diumenge, 5 d’octubre de 2008

EL VIAJE VERTICAL

Crec que tots necessitem ficció en les nostres vides. Per això ens agrada el cinema, les sèries de televisió, les novel.les. Però aquesta necessitat de ficció es pot resoldre amb més o menys exigències. Suposo que és per això que fa temps que no llegia novel.les.

La majoria de novel.les recents que agafava m'acabaven explicant una història sense gaire volada d'una forma molt poc especial. O potser intentaven a tota costa ser profundes i llavors eren molt aburrides i pretencioses. La veritat és que per llegir una novel.la en què la única cosa que se m'explica és una història que no va més enllà, és més còmode veure una sèrie per la tele o posar-te una pel.licula. Exigeix un esforç molt menor.


Una novel.la t'ha de donar alguna cosa més. No sé exactament què. I ara, després de molt de temps, ho he trobat en una novel.la recent, El viaje vertical d'Enrique Vila Matas. El que explica, en principi, és el de menys, com en totes les novel.les. El que realment importa és com ho explica. És la història d'un senyor de Barcelona a qui la dona, un dia, de repent, quan porten ja cinquanta anys casats, el fa fora de casa perquè vol ser ella mateixa d'una vegada, i per aconseguir-ho, ell li fa nosa. Ell, el protagonista, inicia un viatge que el porta a Portugal; Porto, Lisboa i Madeira. Serà el típic viatge d'aprenentatge. Però un viatge d'aprenentatge en un home de més de setanta anys.


Aquest és el viatge vertical, un viatge de fugida de la seva Barcelona natal. Quan vas llegint la novel.la assisteixes, sorprès, a la constatació de què en aquest relat hi ha més del que t'expliquen. L'anècdota es converteix, mica en mica, en categoria. No és allò que alguns en dirien "un novelón". És una novel.la breu, sense pretensions, senzilla, fàcil de llegir. Però conté l'alè inexplicable que tenen les grans obres literàries. Més enllà de la història principal hi ha una veritat en les seves pàgines. O potser diferents veritats.

Jo ara em queixaria i diria: "quin pal que no hagi conegut Vila Matas fins ara". I segurament algú em diria: "quina sort tens... Et queden encara totes les seves novel.les per descobrir". Vila Matas és l'autor també d'obres com Historia abreviada de la literatura portátil, Extraña forma de vida, El mal de Montano, París no se acaba nunca i Doctor Pasavento.

4 comentaris:

Miguel Ángel ha dit...

Ho poses tant bé que venen ganes de llegir-lo. Jo t'he de reconèixer una cosa: mai m'ha agradat aquest senyor Vila-Matas, però es tracta d'un tema purament "químic", no tinc res en contra d'ell i no he llegit res (ara crec que ho intentaré). Són aquells prejudicis que et montes tot solet i que et fan perdre oportunitats com la que tú ara expliques. Gràcies per l'entrada, m'obriré una mica a aquest senyor que em cau tant antipàtic...

soniabaste ha dit...

Doncs sí, és boníssim Vila Matas, a més és un tio molt llest, i jo més que antimpatic que diu el noi d'abans el que el vec és timid, o m'ho sembla. Ramon, m'agrada la descripció entre ficció i gran literatura. No sóc una experta ni de bon tros però hi estic força d'acord. Ara et toca París no se acaba nunca, que es molt bona, ja veuras...

María ha dit...

¡¡¡Qué fuerte!!! desde hoy no creo en las casualidades. Vengo de fuera y ¿sabes que he estado leyendo? Pues sí, hijito, no la misma novela pero a Vila-Matas. Bueno, cuando tu vas yo vengo que diria Chenoa, el caso es que conozco a Vila-Matas desde hace años, hasta compartimos una cena hace muchos años, con un grupito de gente. Es un punto y aparte. Lo más de lo requetemás. El viaje vertical lo leí hace años y todavía me acuerdo de Mayol como si fuera de un vecino medio colgado. Me entran unas ganas locas de conocer Barcelona, ciudad que conozco muy poco, conozco mucho más la costa de Tarragona que me encanta. Ya hablaremos, cielo, cualquier día te cito en las Ramblas. Seré la loca divina que va con una bandera independentista disimulando su acento de Madriz.

Ramon ha dit...

Sembla que hi ha consens respecte a Vila Matas. Seguiré llegint aquest autor, un veritable descubriment. Jo no el veig antipàtic, Miguel Angel, penso com la Sonia, em sembla que es molt timid.
María, yo tampoco creo en las casualidades. Me he reido mucho con la entrada de tu blog. ¿De verdad te encontraste con Terelu? ¿Y no le escupiste? Sí, un día quedaremos en las Ramblas y yo te regalaré una estelada (deberes: buscar qué es una estelada, necesitarás saberlo si te haces independentista catalana). Si te decides a dar el paso puede ser tan curioso, una madrileña independentista catalana, que llamaremos al Cuní (un periodista pretendidamente serio de estas tierras) que es capaz de decidarte un programa entero. Petons a tots.