dissabte, 23 de maig de 2009

JOSÉ AGUSTIN GOYTISOLO: EL POETA ECLIPSAT

"Hay quien gusta escribir textos muy celestiales
con gualdrapas y efebos y con flores exóticas;
y me parece bien que existan tales poetas.
Mas yo canto a esta vida que es sucia y es radiante."

No vaig conèixer la poesia de José Agustín Goytisolo fins pràcticament la seva mort. És clar, l'imponent figura de Jaime Gil de Biedma, company de generació, l'eclipsava. Un altre company de generació i amic, el poeta català Gabriel Ferrater, mític per diversos motius, va contribuir també a que la figura del Goytisolo poeta passés desapercebuda. També l'eclipsaven els seus germans, Juan i Luis, tots dos excel.lents narradors. O l'editor i poeta Barral. O l'erudit i cunyat Castellet. Tothom eclipsava José Agustín.

Per a mi durant molt de temps J.A.Goytisolo va ser una figura simpàtica, que defensava la cultura catalana, en traduia poemes al castellà, feia inclús poemes en aquesta llengua (l'escel.lent Novíssima Oda a Barcelona, que imagino que cap filòleg català estudiarà convenientment doncs per a ells José Agustin és un poeta castellà i per tant queda eclipsat). El poeta de qui avui parlo era també un defensor vivíssim de la cultura catalana en llengua castellana (curiós, n'hi ha que pensen que tota cultura catalana està feta en català). Un personatge integrador, segurament de molt bona pasta, un maltractat de la vida.
I sí, era efectivament tot això però era molt més. Quan vaig llegir, amb verdader interés, la biografia Los Goytisolo de Miguel Dalmau ho vaig fer per curiositat intel.lectual i admiració vers la figura transgressora de Juan Goytisolo. Era un personatge de qui es recordaven sobretot les novel.les de la trilogia: Señas de identidad, Reivindicación del Conde Don Julián y Juan sin tierra. M'atreia la personalitat d'algú que fugia de les Espanyes, que s'apropava al món àrab, que en reivindicava una cultura que formava de forma tan directa de la nostra. També m'interessava el germà Luis que amb Las afueras em va inquietar tant. El que m'interessava menys dels tres germans era José Agustín. Millor dit, no m'interessava gens encara que em seguia caient prou bé. I ara, curiosament, Juan se'm fa pesat, Luis m'aburreix moltíssim, i José Agustín ha passat a ser un dels meus poetes. Sense cap mena de dubte.

José Agustín, en aquells temps, no m'interessava gens perquè estava eclipsat. No en coneixia l'obra. Solament les Palabras para Julia, poema curiós com curiosos són sempre tots els poemes que es converteixen en himnes.

"Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable."
No fa gaires setmanes vam anar a veure l'exposició "José Agustín Goytisolo, més a prop" que, amb motiu del desé aniversari de la seva mort, hi ha montada al Círculo de Lectores de Barcelona (Consell de Cent, 323). Un recull de fotos, de cartes, de llibres, de records personals. José Agustín va patir molt en la seva vida. La seva mare va morir en un bombardeig fascista a Barcelona en els dies de la Guerra Civil (a la bomba del Coliseu. D'aquest fet en vaig parlar en una entrada d'aquest bloc que vaig anomenar RUNA). Era el dia de Sant Josep i la dona havia baixat des de Viladrau a Barcelona per fer unes compres i aprofitar per comprar també un regal per José Agustín, que era el seu Sant. Aquest fet, aquesta involuntària sensació de responsabilitat en la mort de la mare, el va marcar de per vida. Justament va ser també un dia de Sant Josep, després d'una vida molt condicionada per la depresió, que José Agustín va decidir dir "aquí me quedo", i es va precipitar a l'acera del carrer Marià Cubí, on vivia. Fins l'últim moment el record de la mare va ser del tot intens:

"Cuando llegue la hora de partir
que a su lado esté ella: que le mire
y que apriete su mano. No le asusta
regresar a la nada. Mas quisiera
llevar al otro lado su figura."

Ha quedat d'ell un record d'enorme sensibilitat (vaig riure molt a l'exposició amb el particular bestiari que dibuixava per distreure els seus nets) i un recull de poesies que articulen un paisatge d'enorme vitalisme dintre de la desolació ("triste para él y alegre para los demás"). "Érase una vez/ un lobito bueno/ al que maltrataban/ todos los corderos" diu en un dels seus poemes.
En un altre parla d'un àngel verd que es va asseure al seu costat en un banc del Turo Park. "No dijo nada pero sopló sobre mi frente." I el poeta comença un diàleg amb l'àngel fins que apareix un guarda. L'autoritat substitueix a l'àngel en el diàleg: "¿Qué le sucede? A mí nada. ¿Por qué lo dice? Porque habla solo. No señor: Yo preguntaba al ángel éste. Mejor se vuelva usted a la casa, la insolación es mala siempre."
És sempre la realitat la que triomfa aparentment. És fàcil imaginar el poeta que torna del Turo Park després d'haver viscut la incomprensió del guarda. La seva dona, Asunción Carandell, va ser amb ell fins el final. Li dedica paraules molt maques i li demana perdó pels seus problemes emocionals: "Algunas veces llego/ presuroso, rodeo/ tus rodillas, toco/ tu pelo. ¡Ay Dios, quisiera/ decirte tantas cosas!/ Te compraré un pañuelo,/ seré buen chico, haremos/ un viaje....No sé,/ no sé lo que me pasa./ Quiero morir así,/ así en tus brazos."

La seva poesía queda com una illa de bellesa, un conjunt de fragments d'aquesta sensibilitat i un ferm compromís amb els que pateixen, per a un món millor.

5 comentaris:

Susana ha dit...

Sempre m'ha agradat molt la poesia "senzilla", intimista, com de lament, del José Agustín Goytisolo, des que, crec que seria sobre l'adolescència, cantava aquell seu "himne" (mai hi havia pensat en aquests termes!), impressionada per la força de les paraules que li dedicava a la filla.
Mai no he seguit el seu procés, creatiu o biogràfic; mai no m'he parat a pensar -o a llegir- si algú altre, de la mateixa edat, li podia fer ombra (sempre em resulta xocant aquesta competició; semblaria que en l'art, com en els afectes, sempre hauria d'haver lloc per més, i per més encara). Em sembla una entrada molt maca, Ramon, feta amb molt de carinyo, es nota; explicant des de l'ànima mateixa del poeta, que és el que de debó compta. Has triat un collage tan delicat per fer-nos-el arribar que no només ens agrada a nosaltres, ens el fa molt més proper; estic segura que a ell, que fugia instintivament de les "culturetes" (que no fos això el que contribuïa a fer-li ombra) més establertes, això teu sí li hagués encantat.
Gràcies.

Ramon ha dit...

Està clar que JAG va fugir bastant de la cultureta, però molt més en va fugir el seu germà Juan i sempre va ser molt considerat. O en Marsé mateix que, oblidat fins fa poc per part de la cultura oficial (hi ha coses que no es perdonen) sempre va tenir el favor del públic. Carme Riera va parlar de Escuela de Barcelona per referir-se a aquests poetes, situant a Gil de Biedma com a cap visible. I Gil de Biedma s'ho va menjar tot. Era un poeta de culte i una persona enormement intel.ligent. Però José Agustín, de personalitat més discreta, va restar amagat. Potser la seva poesia tampoc tenia tanta força com la dels contemporanis. Sol passar que la flor discreta es triga més a veure i a apreciar. Gràcies.

marcoshernand555 ha dit...

Te sigo desde hace muchos meses, aunque solo escribí una vez hace mucho tiempo, en una entrada en que hablabas tambien de esta particular familia y de los bombardeos del 38. Soy un admirador de los Goytisolo, también leí la biografía de Dalmau que es excelente desde cualquier punto de vista. En esta familia se unen lo mejor y lo peor de la burguesía catalana, tan valiente a veces, tan activa, tan conservadora siempre (en la familia, no en los tres hijos). Como veo que también sientes fascinacion por los Goytisolo te escribo. Por lo que veo también admiras a Gil de Biedma, de quien por cierto se está haciendo una peli. Bueno, nos hablamos en otra ocasion y espero no pasar ahora diez meses mas antes del proximo mensaje.

vivaduracel ha dit...

Tinc entès que ja ha passat aquesta exposicio, m'havien dit que no era gaire interessant i des de la facultat ens en van parlar francament malament, o potser senzillament de forma freda. Jo no conec res d'aquest poeta, de fet se molt poc de poesia en general, pero crec que va ser molt actiu en la lluita antifranquista i en la vaga dels tramvies.

Ramon ha dit...

Marcos, gracias por participar y solo espero que no estés diez meses más. ¿Tendré que hablar de los Goytisolo todo el rato? El libro de Dalmau ni te imaginas cómo me gustó, mucho más que la biografía que años después hizo de Gil de Biedma que estaba muy bien pero lo de las tres partes no me convenció. De todas formas me parece un biógrafo excelente.
Vivaduracel, l'exposició l'han allargada fins el juliol, crec. I a mi sí em va semblar interessant. No és el mateix que una exposició pictòrica, això està clar, perquè tot resulta més íntim i menys vistós (cartes, fotos, edicions...) però em va semblar molt complerta i feta amb una gran sensibilitat. Jutja tu mateix que encara hi ets a temps.