo que no se puede tocar, no se debe tocar". Més clar, l'aigua. Jo no hi vec enigma per enlloc. (Profunditat tampoc, ho he de dir).

Quan jo era petit tenia al costat de casa un monument que em semblava lleig, espantosament lleig. No entenia jo llavors d'estètiques fascistes. Era un monument fet de granit, amb una part vertical tipus monolit, amb uns relleus que representaven homes i dones del camp, d'aquests que treballen de sol a sol amb bon humor, que no es sindiquen i que no es plantejen res més que complir la seva feina amb ordre i eficàcia. Al peu del monument un llac reflectia el cel, el granit, els relleus i tota l'estètica freda, neoclàssica i assèptica. Un cop mort el dictador van arrencar el "yugo y las flechas" que adornaven la part alta del monolit (recordo que uns exaltats van tornar a pintar l'emblema amb tinta vermella i els de l'ajuntament el van esborrar amb una esponja i un cubell amb sabó). Tot i que fletxes i jou anaven i venien, el monument va quedar allà impertèrrit, a la cruïlla de Carretera de Sarrià amb Infanta Carlota (perdó, Josep Tarradellas), a un pas de la plaça Calvo Sotelo (perdó, Francesc Macià).

Han hagut de passar 34 anys des de la mort del dictador perquè aquest monument a la Falange fos finalment enderrocat (aquest hivern). Quan les coses no es fan a temps s'arrefreden. Si haguessin enderrocat aquesta bírria de monument fa, ja no dic 34, només 20 anys, jo hagués estat molt content, feliç per la desaparició d'un símbol tan nefast. Però ja són 34 els anys i un s'ha tornat més escèptic. Sí, passava pel costat i veia com anava caient el símbol mica en mica. Pensava allò que en castellà diem de "más vale tarde que nunca". Feia inclús alguna foto. Però l'alegria no era gaire efervescent. Havia triomfat sobretot l'escepticisme.

El pitjor de tot és que encara ens volen fer combregar amb rodes de molí. Els d'esquerres, els que són presumptament dels nostres. Allà estaven, mentre les màquines començaven a fer la seva feina, els polítics de l'Ajuntament. Jordi Hereu al capdevant, amb una gran rialla. Una rialla de "ho hem aconseguit". Una rialla de "què valents som". Doncs sí, què valents. Després de 34 anys han tingut els collons d'enderrocar el monument barceloní a la Falange. Molt valents.