diumenge, 12 d’octubre de 2008

FEINA (II): PROTOCOLS

Un dia era a la feina, ja fa anys, en una d'aquestes reunions que no s'acaven mai i que no serveixen per a res. Tenia, llavors, unes certes responsabilitats d'organizació i havia vingut algú de l'administració a qui li havíem d'explicar el rigor del nostre bon funcionament intern. La presència del de fora mantenia la reunió més callada del que és normal. Tot era una bassa d'oli. I en aquell moment el visitant forani ens mira i diu en veu no massa alta: - M'agradaria que m'expliquessiu el vostre protocol en aquests temes. I es va quedar callat, mirant fixament els ulls de la gent desorientada, amb un mig somriure als llavis. Ningú va dir res. Ningú mirava al veí. Els caparrons, el meu inclòs, anaven processant. El protocol? El protocol, ha dit?

Protocol ens sonava a caps d'estat i de govern i a família reial. El protocol situa a la reina al costat del cap del govern, al president de la Generalitat per devant del Lehendakari, al Canceller alemany a l'esquerra de la Reina d'Anglaterra. I ara aquell home ens parlava de protocol. Qui s'asseu a la dreta de la directora i quin tractament donar-li? Eminentíssima senyora? Això era el protocol? I repeteix l'home, encara més seriós: - Suposo que teniu un protocol precís per aquests casos? Naturalment, molt precís, vam afirmar tots amb el cap. - I el teniu escrit?, torna a preguntar. - Encara no- vaig improvisar- però ara ens hi voliem posar, en aquests dies passats precisament parlavem de la necessitat d'entomar aquest tema, de posar-nos el barret del tema del protocol. El visitant va quedar molt convençut.

Des de llavors tots hem après què és un protocol. Hem après que un cop fets ningú els torna a consultar. Hem après que per solucionar els problemes quotidians res millor que el sentit comú, com s'ha fet tota la vida. No seré pas jo qui digui que tots els protocols són innútils. Els de riscos laborals, per exemple, els considero molt importants. Però sobre la gran majoria ja se sap el que en penso.
En aquests casos sempre recordo un microrelat de Julio Cortázar: "Instrucciones para subir una escalera". A part de ser molt divertit (per llegir-lo, clicar AQUÍ) crec que resulta un exemple molt irònic de protocol absurd.

2 comentaris:

Miguel Ángel ha dit...

És que aquest món és ben absurd i pocasolta. Està bé que ens prenem les coses a conya, per no deixar passar les amargors i les tonteries que alguns s'inventen (i ens passen) per fer veure que treballen força i són eficients.

María ha dit...

Qué risa más graciosa el cuento de Cortázar, no lo conocía y mira que es raro, que Cortázar es uno de mis autores de cabecera (lo que servidora lloró con Rayuela, lo que vibró con algunos cuentos, lo que se indignó con las estúpidas famas, la de vueltas que le dio al día...). Yo, como no trabajo no sé lo de los protocolos. Es una suerte vivir de rentas, todos me envidian lo cual es muy natural. Pero sí recuerdo de mis épocas laborales algún tostón en esa dirección, sólo que ahí eran todos periodistas y ya se sabe cómo son los periodistas de género chico. Ahora que pienso, lo más parecido a protocoles que vivo a diario, a parte del aeropuerto y sus neurosis, son las cosas de mi comunidad, que me quieren de presidenta y yo les mando a la porra porque no soy tan cuadrada como ellos. Besitos, que mañana me voy otra vez. ¿Leíste mi entrada tan sentida?