A l'Acadèmia de Florència sempre m'han impresionat més els esclaus de Michelangelo que no pas el tan famós David. És clar, el David és perfecte, imposa des de la seva perfecció clàssica, és una obra fruit de la sublimació i per tant enormement delicada. Però els esclaus, inacabats, imperfectes, són la viva imatge de les figures que volen escapar, sortir, fugir. Tenen una força extraordinària.
De la visita a l'Acadèmia en recordo les escultures, algun quadre i una dona molt malcarada que no volia veure cap càmara. A mi, en concret, em va fotre una bona esbroncada. Sort d'una turista anglesa que m'anava avisant quan arribava "the woman in red", és a dir, la vigilanta. Llavors jo desava la càmara.
A la Galleria de l'Academia vam coincidir amb una temporal que estava dedicada a un pintor per a mi totalment desconegut. Es tractava de Lorenzo Monaco, un pintor del segle XIV. Aquest home de nom tan principesc (avui tothom el confondria amb un fill de la princesa Carolina) és un continuador de les pintures tan medievals de Giotto, alhora mestre de Fra Angelico. És a dir, es troba entre dos realitats; la medieval i la humanista. Les seves pintures tenen elements de totes dues escoles. Són efectivament gòtiques, alhora anuncien el renaixement. És per això que em van resultar sorprenents i vaig estar content de conèixer aquesta figura fins llavors desconeguda per a mi.
Fa 3 hores
.jpg)
+21.02.50.png)
2 comentaris:
Sóc una enamorada de Florència, qualsevol carrer, casa, palau, pontet... Es una ciutat que aconsegueix emocionar-me molt, i el seu recordd encara més... de sobte m'agafen ganes de passejar per la Segnoria, de creuar el Pont Vecchio, de prendre un gelat devant del Duomo. Els esclaus em van sobtar amb la mateixa força que a tu. I ara, a mes, en conec un nou artista... Meravellós.
Coincido plenamente con la buena amiga Sonia. Florencia es el arte, el amor, el sigilo. Amo la Toscana. La comunidad de Madrid es la desolación comparada con la Toscana (lo dice una madrileña). La Toscana son los cipreses, el verde, los olores, el vino. Y como Ramón me impresionan los esclavos, les ayudaría de buen gusto a salir de la piedra, son la vida en eterno nacimiento.
Publica un comentari a l'entrada