dimarts, 15 de setembre de 2009

BELCANTO

Quan dic que m'agrada l'òpera potser hauria de ser més precís i dir que m'agrada el Belcanto. Belcanto és una època en la història de la música vocal, no només significa cant bonic o adornat que naturalmente també. El Belcanto parteix del barroc i arriba fins el romanticisme.
El barroc pròpiament no és Belcanto, però del barroc parteix una manera de fer. L'òpera barroca és adornada, difícil, agoserada, viva. Haendel n'és el mestre indiscutible. Les seves melodies inoblidables i la preponderància de veus femenines (potser millor dir agudes, doncs els castratos es repartien el pastís estelar amb les sopranos) són dues de les característiques haendelianes que recull també, jo crec que amb menys fortuna però en alguns casos de forma notable, Antonio Vivaldi.
El Belcanto neix a la època del neoclassicisme, recollint l'herència barroca. El mestre indiscutible és Mozart. Abans d'arribar a ell tenim d'altres grans compositors com Haydn, Paisiello (que té una joia que es diu Nina), Cimarosa o Gluck (Orfeo y Euridice). Mozart és el gran geni de la música al què debem àries extraordinàries.
I després de Mozart el gran Rossini, un dels compositors d'òpera que més m'agraden. No només el Barber de Sevilla, també L'italiana a Alger, La Cenerentola, Tancredi, Le Comte Ory o una de les meves òperes favorites, Semiramide. Rossini representa el triomf definitiu del Belcanto. Les floritures vocals, els trins, els legatos, els pianissimos, la mitja veu, el control absolut dels recursos vocals al servei de la bellesa i la melodia.



I d'aquesta manera, per a mi molt amena, i deixant-me moltes coses excel.lents pel camí, com l'opera francesa belcantista o d'altres compositors interessantíssims, s'arriba al romanticisme, darrera època belcantista. Si Weber amb El caçador marca l'inici de la nova època, aquesta arriba a la seva eclosió amb Donizetti (extraordinària Lucia), cada vegada més revalorat, Bellini (extraordinària Norma i extraordinari tot el que tocava) i el primer Verdi. Amb La Traviata i Rigoletto es corona de forma brillant el belcantisme i alhora s'inicia un nou estil, que ell anomenava "canto di bravura", que serà l'inici de tota una altra cosa.


És per això que després de Verdi l'opera ni m'agrada ni m'interessa (tret de Puccini, tot sigui dit, una excepció notabilíssima, o d'algun moment destacat dels "veristes", com Andrea Chenier, Adriana Lecouvreur i poca cosa més). Wagner em resulta insuportable, no diré tot, però gairebé (a més, llegeixo: "Wagner es riesgo de trombosis. Esta es una de las conclusiones expuestas en la I Jornada sobre “Accidentes cardiovasculares y calidad de vida”, que ha celebrado la Fundación para el Estudio y Prevención de Enfermedades de las Venas (FespreV)"). La instrumentalització tan densa, l'orquestra abusiva, els diàlegs llarguíssims. Deia Josep Pla que amb Wagner tot anava bé fins que els personatges s'asseien a la pedra. Efectivament, si s'asseuen poden passar-se vint minuts dialogant en un estil res melòdic, és a dir, en un recitatiu que no s'acaba mai.
Si l'abstracció pictòrica suposa la independència del color i la línia, més inclús, la desaparició figurativa de la línia, i això ho tolero i en molts casos m'agrada, en música l'abstracció significa l'oblit de la melodia. I amb això sí que no puc. Per a mi sense melodia no hi ha música. La pèrdua de la melodia s'inicia certament amb Wagner. S'aguditza fins extrems insultants amb els continuadors, els experimentadors, els dodecafònics. Però a mí m'és igual perquè quan arribem als dodecafònics jo ja fa estona que m'he baixat del tren. I mentre ells disfruten amb els seus sorolls jo disfruto amb aquest descubriment impagable de fa pocs anys: el belcantisme.
(Apunt d'aquest estiu. Diumenge 5 de juliol, última funció de la temporada al Liceu. I mira, per parlar, una obra experimental d'Strauss: Salomé. Vaig disfrutar de l'espai, com sempre, de la història, de la posada en escena, de l'orquestra, dels intèrprets, però musicalment em reafirmo plenament en el que he dit fins ara.)

13 comentaris:

soniabaste ha dit...

Menys mal que salves a Puccini, que jo pensava que ja l'havies condemnat... Puccini es meravellos, igual que Mozart. A Rosini el conec poc. Wagner tampoc m'agrada, es tan sorollos que ni dormir tranquilament pots fer. Pero Puccini, Butterfly sobre tot, quina delicia.

Mireia ha dit...

No es del tot cert. No soc una especialista, pero jo penso que sí que podriem posar l'opera barroca dintre del grup del belcantisme, precisment com molt be dius el belcantisme neix del barroc. Vivaldi m'agrada menos que Haendel, pero hi ha altre compositors fantastics de musica vocal, operistics i no operistics com Bach amb unes cantates que quitan el sentío. O d'altres compositors d'opera, o la instrumental que esta molt be. Jo coloco la musica barroca entre la musica antiga i el belcanto, amb influencia de les dues, pero ja situada com a punt de partida del belcanto. No parles de Haydn que tambe m'agrada molt.

El Pobrecito Hablador del Siglo XXI ha dit...

Ramon, a mi me pasa igual con las letras lo que a ti con el dodecafonismo: Me bajé con el Ulises de Joyce, las vanguardias, Huidobro y su pio pio y los experimentos vacíos de los 70.
Con el Jazz contemporáneo libre me pasa otro tanto. El músico se lo pasa en grande y los eruditos a la violeta mueven la cabeza en el concierto. Ya sabes que no soy amante del Belcanto (hoy lo he escrito bien). Aun así, con Orfeo y Eurídice levito, con alguna cosa de Heandel que ahora no recuerdo y con un aria que creo que es de Norma de Bellini, que conocí y escuché gracias a una película de la que tampoco recuerdo el nombre. ¡Salud y a disfrutar!

Juliette ha dit...

Quina delícia musical servida amb tanta erudicció. Però també amb aquest alè irreductible de la cosa viscuda, escoltada en aquest cas. A mí també m'agrada el belcanto, l'emoció feta mesura de temps, el sentiment transformat en escala, arpegi, pentàgrama. I tampoc tolero a Wagner, ni mica. Allò seu segurament és música, però no joc, no intimitat, no illa, no carícia, no tendresa, no màgia, no passió nua. Recorda que Woody, que de vegades és molt divertit, va deixar dit que cada vegada que sentia Wagner li agafaven moltes ganes d'envair Polònia. És una manera més enginyosa de dir el mateix que he dit jo.
Quanta, quanta pluja... T'agrada collir bolets? Petons

Ramon.Eastriver ha dit...

Sonia, m'agrada Puccini pero més les seves aries soltes que no pas les operes, que al ser veristes em resulten una mica aburrides, massa lligades a la teatralitat. Les aries, indiscutiblement, fantàstiques. Una veritable experiència extraordinària.

Mireia, m'agrada que em corregeixis, sí, sí... Jo pensava que l'òpera barroca no és propiament belcanto, encara que es veritat, i en això coincidim, que el belcantisme li deu molt a l'artificiositat barroca. En el fons, ara que et llegeixo millor, penso que diem una mica la mateixa cosa. I de Haydn no en parlo perque, la veritat, gairebé no el conec. En qualsevol cas sóc un aficionat, però molt autodidacta, la qual cosa vol dir que hi ha un cert desordre en els meus coneixements, segurament pequen de poc precisos i profunds, i el que menys es pot amagar en aquests casos: hi ha periodes que desconec molt. Em passa amb l'òpera russa, per exemple, que tret d'Eugene Oneguin i La dama de piques no conec res més. O sigui, que les teves participacions serveixen també per afermar conceptes.

Mariano José, con las letras me pasa menos. Bien, digamos que no me trago según qué cosas de las vanguardias, está claro. Ya de las vanguardias de los sesenta y setenta figúrate, es que las evito (salvo algunos, léase Ory, léase Gloria Fuertes, a la que le quiero dedicar una entrada porque era una loca encantadora que tiene páginas muy memorables). Pero sí, todo lo que huele a experimentalismo lo temo como un nublado. Esa necesidad de ser original a toda costa es un mero refugio que trata de evitar el ser normales a toda costa (ser normal, qué gran cosa en literatura) o el más difícil todavía de ser bueno a toda costa. La experimentación me gusta cuando va unida a la excelencia. Me he reído mucho con el pio pio de Huidobro, que a mí si me gusta, porque es tan épico, en plan chiquito pero épico, que me divierte. Cuando tuve veinte años me llegó muy hondo, y claro, uno tiende a respetar siempre a los que le acompañaron a los veinte años. Pero bien, luego ya, innovaciones coñazo no thanks. A no ser que vayan unidas a la excelencia. Juan Cruz, el de El Pais, a quien leí en un curso de doctorado con Ana, tiene una cosa tremenda que se llama Crónica de la nada hecha pedazos. Así quedé yo tras leerlo: el libro parecía mi biografía. En pintura igual: me gusta Juan Gris, pero al papanatas de turno que se empeña en pasar a toda costa a la historia del arte deconstruyendo lo que sea, una patada en el culo, chico. Y mira que algunos se han hecho un hueco en la historia del arte a base de tonterías, como otros en la literaria. Pero ahí los papanatas somos los espectadores... Gracias.

Juliette et contesto tot seguit.

Ramon.Eastriver ha dit...

Juliette, què maca aquesta manera de definir el belcanto, de definir-lo per absència del que no té Wagner. Sí, jeje, coneixia la frase de Woody Allen, és refereix certament a aquesta tendència grandiloquent, exagerada, vistosa de l'alemany. El belcanto és tota una altra cosa: és pirotècnia, divertiment, exageració intimista...
Respecte al tema dels bolets, jajaja, vinc d'una família de boletaires de mena. I diguem que, després d'unes quantes hores al bosc puc dir que això d'anar a buscar bolets no està fet per a mi. Primer perquè les xiruques no em queden gens bé. Segon perquè per molt que ho intento no trobo mai bolets, no tinc instint, o potser és perquè sóc molt despistat. Recordo que quan hi anava sempre portava un llibre a la motxila per si em cansava de caminar, em posava a sota d'un arbre a llegir. I al final preferia llegir a seguir caminant... per la qual cosa vaig pensar, per anar a llegir al camp, no cal anar al bosc, queda't en un jardí o en un prat. El millor d'anar a buscar bolets, l'olor de la muntanya de bon matí. I millor encara, menjar-te els bolets que sí que m'agraden i molt.

Eva ha dit...

Yo no digo nada de este tema porque yo no se nada de la musica clasica ni me gusta demasiado tampoco. Pero del comentario anterior, de la catedral y de los musicos callejeros alli puedo decir que a mi tambien me gustan mucho y cuando paseo sola por el centro, como estoy sola, siempre me paro a escucharlos, ¿está bie poder hacer lo que a una le parece, verdad?, sí, pero también es cierto que la compañía es lo mejor que hay aunque tengas que dar el brazo a torzer a veces. Cuando paseo sola me paro siempre a escuchar estos trovadores anonimos, entre los monumentos y la musica me siento un poco mejor, aunque siga triste. El argentino no se quien es, a mi me gusta mucho uno que tiene unos bombos como orientales. Gracias por atenderme

MARIEL ha dit...

Ramón, cómo disfruté esta clase. Me gusta mucho, mucho, la ópera. Me gusta cerrar los ojos y que me cuenten la historia, con desmesura. Amo a Callas y creo que me emocionaré siempre con "Mon coeur s'ouvre a ta voix", de Sansón y Dalila, de Saint Saens, aunque la ópera entera quizá no valga lo que esa estrella. Las óperas dodecafónicas o atonales me gusta verlas. Vi puestas maravillosas de Lulú, o de Woyzzek.

Tenés que venir a Buenos Aires cuando reabra el Colón, que es precioso.

Un momento extraordinario de nuestra vida con Hernán fue ver Lucio Silla, de Mozart, en La Fenice de Venecia. Comimos al paso una semana pero nos dimos ese gusto sin dudar. Hasta el Mozart menos afortunado, quizá (el que quiso entrar en Italia de la mano de su padre y no pudo), tiene momentos estremecedores.

Quiero que sigas escribiendo sobre ópera. Yo siento que es un mar inmenso en el que me sigo perdiendo y no hago pie.

Y tenés que conseguir un libro extraordinario que presté y perdí, que está solo editado en italiano y es de Alessandro Baricco: Il genio in fuga. Sul teatro musicale di Rossini. Es una especie de tratado filosófico sobre Rossini como punto de ruptura y clímax operístico.

Petons, a montones.

Miguel Ángel ha dit...

Home, aqui et volia veure, donant-me la raó quan abans la negaves... Tu em vas engrescar a anar al Liceu, i això mereix una gratitut per part meva. Però a banda d'aixó, em discutit molt quan hem vist alguna òpera no belcantista, o de Puccini, que a mi no m'han agradat gaire. Ara resulta que, a les meves esquenes, li dius a la Sonia, el contrari que a mi, que les operes senceres et resulten avorrides, jaja, a veure si ens aclarim.
Coincido con el Hablador del siglo XXI (yo reconozco que pertenezco al XX ya definitivamente), también me bajé en el Ulises, Joyce debe de estar relamiéndose de gusto en su tumba oyéndonos hablar de su peñazo a estas alturas.

Susana ha dit...

Ramon, la teva erudicció en matèria d'òpera és de treure's el barret (com en tantes altres coses, eh?). Jo, que per a aquestes coses em guio per la intuició i em perdo la teoria, disfruto quan llegeixo (d'algú tan posat però tan sensible al mateix temps, com tu) per quèem passa el que em passa amb els compositors que em passa. Així doncs, acabo de descobrir que jo també sóc belcantista! Haendel, ufff! Mozart... Rossini menys, com si digués maco però poc des de dins. Wagner, como para invadir Polonia, sí, belicista, grandiloqüent, quan se l'escolta dóna la sensació que s'estigui imposant de forma autoritària i impertinent.

La Juliette dóna en la diana, des del meu punt de vista, quan es refereix al cant "intimista": més el que explica emocions que el que refereix històries. I en això penso que hi ha els mestres i hi ha els que sembla que ho expliquin com a titular de les notícies.

Amb les vanguàrdies penso com tu: ens van acompanyar a l'adolescència, i ens van ajudar a fer les nostres vanguàrdies internes, les de superar fases amb l'escriptura o les de ja no tol·lerar segons quines literatures. Per a mi va ser un descobriment aprendre les regles per a fer les transgressions corresponents. Després, si cal, agafarem d'una cosa o de l'altra el que ens interessi, però la feina ja està feta. Som lliures per a totes les transgressions des de les avantguardes, des de la pintura abstracta literària o musical. Penso que són importants fins i tot per a deixar d'interessar-nos.

M'ha encantat la teva entrada... Ya voy buscando como loca algunes de les teves referències. Què bé aprendre tant de la teva mà!!

Una abraçada!

Ramon.Eastriver ha dit...

Eva, es cierto que cuando mejor podemos apreciar a estos cantantes es cuando paseamos en soledad. Es muy agradable pararse en un rincón peatonal y disfrutar de la música. Aunque también en compañía resulta una experiencia muy agradable. El que tiene unos bombos orientales no sé quién es. Lo buscaré, porque eso no me lo pierdo. Besos.

Mariel, no he visto ni Lulú ni Wozzeck, o como se escriba. La segunda la pusieron el año pasado en el Liceo, pero no me entraba en el abono lo cual evidentemente no lamenté. Me cuesta mucho cuando la música no sigue los parámetros de musicalidad que yo le exijo. Prefiero ponerme un episodio de Lost, honestamente. Pero Mozart es otra cosa, y qué cosa. O Rossini, que me encanta. O Bellini. También alguna ópera francesa, como Sanson, que ciertamente sin ser extraordinaria, aunque sí meritoria, tiene esa joya para mezzo que es Mon coeur... Seguramente el aria más sensual de todo el repertorio. El libro de Rossini que citas no lo conozco. Me gusta mucho. Sobre todo esa capacidad de digestión artística que debería ser un ejemplo para todos los artistas. Él trabajo cuando era joven en una fragua. El ruido era espantoso, golpe va y golpe viene. Pero supo encontrar el ritmo escondido que latía bajo ese desorden aparente. Y, basándose en ese caos que genera música, compuso el final del primer acto de El barbero. Lucio Silla está en mi lista de espera. Mozart es siempre Mozart. Lo que debe ser un puntazo es verla en La Fenice. Muerto de envidia me dejas. Yo, en Venecia, hace tres veranos, me limité a contemplar La Fenice desde fuera y perderme luego (joder con el laberinto veneciano). Un abrazo enorme.

Susana, amiga del alma, qué exageradísima eres, por eso te quiero tanto. Ya sabes que yo no tengo ese vuelo poético tan frecuente. Junto a algún texto generado por un sentimiento, por un pensamiento, por una duda o por una foto, hay muchos otros que son una mera recopilación de pequeños descubrimientos cotidianos. No los escribo con una voluntad pedagógica porque sería un engaño descomunal. Tú sabes, Susú, que lo mío con la ópera es reciente. O sea que no estoy para dar lecciones. A lo más que llego es a celebrar un brindis por algo que he descubierto, que me gusta y que forma ya parte de mí. Como cuando comentamos un libro. O una canción. Esa es la única intención que tengo, lo sabes. Compartir con algunos amigos algo que me sacudió amorosamente.
Coincido contigo también en eso. Sí, Rossini es más externo, pero tan perfecto. Yo lo comparo con Góngora, al cual prefiero frente a Quevedo. Porque siempre me gustó la forma en el arte, la perfección, el rigor compositivo. Ya sabes que soy de los que valoran mucho la inspiración, pero siempre con una formación detrás. Si no se pierde en la mera gestualidad. Hoy mismo en El Pais Catalunya (El Quadern) hay una entrevista con Silvia Pérez Cruz en que habla de su formación tan exhaustiva. Por eso nos emociona tanto, creo, porque a la sensibilidad y al instinto ha unido el trabajo. Todo esto para decirte que Rossini es el derroche, pero también la emoción. Para mí, al menos. Y también coincido con tu visión de las vanguardias y la utilidad que tuvieron. Un beso enorme.

Miguel Angel, gracias por tu comentario. Te contesto seguidamente.

El Pobrecitop Hablador del Siglo XXI ha dit...

Miquel Angel. Este agosto ha caido "Marido y Mujer" de Collins. Una delicia. Es asombroso las equivalencias entre los años 1830-60 y 2009. Además de un estilo elegante, contenido, una trama muy bien llevada y unos personajes muy atractivos, trabajados psicológicamente como el mejor Dovstoviesky...
¿por qué no montas un blog sobre Wilkie Collins? Te aseguro que seré fiel seguidor.
(Ramon, perdona de nuevo este aparte wilkinsiano)

Ramon.Eastriver ha dit...

Miguel Angel, ja estic aclarit des de fa temps. No sé si tinc o no raó, però aclarit estic pel que fa a Puccini o Strauss. Hi ha òperes que m'interessen molt. Ja saps quines perquè donen títol a aquesta entrada. D'altres que no m'interessen gents, tipus les contemporànies, com aquella que vam veure de Barba Azul que era infumable i ho vaig dir. I després el grup d'òperes que en sí no m'agraden en tant que òperes però que com a espectacle em resulten entretingudes, encara que no siguin les que meves preferides. Tipus Puccini, que se salva també gràcies a àries meravelloses, com les de Turandot o Butterfly. Aquestes últimes em resulten òperes mése pesades, però no mortalment pesades. En cap cas surto d'un Puccini rebufant de mala manera, perquè tot i que la teatralitat verista em molesta té moments meravellosos que justifiquen l'òpera sencera. Al menys les que hem vist. El dia que pongan Il tabarro o Suor Angelica ese día sí que me oirás quejarme de verdad, porque son una historia verista sin aria ni gran momento musical, puro devenir narrativo recitado casi.

Mariano José, no tengo nada que perdonar, al contrario. ¿Cómo me va a importar que habléis de W.Collins? Para nada. Un placer leer esas disquisiciones.